Arxiu d'etiquetes: músics

Orquestra de Cadaqués

2 Respostes

(Cadaqués, Alt Empordà, 1988 – )

Orquestra. Creada com a orquestra resident del Festival de Música de Cadaqués. És integrada per músics d’arreu d’Europa que es reuneixen quatre cops l’any sota la batuta de directors convidats. Edmon Colomer i Philippe Entremont foren els primers, i des del 1990 treballa fonamentalment amb Sir Neville Marriner i Gennadij Rozdestvenskij.

Amb ella han actuat artistes com Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Alícia de Larrocha i Paco de Lucía. Ha estrenat l’òpera Babel 46 de Xavier Montsalvatge, a més de partitures de Salvador Brotons, Cristóbal Halffter, Tomás Marco i Luis De Pablo, entre d’altres. També dedica especial atenció a la recuperació del patrimoni musical català.

Ha enregistrat el Concierto de Aranjuez, de Rodrigo, amb Paco de Lucía, i la nova versió de Goyescas d’Enric Granados, reorquestrada per Albert Guinovart. Des del 1991 és orquestra resident del Festival Internacional de Música Castell de Peralada i cada dos anys organitza un Concurs Internacional de Directors d’Orquestra.

Enllaç web:  Orquestra de Cadaqués

Orfeó Català

45 Respostes

(Barcelona, 15 setembre 1891 – )

Societat coral fundada per Lluís Millet i Amadeu Vives. Ha esdevingut una de les institucions més representatives de Catalunya. Pot considerar-se conseqüència i culminació dels cors de Josep Anselm Clavé a la darreria del segle XIX.

Objectiu seu ha estat difondre la cançó popular o tradicional i incorporar la música clàssica a la vida cultural catalana. El seu exemple ha influït en el moviment orfeònic i coral català fins al moment present.

Millet en fou el primer director. Sota el seu impuls, no solament acomplí fidelment l’esperit fundacional contingut en l’article primer dels estatuts (“L’Orfeó Català és una associació que té per objecte la mútua instrucció artística dels seus socis i el foment i enaltiment de l’art musical català”), sinó que estimulà tota la vida musical catalana, amb la inclusió en el seu repertori dels grans compositors de l’època, principalment alemanys i francesos, i dels clàssics de la polifonia vocal.

Al costat de les grans obres de la música universal, ha difós bàsicament la cançó popular catalana. Ha organitzat concursos musicals (les cèlebres Festes de la Música Catalana, a semblança dels Jocs Florals) i ha estimulat la creació d’obres noves. En el seu extens repertori hi ha obres dels compositors catalans més destacats.

Edità durant molts anys (1904-36) la “Revista Musical Catalana” i s’edificà una seu apropiada: el Palau de la Música Catalana (1908), màxim exponent del modernisme català i obra cabdal de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, que ha esdevingut una de les més importants sales de concerts d’Europa. L’Orfeò Català ha portat el seu missatge musical a molts indrets de Catalunya i d’Espanya, i ha actuat a nombroses ciutats estrangeres.

A la mort de Millet (1941) fou nomenat director Francesc Pujol. Des del 1946 el dirigí el fill del fundador, Lluís Maria Millet i Millet, que el 1977 deixà voluntàriament la direcció artística i fou nomenat director honorari; li succeí el seu fill Lluís Millet i Loras, que dimití el 1981 i fou succeït per l’anglès Samuel Johnson, que restà en el càrrec fins al 1988, excepte en el període 1983-84, en què fou substituït per Salvador Mas. Jordi Casas en fou el director des del 1988.

L’any 2009 la institució entra en una greu crisi en fer-se públic un presumpte frau continuat i de grans proporcions comès pel president de l’entitat, Fèlix Millet i Tusell i part dels seus col·laboradors.

Enllaç web: Orfeó Català

Nel·lo i Colom, David

1 Resposta

(Barcelona, 3 febrer 1959 – )

Escriptor i músic. Intèrpret de flauta travessera, compagina l’activitat com a concertista i com a professor d’aquest instrument amb la d’escriptor, activitat en la qual s’inicià l’any 1994.

