Arxiu d'etiquetes: metges/ses

Giné i Partagàs, Joan

3 Respostes

(Barcelona, 21 novembre 1836 – 28 febrer 1903)

Metge. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1858 i es doctorà el 1862. Catedràtic de Santiago (1866), l’any següent retornà a Barcelona com a primer catedràtic titular d’higiene (el 1871 ho esdevingué de clínica quirúrgica). Introduí els estudis d’història de la medicina a la facultat. El 1866 havia creat l’Institut Mèdic de Barcelona, que fou el primer assaig d’escola lliure en medicina.

Des del 1873 dirigí el manicomi de Nova Betlem (Sant Gervasi), establiment capdavanter en les tècniques de tractament i primera escola psiquiàtrica de la Península; el 1883 hi tingué lloc el Certamen Frenopàtic, primer dels congressos celebrats a Catalunya. Fou degà de la facultat de medicina (des del 1892 fins a la mort) i el propulsor de l’obra de la nova facultat i Hospital Clínic.

Fundà la revista “La Independencia Médica” (1869) i en féu tribuna de les seves teories organicista (com a psiquiatre), positivista (com a científic) i de defensa d’un ensenyament millor i de reivindicació higiènico-social. El 1881 fundà la “Revista Frenopática Barcelonesa”.

De la seva extensa obra escrita es destaquen un gran tractat de frenopatologia, un de dermatologia, el Curso de higiene privada y pública i la traducció, amb Bartomeu Robert, de la patologia cel·lular de Virchow. Conreà també la literatura d’humor i de ciència ficció (Un viaje a Cerebrópolis, 1884, El misterio de los Onkos (1887) i Misterios de la locura, 1890).

Gimbernat i Arbós, Antoni

5 Respostes

(Cambrils, Baix Camp, 15 febrer 1734 – Madrid, 17 novembre 1816)

Cirurgià i anatomista. Estudià filosofia i humanitats a la Universitat de Cervera, d’allí passà al Real Colegio de Cirugía de Cadis, del qual era director Pere Virgili. El 1763, en haver acabat els estudis, fou nomenat director del Col·legi de Cirurgia de Barcelona i, un any més tard, director de l’hospital de la Santa Creu. Fou comissionat pel govern de Carles III de Borbó, juntament amb Marià Ribes, per ampliar estudis a l’estranger.

Passà tres anys a París, i el 1777 es traslladà a Londres a estudiar sota el mestratge de W. Saunders i del conegut John Hunter. A aquest darrer suggerí una nova tècnica d’operar la trencadura crural, que rebé una gran acceptació i es coneix internacionalment com a operació de Gimbernat; duu també el seu nom el lligament de Gimbernat, la part fibrosa del canal crural, que ell havia descobert.

Després d’una estada a Edimburg i a Amsterdam, retornà a la península el 1778 amb Marià Ribes, i els fou encomanada l’organització del Colegio de Cirugía de San Carlos de Madrid, inaugurat el 1787, on organitzà un important museu anatòmic-patològic. Ideà diversos instruments de cirurgia, emprats encara actualment, i es distingí com a reformador de l’ensenyament professional.

A més de nombroses observacions clíniques, deixà manuscrits sobre directrius per a l’organització dels estudis de medicina. Entre les més importants de les seves obres es poden esmentar Nuevo método de operar en las hernias crurales (1794) i Disertación sobre las úlceras de los ojos que interesan la córnea transparente (1802).

Fou el pare de Carles de Gimbernat i Grassot, i de:

Agustí de Gimbernat i Grassot  (Barcelona, segle XIX)  Escriptor. Escriví la biografia del seu pare i del seu germà Carles. Publicà traduccions del francès i l’anglès.

Gil i Vernet, Salvador

2 Respostes

(Vandellòs, Baix Camp, 10 agost 1893 – Barcelona, 24 octubre 1987)

Metge. Cursà els estudis a la Universitat de Barcelona, on es llicencià (1915). Fou alumne intern de l’hospital de la Santa Creu i del Clínic, en el qual treballà com a preparador anatòmic mentre estudiava. El 1920 fou nomenat catedràtic auxiliar d’anatomia de la Facultat de Barcelona, el 1926, per oposició, passà a la de Salamanca, i el 1928 retornà a la de Barcelona. El 1933 fou nomenat catedràtic d’urologia de la Universitat Autònoma.

