Arxiu d'etiquetes: músics

Llach i Grande, Lluís

7 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 7 maig 1948 – )

Intèrpret i autor de cançons. Incorporat el 1967 als Setze Jutges, destacà ràpidament entre els cantautors de la Nova Cançó pels seus temes lírics, sovint d’inspiració literària i per les cançons de contingut social i reivindicatiu. Durant la dictadura, temes com L’estaca esdevingueren símbols de la lluita antifranquista. Oferí un primer recital multitudinari al Palau de la Música Catalana el 1969, i després d’un concert a Madrid, el règim li prohibí actuar a Espanya fins al 1974.

Sense deixar l’actitud social i políticament compromesa, la seva música ha evolucionat cap a un tipus de cançó de més complexitat, incorporant elements de la tradició mediterrània i realitzant sovint treballs amb una certa unitat conceptual.

Ha editat nombrosos discs: Ara i aquí (1970), Viatge a Ítaca (1975), I amb el somriure, la revolta (1982), etc. A Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1995), col·laborà amb el poeta Miquel Martí i Pol.

Lligat al moviment independentista català, s’ha distingit també en la defensa de les llibertats dels pobles oprimits, en favor dels quals ha ofert sovint actuacions benèfiques.

Enllaç web: Fundació Lluís Llach

Liceu de Barcelona, Gran Teatre del

185 Respostes

(Barcelona, 1844 – )

Sala d’espectacles. Situat a la Rambla, creat per la societat cultural Liceu Filharmònico-Dramàtic Barcelonès, amb aportacions de la burgesia barcelonina, que constituí una societat de propietaris amb dret a l’ús de les millors llotges i butaques.

Sobre els terrenys de l’antic convent de trinitaris i construït segons projecte de Josep Oriol Mestres i M. Garriga i Roca, fou inaugurat el 1847, amb una capacitat de més de 3.000 espectadors, cinc pisos i platea, i una luxosa decoració pròpia dels grans teatres d’òpera europeus.

La primera òpera representada fou Ana Bolena de Donizetti. Rivalitzà amb l’antic Teatre de la Santa Creu -aleshores anomenat Teatre Principal– i els respectius partidaris eren coneguts per liceistes i cruzados. Incorporà el drama romàntic italià i també la grand opéra francesa i l’òpera alemanya. El 1861 sofrí un incendi devastador, però fou reconstruït en un any.

liceu2

La funció social que en fou característica, com a lloc de reunió de l’emergent burgesia industrial i financera, el posà en el punt de mira dels grups anarquistes i sofrí un greu atemptat el 1893 (bomba del Liceu), amb un balanç de vint morts.

Wagner hi arribà els darrers anys del segle XIX. Al segle XX incorporà -amb el repertori tradicional, sempre estimat pels afeccionats, i l’òpera russa- els grans compositors contemporanis. Hi han passat les millors veus de tots els temps i les temporades de ballet hi han assolit també un gran prestigi.

El darrer empresari delegat pels propietaris fou Joan Antoni Pàmias, però les dificultats de finançament portaren a crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu (1980), amb suport autonòmic i local, que preparà un pla de reforma i millora de les infraestructures.

Un terrible incendi (1994) destruí de nou el teatre, el qual fou reconstruït sota plans d’I. Solà-Morales.

Enllaç web: Gran Teatre del Liceu

Humet i Climent, Joan Baptista

Deixa un comentari

(Navarrés, Canal de Navarrés, 4 gener 1950 – Barcelona, 30 novembre 2008)

Cantant, músic i autor de cançons. Començà a escriure les seves cançons vers el 1967 i, residint a Barcelona, participà en recitals d’afeccionats en diversos llocs del Principat a partir de l’octubre de 1968.

El 1971 publicà el primer disc, Busco una flor, i el mateix any amb Gemma assolí el primer gran èxit. El 1973 enregistrà Fulls, la seva obra més completa, i més tard Diálogos (1975), primer disc en castellà, seguit d’Aires de cemento (1977). En la darrera etapa (en català i en castellà) s’ha consolidat com un músic rigorós i amb una vena lírica inspirada en situacions de la vida quotidiana.

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Garreta i Arboix, Juli

5 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 març 1875 – 2 desembre 1925)

Músic i compositor. Rellotger de professió. De formació autodidacta i forta arrel popular.

El 1912, encoratjat per Pau Casals, compongué música orquestral i peces per a diversos instruments, entre les quals destaquen Impressions simfòniques (1907), Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Sonata en do menor (1922), Sonata per a violoncel i piano (1923), estrenada per Pau Casals, Les Illes Medes (1925).

Escriví unes 80 sardanes, les quals dotà d’una forma apta a l’execució concertant, i contribuí a la renovació de la dansa; entre les quals excel·leixen Pastoral i Juny.

Fou una figura remarcable del renaixement musical català contemporani.

Cugat i Mingall, Xavier

Deixa un comentari

(Girona, 1 gener 1900 – Barcelona, 27 octubre 1990)

Músic i dibuixant. De petit anà a viure a Cuba, i després passà als EUA, on treballà de caricaturista, primer, i després és va formar com a violinista clàssic a la companyia d’Enrico Caruso. Més tard, féu còmics per a “Los Angeles Times”.

Va fer pràcticament tota la seva carrera musical als Estat Units, on es va fer famós amb la seva orquestra (formada el 1936), actuant a les millors sales de festes i per on passaren cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Jorge Negrete. La seva millor etapa anà associada amb el nom d’Abbe Lane, amb qui actuà quinze anys (des del 1952). També va participar, com a autor de cançons, director musical i àdhuc actor, en nombrosos films produïts a Hollywood.