Ha publicat, entre altres obres, les narracions infantils L’Albert i els menjabrossa (1995), Mr. Monkey (1997) i La porta prohibida (1999) i les juvenils El duomo. Barcelona (1996), Per què no m’ho deies? (1996), Després d’en Marcel (1997), La meva Eurídice (1998), Peter Snyder (1999), Quadern australià (2000), El geni de la bicicleta (2000) i Els antilladres (2001).

L’any 2001 publicà la seva primera obra per a adults, la novel·la Nou dits, al qual han seguit, en el mateix gènere Història natural (2003), L’aposta (2002), Informe celestial (2004), La Geografia de les veus (2007), Contrajoc (2007), Guguengol (2009) i El meu cor cap a tu per sempre (2009). És també autor del llibre de viatges Retorn a Budapest (2001). Ha obtingut diversos premis per les seves obres.

Morera i Viura, Enric

44 Respostes

(Barcelona, 22 maig 1865 – 12 març 1942)

Compositor. D’infant va viure a Buenos Aires, on inicià els estudis musicals (que va continuar a Brussel·les i, amb Isaac Albéniz i Carles G. Vidiella -piano- i Felip Pedrell -harmonia-, a Barcelona).

Va treballar molt per la Renaixença musical catalana; l’any 1896 va fundar la societat coral Catalunya Nova i el 1901 el Teatre Líric Català. Va ésser professor i vicedirector de l’Escola Municipal de Música de Barcelona.

Va compondre una extensa obra musical i va excel·lir especialment en la música coral i en les sardanes, en les quals, dins un mòdul palesament popular, va revelar el gran temperament musical que posseïa. També va conrear el gènere instrumental i la música escènica, estrenà, amb gran èxit, diverses obres. Fou així mateix un pedagog remarcable: els més notables músics de la generació posterior foren formats per ell.

D’entre les seves obres cal destacar: obres corals (Caramelles, Marina, L’Empordà, L’arbre fruiter), sardanes per a veus mixtes (Les fulles seques, La sardana de les monges); sardanes per a cobla (La Santa Espina, Festa Major, Girona, Davant la Verge); obres instrumentals, quartets, peces per a piano (Catalònia, Andante religioso, Concert per a violoncel i orquestra); cançons populars harmonitzades per a cor (El rossinyol, Muntanyes del Canigó, L’hereu Riera, El testament d’Amèlia).

Va compondre també obres escèniques: L’alegria que passa (1898), La nit de l’amor (1906), Empòrium (1906), Tassarba (1916), Don Joan de Serrallonga, etc.

Escriví un Tratado práctico de armonía (1901) i un Nuevo tratado práctico de armonía (1930).

Moraleda i Perxachs, Joan Lluís

Deixa un comentari

(Santa Maria de Palautordera, Vallès Oriental, 26 abril 1943 – )

Compositor, director d’orquestra i oboista. Realitzà els seus estudis musicals al Conservatori Superior Municipal de Barcelona, on obtingué el Premi d’Honor Extraordinari de Composició. Amplià estudis a França. Des de la fundació de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, el 1967, i durant 13 anys, fou cosolista d’oboè. Paral·lelament es dedicà a la composició, treballà la direcció d’orquestra amb Antoni Ros i Marbà i es presentà com a director l’any 1978 al Palau de la Música amb Les noces d’Igor Stravinsky.

Féu una sèrie de col·laboracions amb grups de música contemporània i després amb orquestres simfòniques, com l’Orquestra Ciutat de Barcelona. També fou director de l’Orquestra de Cambra del Garraf. Del 1985 al 1992 fou director de la Cobla Municipal Ciutat de Barcelona.

Fruit d’aquesta etapa nasqué una àmplia producció de música per a cobla, faceta compositiva que arrencà en la dècada dels 1970 i que meresqué un primer reconeixement quan la seva obra Auca tràgica i mort del plem fou premiada en el concurs Joaquim Serra de l’any 1973. L’any 1977 rebé el premi Ciutat de Barcelona per un tríptic de sardanes al·lusives a la Rambla de Barcelona.

Però no fou fins l’any 1986, amb l’estrena de l’obra Tirant lo Blanc, que assolí la popularitat, que refermà plenament els anys posteriors aconseguint premis en la majoria de concursos de música per a cobla. Entre les seves obres per a cobla destaquen també: Suite Segarrenca (1978), Joguina (1988), Comiat (1988), Ofrena a Manuel Saderra i Puigferrer (1988), Concert per a tres cobles (1988), Santjoanesca (1990) i La Patum (1996).