El 1954 fou nomenat director de l’Escola Professional d’Urologia, i el 1967 presidí l’Associació Internacional d’Urologia. Realitzà tot un seguit de treballs al Laboratori Biològic de Sarrià que publicà a El sistema nervioso, órgano vegetativo. Contribución a su estudio anatómico y embriológico (1926).

Destacà pels seus treballs d’anatomia i patologia urològiques i sobre l’estructura de la pròstata, camps en els quals tingué un gran prestigi internacional. També escriví Nota sobre anatomía del uréter, El mediastino en las diferentes edades i el tractat Patología urogenital (1944-45). Fou doctor honoris causa per la universitat de Tolosa, al Llenguadoc.

Ferran i Clua, Jaume

3 Respostes

(Corbera d’Ebre, Terra Alta, 1 febrer 1851 – Barcelona, 22 novembre 1929)

Metge i bacteriòleg. Llicenciat en medicina a la Universitat de Barcelona el 1872. Es dedicà també a la pintura de paisatges, a Tortosa. Inicià l’exercici de la medicina al Pla del Penedès, i el 1875 es traslladà a Tortosa. Practicà la cirurgia ocular, féu assaigs sobre electroteràpia i, a Barcelona, investigà les tècniques de Pasteur; resultat d’aquests estudis són Memorias sobre parasitismo bacteriano.

El seu domini de la fotografia li permeté de fixar els resultats dels seus cultius bacterians. El 1884, a l’hospital Phavo de Marsella, amb motiu d’una epidèmia de còlera, assajà tècniques que després aplicà a l’epidèmia de còlera del País Valencià (1885). Nomenat director del Laboratori Microbiològic Municipal de Barcelona (1886-1905) creà una vacuna antitífica i una d’antiràbica i el 1919 trobà la vacuna antialfa contra la tuberculosi.

Deixà un gran nombre de publicacions científiques, com Etiología del paludismo (1883), Nota sobre la vacunación contra el envenenamiento diftérico agudo experimental (1883), La inoculación preventiva contra el cólera morbo  (1886, en col·laboració), Estudios de la rabia y su profilaxis (1889), Nueva bacteriología de la tuberculosis… (1910), A propos du microbe de la rage (1911), Vacuna contra la tuberculosis (1917), La unidad etiológica de la gripe y vacuna de esta enfermedad (1917), Las paradojas científicas de la tuberculosis (1920, traduïda a l’anglès i al francès), etc.

Farreras i Valentí, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 abril 1916 – 17 maig 1968)

Metge i catedràtic. Es llicencià a la Universitat de Barcelona i amplià estudis a Jena i Zuric. Catedràtic de patologia mèdica a Barcelona (1959-60) i a Salamanca (1960-64). Fou un destacat col·laborador del doctor Pedro i Pons: tingué una participació important en la seva Patología y clínica médica (1951).

Fundador de l’Escola d’Hematologia de la Universitat de Barcelona, on exercí un important mestratge. Presidí diverses associacions científiques, com la Sociedad Española de Medicina Interna (1966-68) i fou membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona i d’altres entitats estrangeres.

Va traduir el clàssic Manual de medicina interna de Domarus.

Estivill i Pallejà, Xavier

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 setembre 1955 – )

Metge. Especialista en hematologia i hemoteràpia. Doctor en medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona i doctor en genètica per la universitat de Londres. Després d’haver realitzat l’especialitat mèdica als hospitals de Bellvitge i de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, completà la seva formació com a investigador a la universitat dels Estudis de Torí (Itàlia) i al Sant Mary’s Hospital Medical School de Londres, centre on el 1988 exercí de professor associat al departament de bioquímica i genètica molecular.

El 1989 i el 1990 fou professor d’investigació de la unitat de genètica molecular de la Fundació d’Investigació Sant Pau de Barcelona. El 1990 fou nomenat cap del departament de genètica molecular de l’Institut de Recerca Oncològica de l’Hospital Duran i Reynals, i el 1991, cap del servei de genètica de l’Hospital Clínic de Barcelona.

Amb el seu equip ha realitzat importants aportacions en el camp dels mecanismes genètics i moleculars que hi ha implicats en diverses malalties, principalment en la fibrosi pulmonar i en la síndrome de Down.

