(Cadaqués, Alt Empordà, 10 maig 1720 – 1808)
Militar. Tingué un paper important durant la Guerra Gran, en la qual arribà a general.
Sembla que fou l’organitzador dels primers sometents del Principat. Posteriorment fou ascendit a capità general.
Enginyer i arquitecte, fou membre de les Acadèmies de Bones Lletres i de la de Ciències Naturals de Barcelona.
(Tortosa, Baix Ebre, 1841 – Barcelona, 1902)
Militar i polític. L’any 1858 es traslladà a Itàlia, mogut pel seu idealisme liberal.
Lluità a les files de Garibaldi. Guanyà ascensos i condecoracions.
El 1868 tornà a Catalunya per militar al partit federal. Prengué part a la Revolució.
Després es traslladà a Barcelona, on col·laborà a la premsa del seu partit.
(Catalunya, segle XVI – Madrid, 1629)
Comte d’Erill i baró d’Orcau i de Rubinat. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola i d’Erill.
Batlle general de Catalunya (1608), lluità contra el bandolerisme a les comarques de Lleida (1613). Fou conseller reial de Felip III i comanador de Villamayor a l’orde de Sant Jaume.
Lloctinent i capità general de Sardenya (1617) per dos triennis, hi convocà el parlament (1621) i s’ocupà de la defensa contra els turcs. Novament sembla que fou nomenat virrei de Sardenya, poc abans de la seva mort.
(Catalunya, segle XVII)
Militar. Fill d’Acard d’Erill-Desplà i d’Areny i de Maria Rafaela d’Erill-Cardona-Anglesola i Ferrer, i germà de Francesca d’Erill i d’Erill.
Defensà la causa catalana a la guerra de Separació. Amb forces escasses resistí a Flix, el 1643, el setge de les tropes espanyoles manades per Juan de Garay. Aconseguí rebutjar-les.
Es donà de baixa el 1648 durant la crisi de relacions polítiques entre el Consell de Cent i les autoritats franceses.
(Barcelona, segle XVI – Catalunya, 1632)
Cavaller de Sant Jaume. Fill de Felip I d’Erill-Orcau-Anglesola, comte d’Erill. Gentilhome de cambra del príncep Filibert de Savoia.
Governador del terç de la mar a Sicília (1607), serví també a Nàpols i a Flandes. Assistí a l’expulsió dels moriscs i a una acció bèl·lica a Bizerta (1623), de la qual fou publicada una relació a Barcelona (1623).
En morir la seva cunyada, Barbara del Maino, milanesa, vídua del comte Alfons (II) d’Erill-Orcau i de Sentmenat, en circumstàncies poc clares (1630), fou acusat de complicitat i pres, però no fou demostrada la seva culpabilitat.
Possiblement, fou germana seva Isabel Agnès d’Erill i de Sentmenat (Catalunya, abans 1604 – 1665) Comtessa de Guimerà. Tia de Margarida d’Erill i del Maino. Tingué que exiliar-se durant la guerra amb França (1640).
(Catalunya, segle XIV – vers 1355)
Baró d’Erill. Fill de Guillem (IV) d’Erill i de Castellvell. Assistí a la donació del comtat de Ribagorça a l’infant Pere (1322).
Participà en l’expedició de conquesta a Sardenya (1323-24) i fou cap de les tropes que assetjaren la vila d’Esglésies (1323), també anà a la croada que Alfons III el Benigne envià contra Granada (1331).
El 1342, sota el comandament de Pere III el Cerimoniós, era veguer de Barcelona i el Vallès (1338, 1341) i procurador de la corona.
Pere III li encarregà d’incoar el procés contra Jaume III de Mallorca, que acabà amb la sentència que condemnà Jaume a perdre els seus béns (1343).
Ocupades les Balears i el Rosselló per Pere III, en fou nomenat governador (1343 i 1344). Essent governador del Rosselló, rebutjà una invasió de Jaume III (1347), la qual cosa determinà la fugida del rei desposseït.
El seu Stili curiarum civitatis Majoricensis no fou publicat fins al 1663.
Fou el pare d’Arnau (III) i de Berenguer d’Erill i de Pallars.
Eren fills de Francesc (I) d’Erill i d’Orcau.
