Arxiu d'etiquetes: metges/ses

Pedro i Pons, Agustí

5 Respostes

(Barcelona, 9 maig 1898 – Vallvidrera, Barcelona, 17 març 1971)

Metge internista i bibliòfil. Va fer els seus estudis a l’escola de patologia mèdica de l’Hospital de la Santa Creu, a Barcelona. L’any 1927 va obtenir la càtedra de patologia mèdica de la Facultat de Medicina d’aquesta ciutat; tingué una gran activitat docent i un dels mestratges més eficaços de la medicina catalana contemporània.

Presidí nombrosos congressos i l’Institut Mèdico-farmacèutic, l’Acadèmia de Ciències Mèdiques (1939-58) i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1957-71). Fou degà de la facultat de medicina de Barcelona.

Fundà i dirigí les revistes “Medicina Clínica” i “Revista Española de Reumatismo y Enfermedades Osteroticulares”. Amb l’ajut dels seus col·laboradors va elaborar i dirigir el tractat Patología y Clínica médicas, en sis volums, una de les obres cabdals en aquesta matèria. Fou un extraordinari bibliòfil.

Piguillem i Verdacer, Francesc

Deixa un comentari

(Puigcerdà, Baixa Cerdanya, 7 gener 1770 – 21 agost 1826)

Metge. Format a la Universitat de Cervera, hi acabà el 1790 els estudis. Exercí la medicina a Puigcerdà. Mantingué sempre contacte amb l’Escola de Medicina de Montpeller i d’altres institucions mèdiques de les terres de l’estat francès, cosa que li féu possible el coneixement dels treballs de Jenner sobre la vacuna de la verola.

L’any 1808, a Puigcerdà, aplicà, per primera vegada dins l’estat espanyol, l’esmentada vacuna. L’èxit assolit difongué per Catalunya el seu nom i la seva obra, i l’any 1817 fou nomenat catedràtic a la Universitat de Barcelona.

Publicà nombrosos opuscles sobre la seva especialitat i dirigí el “Periódico de la Sociedad de Salud Pública”. Autor, també, de La vacuna en España (1801) i Memoria sobre la calentura amarilla de las Américas (1804).

Monlau i Roca, Pere Felip

1 Resposta

(Barcelona, 29 juny 1808 – Madrid, 18 febrer 1871)

Científic, metge i escriptor. Cirurgià (1833), catedràtic d’història i literatura (1840-44), catedràtic de psicologia a Madrid (1848), professor de geografia a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona, catedràtic d’higiene a Madrid (1854), director del Museu Arqueològic Nacional (1867) i membre de diferents acadèmies, és un dels metges més importants del segle XIX.

Dues obres el situen al centre de la problemàtica del seu temps: Elementos de higiene pública (1847), on postula la dispersió industrial, i Higiene industrial (1856), posterior a la crisi del 1855 i lligada a la realitat sorgida de la revolució industrial.

Els temes i les categories tractats per Monlau (sanitat, treball, producció, habitacles, higiene) són trets de la realitat del capitalisme naixent.

Fou el pare de Josep Monlau i Sala.

Miró i Borràs, Oleguer

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 28 setembre 1849 – 3 abril 1926)

Metge i escriptor. Col·laborà a “La Il·lustració Catalana” i d’altres publicacions periòdiques. Fundà i dirigí fins a la seva mort la “Revista Ilustrada Jorba” (1908-33), publicació cultural bilingüe.

A part de diverses obres de caràcter professional, és autor de llibres sobre història i folklore, com La misteriosa llum… (1882), Receptari de Manresa. Segle XIV (1900), Aforística mèdica popular catalana… (1900), que és la seva producció més notable, i Biografia i bibliografia del doctor Piguillem (1917).

