(Valls, Alt Camp, 3 març 1878 – Barcelona, 1962)
Músic. Deixeble de Matthieu Crickboom, Enric Morera i Frederic Lliurat a Barcelona, amplià estudis a Brussel·les.
Compongué música de cambra i l’obra lírica en tres actes Gent del camp (1931).
(Caldes de Malavella, Selva, 13 desembre 1924 – 3 maig 1980)
Instrumentista i director de cobla.
Fundador de la cobla orquestra Meravella a Caldes de Malavella (1951), la qual, malgrat la seva dedicació preferent a la música lleugera, donà a conèixer la sardana i els instruments característics de la cobla a tot Europa.
Paral·lelament, portà a cap una tasca positiva en el terreny sardanista a través dels seus enregistraments en disc.
(Capellades, Anoia, 16 abril 1882 – Montserrat, Bages, 26 abril 1969)
Músic. Monjo benedictí. Estudià a Roma, Nàpols i Barcelona.
Fou nomenat mestre de capella de l’escolania de Montserrat (1911-33), on s’havia format a la seva infantesa amb Joan Baptista Guzmán. Renovà els estudis teòrics i instrumentals i donà una gran importància a l’educació de la veu.
Adaptà el repertori a les directrius de Pius X i influí sobre el moviment litúrgic català, sobre el qual publicà diferents escrits a “Vida Cristiana”.
Va escriure nombroses composicions religioses com: una Missa abbatialis, per a quatre veus i orgue, tres salves montserratines, un tedèum, un al·leluia, un himne a sant Benet, etc.
El 1939 aplegà, a Barcelona, el nucli inicial de la nova escolania de Montserrat.
(Verges, Baix Empordà, 28 abril 1921 – 4 octubre 1996)
Instrumentista, compositor i director. Pertany a una vella nissaga de músics del Baix Empordà.
Succeí Manuel Saderra en la direcció de la cobla La Principal de Girona.
De producció sardanista molt limitada, però d’alt nivell, destaquen les obres Capvespre, Desig, Afecte, L’avi de casa, Reviu la il·lusió, etc.
(Barcelona, 6 novembre 1806 – Madrid, 28 juliol 1868)
Pintor i acadèmic. Germà de Ferran. Es formà a Madrid. Protegit per l’infant Sebastià Gabriel, el qual el pensionà dos anys a Roma i fou membre de l’Acadèmia de Nàpols.
Fou pintor de cambra i catedràtic de pintura a l’escola de San Fernando (1861). Va destacar en la pintura dins la línia romàntica amb influències natzarenistes.
És autor de quadres d’història: Santa Isabel (1858, Museo de Bellas Artes de Sevilla) i de retrats (Museo Romántico de Madrid).
Un altre germà seu fou el músic Alexandre Ferrant i Llausàs (Barcelona, segle XIX).
(Barcelona, 1875 – Brussel·les, Bèlgica, desembre 1919)
Músic. Deixeble de Melcior Rodríguez d’Alcàntara i d’Enric Morera.
És autor de notables obres simfòniques, obres escèniques (Las bodas de Camacho (1903), La cegueta, Les amants de Palerme i Rossinyol) i l’opereta Barnum.
Residí a Brussel·les fins a la seva mort i hi estrenà amb èxit l’obra Sair Confidentiel (1913).
Harmonitzà cançons populars catalanes, l’Andante Elegíaco (1902) i Primavera (1914).
(Tuixén, Alt Urgell, 1899 – Barcelona, 1981)
“el Ferrer de Tuixén“ Músic tradicional. Violinista autodidàctic i ferrer d’ofici.
Director del Terceto Farré, on tocava amb els seus fills i interpretava diverses tonades tradicionals de la serra de Cadí i de la comarca del Solsonès, així com el repertori de ball popular. L’any 1962 es traslladà a la Seu d’Urgell i el 1972 a Barcelona.
Enregistrà cançons i balls en els discs de l’Associació Arsèguel i els acordionistes del Pirineu.
(Barcelona, 1917 – 1932)
(o Saló dels Evolucionistes) Agrupació artística. Formada per Joan Cortès -que en fou el guia estètic-, els pintors Joan Serra, Alfred Sisquella, Francesc Elias, Ernest Enguiu, Antoni Canadell i Eduard Vergés, l’escultor Josep Viladomat i el músic Juli Pons. Posteriorment se’ls afegiren, més o menys esporàdicament, altres artistes.
Exposaren per primer cop a les galeries Dalmau (1918), presentats per Francesc Pujols, i, més endavant, a les Exposicions Oficials de Belles Arts de Barcelona, on tingueren sala pròpia.
Els unia una gran admiració per Cézanne i un gust per les tonalitats terroses; representaren una reacció contra el luminisme ja estereotipat dels sorollistes i contra el noucentisme classicitzant i constituïren la promoció jove de l’ala realista del noucentisme.
Tot i que el grup es dissolgué abans, el seu darrer acte fou l’exposició de l’any 1932 a l’Ateneo de Madrid, on sota el seu nom exposaren els artistes més significatius de l’art figuratiu català de la seva generació.
(Barcelona, 1730 – Madrid, 1794)
Músic i compositor. Emigrà a Madrid el 1760, ciutat on residí fins a la seva mort, i on es dedicà quasi exclusivament a la música escènica. Fou el primer músic que, el 1778, rebé el títol de mestre compositor, adscrit als teatres municipals de Madrid, juntament amb Blas de Laserna.
Impulsà la tonadilla escènica i n’escriví més de 429, de les quals destaquen Los zagales (1761), El juicio del año (1779), El luto de Garrido (1781) i Garrido enfermo y su testamento (1785). Amb les seves obres lluità contra l’italianisme que dominava les escenes hispàniques.
Fou empresonat dues vegades pel fet d’haver atacar, en les seves obres, figures notables de la cort. Estigué uns quants anys al servei del duc d’Osuna, i es retirà el 1790.
(Barcelona, 1905 – 1907)
Representacions de teatre líric. Organitzades pel pintor Lluís Graner al Teatre Principal de Barcelona.
L’experiència va ésser un intent de crear un teatre líric català d’influència modernista.
Hi van col·laborar els músics Enric Morera, Enric Granados, Felip Pedrell i Jaume Pahissa i els escriptors Àngel Guimerà, Apel·les Mestres i Adrià Gual.
Dades dels Països Catalans 