(Barcelona, 15 setembre 1853 – Madrid, 22 setembre 1915)
Militar. Pertanyia al cos d’enginyers. Lluità a Catalunya contra els carlins. Ascendí a coronel el 1904.
Col·laborà a nom nombre de revistes militars estrangeres.
Publicà algunes obres sobre fortificació i balística, i els treballs històrics El sitio de Barcelona en 1713-1714 i Apuntes sobre la última guerra de Cataluña.
(Barcelona, 18 juliol 1873 – 26 juliol 1873)
Organisme liberal. Creat després de la presa d’Igualada pels carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls.
Integrada per les forces vives dels ajuntaments i diputacions i presidida pel capità general, fou un intent de constitució d’un estat català, ràpidament ofegat pel govern de Madrid, després de demanar facultats extraordinàries (22 juliol) i d’haver declarat la milícia forçosa i un tribut especial de guerra.
El 10 d’agost s’intentà de reorganitzar-la sota la denominació de Junta de Vigilància, però no fou autoritzada.
(Perpinyà, 1848)
Comitè revolucionari. Creat per tal d’organitzar una insurrecció republicana al Principat, coincidint amb la guerra dels Matiners.
Comptà amb la col·laboració de les guarnicions de Figueres, la Seu d’Urgell, Lleida i Hostalric. A l’Empordà s’insurgí Victorià d’Ametller.
Descoberta la conspiració, el capità general Fernando Fernández de Córdoba féu afusellar els dos comandants i el tinent que hi estaven implicats (9 octubre 1848).
(Catalunya, 1916 – 1922)
Junta d’oficials i caps, amb exclusió dels generals. L’any 1917 ja eren d’àmbit estatal.
Partiren de la insatisfacció produïda per la guerra del Marroc i per l’augment del cost de la vida. Inicialment tingueren un caràcter de reivindicació professional, però aviat es polititzaren.
Oficialment dissolta i empresonada al castell de Montjuïc (26 maig 1917), un ultimàtum amb el suport de la majoria de l’exèrcit obligà a García Prieto a alliberar els presos (2 juny) i finalment a dimitir (9 juny).
Les Juntes semblaren llavors unir-se al moviment de l’Assemblea de Parlamentaris i foren un dels factors que hipotecà l’autoritat dels governs constitucionals fins que la situació desembocà en el cop d’estat de Primo de Rivera.
(Barcelona, abril 1793 – 1797)
Organisme creat per organitzar la Coronela de la ciutat i ajudar, amb 800 voluntaris catalans, l’exèrcit del general Ricardos amb motiu de la guerra declarada per la Convenció francesa al govern de Carles IV de Borbó.
Formaven la Junta 34 membres, en representació de l’ajuntament, la noblesa i els professionals. El marquès de Llupià organitzà el batalló de voluntaris, que funcionà des del 26 de maig de 1793 fins al 30 de setembre de 1795.
La Junta fou substituïda per una Junta de Comissionats de tots els corregiments del Principat (1794), dirigida pel capità general José de Urrutia, que organitzà la defensa del Principat en l’anomenada guerra del Rosselló.
(Catalunya, 1836 – 1837)
Organismes auxiliars creats pel capità Espoz y Mina a cada província catalana.
Integrades per militars, funcionaris i comerciants, mantenien l’ordre públic i obtenien mitjans per combatre els carlins. La Junta de Barcelona tornà a obrir la seca de Barcelona.
Fou dissolta pel govern al començament del 1837.
Un organisme amb el mateix nom fou creat a Gràcia, per col·laborar en el setge de Barcelona durant la Insurrecció Centralista (1843).
(Catalunya, segle XV – Constantinoble, Turquia, 29 maig 1453)
Cònsol a Constantinoble. Presumpte personatge fictici que exercia el càrrec el 1453, quan la capital bizantina fou atacada per les forces turques de Mahomed II.
Assumí el comandament dels catalans que participaren a la defensa. Eren diversos mercaders, resident fixos o accidentals, i els mariners d’una nau que es trobava al port en produir-se l’atac.
Fou confiada als catalans la defensa del palau de Bucoleont.
Després de la caiguda de la ciutat, el 29 de maig, Pere Julià i diversos compatriotes foren escapçats.
(Barcelona, segle XVII – Brihuega, Castella, 1710)
Militar. Germà de Francesc.
Fou partidari de Felip V de Borbó, del qual es mostrà favorable a les Corts de Barcelona de 1701-02. El 1705, amb alguns altres botiflers, seguí la guarnició espanyola que evacuà Barcelona.
Serví com a coronel a l’exèrcit borbònic. Es gaudí de les rendes confiscades a Aragó a un parent seu.
Tractà sense èxit de desvetllar dins de Catalunya oposicions a Carles d’Àustria, movent-hi d’amagat algunes relacions.
Morí lluitant contra les forces angleses voltades a la vila de Brihuega.
(Madrid, 7 abril 1629 – 17 setembre 1679)
Militar i polític. Fill natural de Felip IV i de l’actriu Maria Calderón, legitimat el 1642.
Durant la guerra dels Segadors acudí amb les galeres de Sicília a Barcelona i aconseguí la rendició de la ciutat (1652). El febrer de 1653 fou nomenat lloctinent i capità general del Principat. El seu virregnat, caracteritzat per la política d’atracció dels catalans, sobretot de la burgesia litoral, durà fins al març 1656, data en que marxà a Flandes com a governador dels Països Baixos.
En temps de Carles II intentà apoderar-se del govern amb l’ajut de les forces polítiques de la corona catalano-aragonesa. El primer (1669), fracassà per la seva mateixa indecisió, si bé l’afavorí la impopularitat de la reina regent, Marianna d’Àustria i el pare Nithard.
Sense convicció per ocupar el poder, acceptà el lloc de vicari d’Aragó que li oferí la reina. Més tard, amb tropes addictes i l’ajut dels catalans, avançà sobre Madrid i aconseguí que Carles II destituís el privat Fernando de Valenzuela. Aleshores presidí el govern (1677-79), però la seva actuació decebé tant en la política interior com en l’exterior.
(Catalunya, segle XVII)
Militar. Era capità de cavalls al front de l’Empordà als inicis de la guerra dels Segadors (1640).
Fou un dels qui acompanyaren el diputat militar Francesc de Tamarit a Barcelona. Cooperà a la defensa de la capital.
Al front de la seva companyia, fou una figura destacada a la batalla de Montjuïc (1641). Sobresortí posteriorment en altres accions de guerra.
Dades dels Països Catalans 