Mata i Fontanet, Pere

11 Respostes

(Reus, Baix Camp, 13 juliol 1811 – Madrid, 27 maig 1877)

Metge, escriptor i polític liberal. Estudiant de medicina, ja de jove es dedicà a la política, terreny en què s’inicià amb les seves col·laboracions en “El Propagador de la Libertad” i “El Vapor”, on defensà el romanticisme liberal. Es va exiliar a París, i en tornar-ne fundà “La Joven España” (1838), primer diari republicà aparegut a Reus.

Després d’un nou exili a París, va ésser diputat per Reus, i després guanyà a Madrid la càtedra de medicina legal i exercí els càrrecs de governador i rector de la Universidad Central. S’esforçà per introduir les noves idees sobre la medicina en oposició a la ideologia mèdica oficial, polemitzà contra l’hipocratisme i és precursor de la psiquiatria a Espanya.

Entre el conjunt de la seva obra, constituïda per una sèrie de treballs mèdics, filosòfics i literaris, sobresurt La filosofía española (1858) i Tratado teórico y práctico de medicina legal y toxicología (1846). Conreà també el gènere narratiu, dins el qual excel·leix la novel·la El poeta y el banquero (1842), que defineix l’actitud d’aïllament de l’escriptor romàntic enfront de la societat burgesa en què viu, formada arran de la revolució industrial.

En llengua catalana publicà a “El Vapor” el poema Lo vot cumplert, reproduït més tard a l’antologia Los trobadors moderns, i Els records de la pàtria, on recull el tema fonamental del romanticisme i evoca el tema de l’Ubi Sunt. Publicà també novel·les històriques i estudis de lingüística.

En homenatge a ell es construí a Reus l’Institut Pere Mata (1897-1912), conjunt arquitectònic modernista projectat per Lluís Domènech i Montaner.

Enllaç web:  Institut Pere Mata

Maseras i Galtés, Alfons

3 Respostes

(Sant Jaume dels Domenys, Baix Penedès, 23 febrer 1884 – Tolosa, Llenguadoc, 27 octubre 1939)

Escriptor. Fill de metge, havia de seguir la carrera del pare, però abandonà els estudis i, molt jove encara, debutà en el món literari: a la fi del 1899 ja freqüentava Els Quatre Gats, on probablement féu amistat amb Picasso, que el retratà.

El 1900 aparegueren a “Joventut” i “Catalunya Artística” les seves primeres publicacions, i el 1901 dirigí, juntament amb E. Alfonso, la revista “Auba”. Residí llargues temporades a París, on durant la Dictadura de Primo de Rivera fou corresponsal de “La Veu de Catalunya”.

Conreà la novel·la (Edmon, 1908; La fi d’un idil·li, 1908; L’adolescent, 1909; Ildaribal, 1915; A la deriva, 1921), la poesia (Delirium, 1907; La llàntia encesa, 1926), el conte (Contes fatídics, 1911; La ratlla, 1929), el teatre (L’hereu, 1929; Guerau i Marta, 1932) i la narració (Sota el cel de París, 1910). Tota la seva obra és bàsicament romàntica. Invocació i altres poemes (1938) és potser la més personal.

Col·laborà en molts altres diaris i revistes. Escriví també sobre temes artístics a “Art” i el “Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona”, on publicà sobre el pintor neoclàssic Josep Bernat Flaugier (1933); en col·laboració publicà Fortuny, la mitad de una vida (1932), una notable biografia.

Traduí Molière, Musset, Shakespeare i Leopardi. Signà alguns escrits amb pseudònims: Jordi Casanova, Jaume dels Domenys, Omega.

Fou germà seu Miquel Maseras i Galtés  (Barcelona, 1882 – segle XX) Metge. Destacà pels seus treballs de bacteriologia.

Martorell i Otzet, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, 4 juny 1906 – 16 setembre 1984)

Metge. Fill de Vicenç Martorell i Portas i germà de Vicenç. Capdavanter de la cirurgia vascular, i en particular de l’estudi de les malalties arterials i venoses de les cames, fou fundador i director de la revista “Angiología” (1949), una de les primeres de l’especialitat al món.