Els darrers anys de la seva vida intensificà la faceta de dibuixant i realitzà pintures d’un sintetisme naif que exposà -per primera vegada a Europa- a Barcelona (1972).

Personatge optimista i vitalista, va retornar ja gran a Catalunya, on va viure envoltat de popularitat.

Comelade, Pascal

Deixa un comentari

(Montpeller, Llenguadoc, 30 juny 1955 – )

Músic. En contacte amb la cultura catalana des de la seva infància, en la dècada del 1960 i 1970 fou influït pels grups vinculats a l’Ona Laietana. Les seves composicions i interpretacions de temes tradicionals, nova cançó o rock, utilitzant instruments de joguina, han estat reconegudes arreu d’Europa.

La seva discografia inclou títols com Cabaret Galàctic (1995), 33 Bars (1995), Ragazzin (1995), Musiques Pour Films, vol 2 (1996), Un samedi sur la terre (1997), Traffic d’Abstractions (1997), Tal Jazz (1998), L’Argot du Bruit (1998), Live in Lisbon and Barcelona (2000) i Oblique Sessions, vol 2 (2000). Ha estat guardonat amb diferents premis.

Ha musicat espectacles de dansa i teatre de Cesc Gelabert i Bob Wilson, i ha reivindicat la cultura catalana a la Catalunya Nord a través del Manifest revulsista nord-català, juntament amb els escriptors Joan Lluís-Lluís i Aleix Renyé.

Clavé i Camps, Josep Anselm

29 Respostes

(Barcelona, 21 abril 1824 – 25 febrer 1874)

Músic, poeta i polític. Germà d’Antoni. Des de la joventut estigué afiliat al partit republicà, i prengué part activa en la revolta del 1843, a Barcelona, per la qual cosa restà dos anys empresonat a la Ciutadella.

Projectà la creació de societats corals per reunir i instruir els obrers. El 1845 fundà la societat filharmònica l’Aurora, que es convertí en La Fraternitat (1850), societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular. El 1857 Clavé li canvià el nom pel d’Euterpe, i aviat aparegueren per tot Catalunya nombroses societats euterpenses, origen dels Cors de Clavé.

Moltes de les cançons que Clavé compongué a partir del 1858 foren en català, amb la qual cosa contribuí a popularitzar l’obra de la Renaixença.

clave_campsDesprés de la Revolució de setembre de 1868 milità en el naixent partit republicà federal, i fou president de la diputació provincial de Barcelona, càrrec que ocupava en ésser proclamada la I República (1873). El nou règim el nomenà governador civil de Castelló.

És autor de nombroses obres que aparegueren en fascicles a partir de l’any 1859, en català i castellà, destinades a les societats corals, com: Les flors de maig (1859), Los néts dels almogàvers (1860), ¡Gloria a España! (1864), La Maquinista (1867) i la traducció catalana de la lletra de la Marsellesa.

Fou el pare de la compositora Àurea Rosa Clavé i Bosch.

Millet i Pagès, Lluís

31 Respostes

(el Masnou, Maresme, 18 abril 1867 – Barcelona, 7 desembre 1941)

Músic. Germà de Salvador i deixeble de Josep Rodoreda, Carles G. Vidiella i Felip Pedrell. Dirigí el cor La Lira, de Sant Cugat del Vallès, i va fundar amb Amadeu Vives l’Orfeó Català (1891) i dos anys més tard ambdós foren nomenats directors perpetus.

Fou catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal (1896) de l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que dirigí des de l’any 1930. Fundà la capella de Sant Felip Neri, de Barcelona, el 1897, i en fou mestre; també ho fou de l’escolania de la basílica de la Mercè (1906). El 1904 creà la “Revista Musical Catalana”.

Impulsà el cant popular religiós i revalorà la polifonia sagrada del segle XVI. Consagrà la seva vida a l’Orfeó Català, que dirigí en l’estrena d’una gran quantitat d’obres cabdals de la música universal.

La seva producció coral és d’una gran qualitat: El cant de la Senyera, amb lletra de Maragall, Choral, Jovenívola, Himne. Compongué també Cants espirituals per a ús del poble (dues sèries: 1915, amb 21 cançons, i 1921, amb 15), entre ells el popular Via Crucis, Pregària a la Verge del Remei, Salve Regina (1913) i nombrosos càntics i cançons. Escriví dues obres simfòniques: Ègloga i Catalanesques (1891).

Publicà El cant popular religiós (1912), L’Art i la Moral (1912), De la cançó popular catalana (1917) i diversos articles a la “Revista Musical Catalana”. Molts dels escrits foren aplegats en el llibre Pel nostre ideal (1917).

Fou el pare de Lluís Maria Millet i Millet.

Casademont i Busquets, Cassià

1 Resposta

(Banyoles, Pla de l’Estany, 3 febrer 1875 – Barcelona, 12 febrer 1963)

Professor de viola i compositor. Deixeble de Matthieu Crickboom i d’Enric Morera. A 25 anys dirigí, a Sabadell, l’orquestra de balls i concerts Els Fatxendes i diversos cors, i fundà l’Orquestra Clàssica. A Barcelona es féu càrrec de la direcció de diversos orfeons i de l’agrupació coral Catalunya Nova gairebé ininterrompudament des del 1908 fins al 1936.

De la seva extensa producció destaquen les òperes La dona d’aigua (1911) i La mare (1926); altres obres escèniques són El monjo de la selva, Anacreont i Una vegada era un rei, d’Apel·les Mestres, i Flors de cingle, d’Ignasi Iglésias. Deixà escrites 377 composicions.