És autor de la sardana Benvinguts, estrenada en l’acte inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, amb les veus de Montserrat Caballé i Josep Carreras.

Montsalvatge i Bassols, Xavier

7 Respostes

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.

En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web:  Associació Xavier Montsalvatge

Montoliu, Tete

2 Respostes

(Barcelona, 28 març 1933 – 24 agost 1997)

(Vicenç Montoliu i Massana)   Músic. Pianista de jazz de renom internacional. Deixeble de Don Byas, cursà estudis professionals de música al Conservatori de Barcelona.

Debutà el 1958 a Canes, i inicià una brillant trajectòria internacional. Col·laborà amb bona part dels millors músics de jazz del món, entre els quals Art Framer, Lee Konitz o George Coleman.

Des del 1965 formà trio amb Eric Peter i Billy Brooks, amb els qual enregistrà nombrosos discs, com també féu en solitari. Col·laborà també amb artistes d’altres gèneres, com ara de la cançó, del bolero o del flamenc.

Mestres i Oñós, Apel·les

20 Respostes

(Barcelona, 28 octubre 1854 – 19 juliol 1936)

Dibuixant, músic i escriptor. Germà d’Arístides. Des de jove es familiaritzà amb les obres d’art.

Començà a escriure per als jocs florals seguint la línia romàntica, però també triant nous interessos, entre escèptics i realistes, posteriorment desenvolupada en tota la seva obra. Representà una reacció contra el corrent floralista, mantingut en uns motlles massa arqueològics.

Com a poeta es decantà per un romanticisme delicat i sentimental, alhora influït per l’actitud vital de Clavé, amb autèntics moments realistes. En la lírica es percep la influència de les tradicions de Heine i dels lírics xinesos. Els seus poemes, en un to col·loquial i sense arcaismes, canten el passat i la jovenesa.

Els llibres Balades (1889), Idil·lis (1889), Liliana (1907) i Rondalla d’amor (1910) són cants a l’amor. L’aspecte perdurable de la seva producció són les cançons recollides de la tradició popular, totes aptes per a ésser musicades.

Tot i pertànyer a la generació floralesca -fou proclamat mestre en gai saber l’any 1908-, s’inserí en el corrent modernista i formà part del grup de “L’Avenç”. Redactor de “Catalunya Artística” (1899-1902), també fou col·laborador de “L’Esquella de la Torratxa” i de “La Campana de Gràcia”, on escriví i dibuixà molt.

En el seu teatre poètic, característic per la fantasia i la preferència atorgada a temes i tipus de marina, sobresurten Nit de Reis (1905), L’avi (1909), La Rosons (1915), La barca dels afligits (1916) i La barca vella (1927).

Magnífic il·lustrador de textos, conreà diversos gèneres amb copiosa producció. Cal esmentar el llibre folklòric Tradicions (1895) i els de memòries Records i fantasies (1906) i Història viscuda (1929). Escriví gairebé un centenar d’obres i fou un dibuixant hàbil i popular.

Massià i Prats, Joan

16 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)

Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.

Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.

Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.

Llongueras i Badia, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 6 juny 1880 – 13 octubre 1953)

Poeta, músic i pedagog. Usà el pseudònim de Chiron. Escriptor senzill, ofereix un cert deix noucentista, però, format en els ambients modernistes, intentà de seguir les actituds de J. Maragall. Concorregué als Jocs Florals de Barcelona i el 1934 obtingué el Mestratge en Gai Saber.

Publicà llibres i opuscles de poesia, entre els quals cal citar Lluminoses (1906), L’estiu al cor (1928), Sonets (1938) i Llibre dels àngels (1952). Dins el camp de la pedagogia són dignes d’esment les seves obres Ínfimes cròniques d’alta civilitat (1911) i Evocaciones y recuerdos de mi primera vida musical en Barcelona (1944).

Deixeble d’Enric Granados i de Lluís Millet, introduí a Barcelona, on funda l’Institut Joan Llongueras, el sistema Jacques-Dalcroze per ensenyar rítmica i plàstica, d’una gran influència.

Fou el pare de Bartomeu, de Josep Jordi i de Joan Llongueras i Galí.