Membre de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1962) és autor d’una extensa obra en la qual destaquen Trombofeblitis de los miembros inferiores (1943), Accidentes vasculares de los miembros (1945), Trombosis de la vena cava inferior (1948), Úlceras de las piernas de origen neurovascular (1950), Úlcera hipertensiva (1953) i el tractat Angiología. Enfermedades vasculares (1967). Hom ha donat el seu nom a l’úlcera hipertensiva de les cames.

Martí i Ibáñez, Fèlix

2 Respostes

(Cartagena, Múrcia, 26 desembre 1911 – Nova York, EUA, 24 maig 1972)

Metge i sexòleg. Fill del pedagog valencià Fèlix Martí i Alpera. Obtingué el doctorat en medicina a la Universitat de Madrid amb una tesi sobre Historia de la Psicología y Fisiologías místicas de la India. Fou un capdavanter com a divulgador i educador sexual. Realitzà aquesta tasca tant des de les tribunes dels ateneus i centres obrers, mitjançant els primers cursets celebrats al Principat sobre educació sexual i eugenèsia, com a través de les seves col·laboracions en publicacions literàries, sovint vinculades al moviment llibertari, com “Estudios”, “Ruta” i “Tiempos nuevos”.

A proposta de la CNT fou nomenat director general de Sanitat i Assistència Social del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec organitzà campanyes de lluita antivenèria, col·laborà a crear les bases per a una socialització de la medicina i promogué la legalització de l’avortament.

Totes aquestes realitzacions són recollides a Diez meses de labor en Sanidad y Asistencia Social. A més d’una gran quantitat d’articles dispersos, publicà Higiene sexual. Mensaje eugénico a los trabajadores i les novel·les Mi yo rebelde, Aventura i Gesta, on analitzà la problemàtica juvenil en el nou període revolucionari.

En acabar la guerra civil s’exilià als EUA.

Martí i Feced, Carles

Deixa un comentari

(Alzira, Ribera Alta, 25 agost 1901 – Barcelona, 10 gener 1982)

Metge i polític. Estudià medicina a Barcelona. El 1931 fou elegit regidor republicà a l’Hospitalet de Llobregat. Fou empresonat (octubre 1934) pel fet d’haver cercat un refugi per a Manuel Azaña. Fou sots-secretari de finances de la Generalitat de Catalunya (1936) i conseller de governació, i després, de finances i cultura (1937).

S’exilià el 1939, i, per ordre de Lluís Companys, ajudà els catalans dels camps de concentració i els que volien emigrar a Amèrica. Perseguit per la Gestapo, fugí a Suïssa (1942), amb Josep Tarradellas i Ventura Gassol.

S’apartà de la política i s’establí al Marroc (1947), on exercí de metge i publicà treballs sobre medicina. El 1977 tornà de l’exili.

Letamendi i de Manjarrés, Josep de

5 Respostes

(Barcelona, 11 març 1828 – Madrid, 6 juliol 1897)

Metge i escriptor. Dotat d’un talent natural i d’una capacitat de treball extraordinària, conreà, a més de la seva especialitat mèdica, la pintura, la música (fou un dels descobridors de Wagner a Espanya) i la poesia.

Com a metge és autor d’un Curso de patología general i d’un Curso de clínica y canon perpetua de ciencia médica, llibres en els quals exposa la concepció de la medicina basada en l’estudi de l’individu considerat com un tot psicosomàtic i no com el simple cos on es manifesta una malaltia independentment de la persona malalta. Aquesta concepció, molt combatuda en molts aspectes fonamentals durant la seva època, ha estat adoptada, també, per la medicina actual.

Fou catedràtic d’anatomia a la Universitat de Barcelona (1857) i, després (1878), de patologia general a la de Madrid. Presidí o fou membre de moltes associacions i institucions mèdiques i polemitzà amb altres especialistes de l’època com ara Ramon Turró.

Publicà moltes altres obres, entre les quals, l’estudi psicofísic La mujer.