Ha rebut diversos guardons nacionals i estatals, entre els quals el premi August Pi i Sunyer de l’Institut d’Estudis Catalans (1989), la Medalla Narcís Monturiol al mèrit científic (1996) i el premi Ciència, Ciutat de Barcelona (1994).

Espasa i Oliver, Ramon

Deixa un comentari

(Sant Jaume d’Enveja, Montsià, 2 desembre 1940 – )

Metge i polític. Es llicencià en medicina a Barcelona (1965), s’especialitzà en cirurgia, traumatologia i ortopèdia i es doctorà (1975) amb un estudi sobre Ramon Turró. Amplià estudis a Hamburg, Lió, Montpeller i París.

Coautor dels llibres La sanidad, hoy (1975), La salud, exigencia popular (1976) i El Servei Nacional de Salut, una alternativa democràtica a la sanitat (1977), col·laborà en el Desè Congrés de Metges i Biòlegs (1976) i fou coordinador general de l’àmbit d’estructura sanitària del Congrés de Cultura Catalana (1977).

Afiliat al PSUC l’any 1968, en fou delegat a l’Assemblea de Catalunya, per la qual cosa fou empresonat el 1974. El 1977 fou nomenat conseller de sanitat i assistència social de la Generalitat de Catalunya. El 1980 i el 1984 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya, i a les eleccions generals del 1986, diputat al congrés en representació de la coalició Unió de l’Esquerra Catalana (PSUC-ENE). Des del 1982 dirigí la revista “Nous Horitzons”.

Duran i Reynals, Francesc

7 Respostes

(Barcelona, 5 desembre 1899 – New Haven, EUA, 27 març 1958)

Metge i investigador. Fill de Manuel Duran i Duran, i germà d’Estanislau, Eudald i Raimon. Deixeble a Barcelona d’August Pi i Sunyer i col·laborador de Ramon Turró.

Treballà al Laboratori Municipal de Barcelona. En veure les penúries econòmiques que passava la institució, aprofità una beca de la “Junta para la Ampliación de Estudios” i se n’anà a l’Institut Pasteur de París (1925) i al Rockefeller Institute (1926). Més endavant s’instal·là a la Universitat de Yale, on fou catedràtic i director d’investigacions.

Aconseguí d’aïllar la hialuronidasa, factor de difusió infecciosa anomenat factor de Reynals, a partir de la qual continuà les seves recerques sobre l’etiologia vírica del càncer i adquirí fama mundial.

Domingo i Sanjuán, Pere

1 Resposta

(Tarragona, 26 maig 1896 – Barcelona, 1 agost 1979)

Metge. Especialista en microbiologia, germà de Marcel·lí Domingo. Deixeble de Ramon Turró, treballà al Laboratori Municipal sobre qüestions de bacteriologia i anafilaxi. Fou professor adjunt d’higiene (1926) de la Facultat de Medicina, i el curs 1934-35 fou professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat, i el 1918 preparà la vacuna antituberculosa al Laboratori Municipal; col·laborà al servei d’Assistència Social dels Tuberculosos (1924). Fou cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat.

El 1936 anà a Cuba, on fou director de la secció de febre tifoide del Laboratorio Nacional, professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional BCG, i fou designat expert en tuberculosi de l’OMS. Presidí la Societat Catalana de Biologia, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Dencàs i Puigdollers, Josep

1 Resposta

(Vic, Osona, 19 març 1900 – Tànger, Marroc, 13 febrer 1966)

Polític i metge. Era president de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i membre d’Estat Català quan participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març 1931). Fou diputat i primer secretari del Parlament català i conseller de Sanitat en el govern presidit per Francesc Macià (gener 1933 a setembre 1934). Conseller de Governació de la Generalitat el setembre-octubre de 1934, dugué a terme una intensa persecució contra els grups anarquistes.

Cap d’un moviment extremista de l’esquerra (escamots) i nacionalista intransigent. Fou un dels principals dirigents del moviment del Sis d’octubre de 1934, però es negà a lliurar armes a l’Aliança Obrera, i a diferència de les resta dels consellers fugí a l’estranger. Molt criticat per aquest fet, fou separat d’Esquerra Republicana. Tornà a Barcelona el febrer de 1936, però s’exilià el desembre del mateix any; residí a Itàlia i després a Tànger.

Escriví El 6 d’Octubre des del palau de la Generalitat (1935).