(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Era tinent de granaders durant la defensa del setge de Barcelona de 1713-14.
Fou l’únic oficial del qual consta que fou ferit tres vegades durant aquell setge. La primera fou al combat de la Creu Coberta (6 setembre 1713), la segona el 20 de febrer de 1714 i la tercera l’11 de setembre, quan contraatacava dins el convent de Sant Agustí a les ordres del coronel Pau de Thoar, durant la qual fou mort.
(Maó, Menorca, 8 agost 1796 – Barcelona, 22 octubre 1851)
Marí. Format en la marina anglesa, en la qual lluità contra Napoléo, ingressà després a la marina espanyola.
Participà en les guerres d’independència sud-americanes. Comandà els guardacostes de Catalunya i Gibraltar (1825-32).
Participà en el bàndol lliberal a la primera guerra carlina. Fou ascendit a brigadier el 1846 i nomenat comandant de marina de València (1846-50).
(Catalunya ?, vers 56 – vers 108)
(llat: Lucius Licinius Sura) Polític i militar romà. La seva vinculació a Catalunya ha fet creure que podia haver nascut a Tarraco o a Barcino.
Tingué càrrecs importants a Roma des del temps de Domicià, però es destacà sobretot durant el regnat de Trajà, del qual fou amic. Entre altres càrrecs, fou tres vegades cònsol (els anys 92-97 i 102-107).
És esmentat en diverses inscripcions de Barcino, a través del seu llibert Luci Licini Segon, que s’encarregà d’erigir, després de la seva mort, l’arc de Berà a la seva memòria.
(Brussel·les, Bèlgica, 6 desembre 1672 – Madrid, 11 gener 1725)
(Jan Frans van Bette) Militar flamenc. Lluità al costat de Felip V de Borbó en la guerra de Successió, en la qual conquerí Tarragona (1713), d’on fou governador militar, càrrec que ocupà a Barcelona l’any següent, on aprovà la construcció de la Ciutadella de Barcelona.
Fou capità general de Mallorca (1715-17) i de Sardenya (1717-18), i conseller de Lluís I d’Espanya (1724).
(Aspes, Itàlia, 5 desembre 1766 – Montirone, Itàlia, 9 agost 1836)
Militar. Passà al servei de Napoleó, i assolí el grau de general (1796).
Durant la guerra del Francès fou nomenat cap de la divisió italiana que entrà a Catalunya amb les forces franceses de Duhesme (1808), per ordre d’aquest s’apoderà de la Ciutadella de Barcelona, on romangué com a cap de la guarnició. Participà en la presa de Mataró, on es distingí per les seves crueltats i pel seu afany de botí.
En dirigir-se Duhesme a Girona, hagué de restar a Barcelona, amb forces numèricament reduïdes, com a governador interí. Compensà la seva inferioritat de forces amb mesures extraordinàriament cruels, secundat per Ramon Casanova, cap de la tèrbola policia que havia organitzat.
Mitjançant extorsions assegurà el pagament de tributs extraordinaris dels barcelonins. La seva rapacitat i la de la seva amistançada milanesa La Ruga esdevingueren proverbials i culminaren en l’assassinat del ric usurer italià Josep Canton.
Destituït per Augereau (1809) mentre es trobava al setge de Girona, fou empresonat per la seva conducta venal. Alliberat (1813), fou enviat a Nàpols.
(Barcelona, 5 desembre 1801 – València, 3 febrer 1894)
Militar. Cadet el 1810, formà part de la Guàrdia Reial (1824; capità el 1834).
Mort Ferran VII de Borbó, es féu carlí i prengué part en el setge de Bilbao i en la batalla de Lutxana.
Coronel, s’acollí al conveni de Bergara (1839) i passà a l’exèrcit isabelí. El 1849 combaté l’aixecament carlí al Principat.
Mariscal de camp (1851) i tinent general (1867), fou capità general d’Andalusia, conseller d’estat, director general de l’administració militar, diputat i senador.
Amb la restauració borbònica fou capità general de València (1875-76).
(Catalunya, segle XVIII – Tarragona, 1827)
Militar. Capitost de la guerra dels Malcontents.
Intentà apoderar-se de Tortosa, al front d’un grup de reialistes (agost 1825). Empresonat, fugí (agost 1827) i dirigí una guerrilla que dominà el Priorat fins que les tropes de Ferran VII de Borbó el capturaren a Cornudella de Montsant.
Fou executat juntament amb Magí Pallàs.
(País Valencià, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Militar. Lluità contra els borbònics a la guerra de Successió.
En 1713-14 fou sergent major del regiment valencià de Desemparats, tan destacat a la defensa de Barcelona durant el setge borbònic.
L’11 de setembre de 1714 combaté durament a la part del Pla d’En Llull i morí a la fase final de la batalla.
(Barcelona, 4 octubre 1731 – 31 desembre 1792)
Militar i comte de Lacy. D’ascendència irlandesa, educat a Barcelona.
Li foren encomanades missions diplomàtiques a Suècia i a Rússia.
Fou president de la Reial Audiència de Barcelona (1789) i capità general del Principat, càrrec que exercí fins a la mort.
(França, 1605 – París, França, 24 març 1657)
Comte de La Mothe, duc de Cardona i mariscal de França.
Durant la guerra dels Segadors, comandà l’exèrcit del Principat, a les ordres de Borbó-Condé, i fou nomenat, pel monarca francès Lluís XIII, virrei de Catalunya (1642-45).
Posteriorment s’encarregà altre cop del virregnat (1651-52) i defensà Barcelona quan fou bloquejada per les tropes de Felip IV. Va haver de retre’s l’octubre de 1652, i així acabà el domini francès.
Dades dels Països Catalans 