Berenguer d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV – després 1484) El 1431 figurava entre els assistents, a Barcelona, a l’enterrament de la reina vídua Violant de Bar. Serví Alfons IV el Magnànim. Aquest el nomenà, el 1454, virrei de l’illa de Còrsega, on alguns del nobles locals propugnaven i sostenien la unió jurídica amb la Corona d’Aragó, tanmateix poc efectiva. El 1466 fou ambaixador de Joan II el Sense Fe davant el papa.
Francesc d’Erill i de Centelles (Ribagorça, segle XV – Sardenya ?, Itàlia, vers 1458) Acompanyà Alfons IV el Magnànim a les seves primeres campanyes d’Itàlia (1423). Fou majordom i conseller del rei. A la batalla de Ponça fou fet presoner (1435); fou enviat a Mallorca amb forces italianes per lluitar contra els forans, els quals derrotà prop de Sencelles (1452). Fou virrei de Sardenya (1437-38) i majordom de Joan II el Sense Fe. Tenia, a Catalunya, la vall de Boí, que li confirmà el rei (1441), i a Sardenya, les senyories de Sant Gabí i Guspini i d’altres llocs que li vengué Joan de Montbui (1450).
Joan Roger (I) d’Erill i de Centelles (Catalunya, segle XV) Baró d’Anglesola. Es casà amb Elionor de Montcada, que li aportà en dot la baronia d’Anglesola. Fou pare de Joana, Guillem Ramon i Francesc (II) d’Erill i de Montcada.
(Catalunya, segle XIII – Gal·lípoli, Grècia, 1306)
Noble i militar. Fill segon de Berenguer V d’Entença, i germà de Guillem i de Saurina.
Lluità a Calàbria (1284), a les ordres de l’infant Jaume (futur Jaume II el Just). Després de la pau d’Anagni (1295) restà al servei de Frederic II de Sicília en la lluita contra els angevins, fins a la pau de Caltabellota (1302).
Com a representant de Jaume II dirigí una força expedicionària que s’incorporà a la Gran Companyia Catalana de Roger de Flor (1304) per ajudar l’emperador bizantí contra els turcs. Allí aconseguí de l’emperador Andrònic II el títol de megaduc de Romania i senyor de l’Anatòlia i de les illes de l’Imperi, cosa que suscità les enveges de Bernat de Rocafort, el seu senescal.
Després de l’assassinat de Roger de Flor (1305), prengué la direcció de la Companyia Catalana i declarà la guerra a l’Imperi, iniciant la cèlebre Venjança Catalana.
Es fortificà davant Gal·lípoli, resistí a l’exèrcit de Miquel i saquejà Heraclea. De tornada, es troba amb divuit galeres genoveses de l’almirall Dòria, el qual s’apoderà de les naus catalanes a traïció i el dugué a Gènova presoner.
Alliberat al cap de poc gràcies a les gestions de Jaume II, preparà una nova expedició a l’Orient des de Barcelona.
Arribat a Gal·lípoli l’any 1306, augmentaren les dissensions amb Rocafort, el qual no el volgué obeir, malgrat els bons oficis de Ramon Muntaner, el qual el reconegué com a cap de la Companyia.
L’arribada de l’infant Ferran de Mallorca com a lloctinent de Frederic II (1307), reconegut per Entença però no per Rocafort, creà noves disputes que havien de culminar amb la mort d’Entença, en una baralla entre les dues faccions.
(França, segle VIII – Catalunya, segle VIII)
(o Mer) Personatge. Fill de Baldivi i de Càndida o Càndia.
Segons la tradició, anà a Catalunya amb l’exèrcit de Carlemany, després de la conquesta de Carcassona, alliberà Banyoles d’un lleó o un drac i hi fundà un monestir.
Més tard es retirà a fer penitència a Sant Esteve de Guialbes, on l’anà a trobar la seva mare, i visqueren ambdós penitents fins a llur mort.
Hom el situa entre el 778 i el 798; algú l’identifica amb Mercoral de Banyoles (822).
La seva capella de Guialbes consta des del segle XIII; el 1627 hom cregué descobrir-hi les seves relíquies.
Venerat com a sant, com també la seva mare, hom en celebra la festa el 27 de gener.
(Barcelona, segle XVII)
Prohom. En 1640 se sumà a les forces de la Generalitat que iniciaren la guerra de Separació.
Era un dels tres mestres de camp que, al front de les milícies de la capital, cobrien la part més amenaçada de les muralles de Barcelona, durant el transcurs de la batalla de Montjuïc, el 26 de gener de 1641.
Les seves seccions de mosqueters causaren gran dany a les tropes del marquès de los Vélez.
Dades dels Països Catalans 