Arxiu d'etiquetes: metges/ses

Domingo i Sanjuán, Pere

1 Resposta

(Tarragona, 26 maig 1896 – Barcelona, 1 agost 1979)

Metge. Especialista en microbiologia, germà de Marcel·lí Domingo. Deixeble de Ramon Turró, treballà al Laboratori Municipal sobre qüestions de bacteriologia i anafilaxi. Fou professor adjunt d’higiene (1926) de la Facultat de Medicina, i el curs 1934-35 fou professor agregat de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Dirigí cursos de microbiologia i parasitologia al Laboratori Municipal i a la facultat. Fou tècnic de la Lluita Antipalúdica de la Mancomunitat, i el 1918 preparà la vacuna antituberculosa al Laboratori Municipal; col·laborà al servei d’Assistència Social dels Tuberculosos (1924). Fou cap dels Serveis Intercomarcals de Sanitat de la Generalitat.

El 1936 anà a Cuba, on fou director de la secció de febre tifoide del Laboratorio Nacional, professor de microbiologia a l’Instituto Finlay i creador de l’Instituto Nacional BCG, i fou designat expert en tuberculosi de l’OMS. Presidí la Societat Catalana de Biologia, l’Institut d’Estudis Catalans i l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.

Dencàs i Puigdollers, Josep

1 Resposta

(Vic, Osona, 19 març 1900 – Tànger, Marroc, 13 febrer 1966)

Polític i metge. Era president de l’Ateneu Obrer de Sant Andreu i membre d’Estat Català quan participà en la formació d’Esquerra Republicana de Catalunya (març 1931). Fou diputat i primer secretari del Parlament català i conseller de Sanitat en el govern presidit per Francesc Macià (gener 1933 a setembre 1934). Conseller de Governació de la Generalitat el setembre-octubre de 1934, dugué a terme una intensa persecució contra els grups anarquistes.

Cap d’un moviment extremista de l’esquerra (escamots) i nacionalista intransigent. Fou un dels principals dirigents del moviment del Sis d’octubre de 1934, però es negà a lliurar armes a l’Aliança Obrera, i a diferència de les resta dels consellers fugí a l’estranger. Molt criticat per aquest fet, fou separat d’Esquerra Republicana. Tornà a Barcelona el febrer de 1936, però s’exilià el desembre del mateix any; residí a Itàlia i després a Tànger.

Escriví El 6 d’Octubre des del palau de la Generalitat (1935).

Colomines i Puig, Joan

1 Resposta

(Barcelona, 29 novembre 1922 – 22 febrer 2011)

Metge analista, polític i escriptor. Ha estat un dels principals divulgadors de la poesia catalana (a partir del 1960) en amplis sectors. Fundà la revista “Poemes”, suprimida per dificultats administratives, i fou un dels organitzadors del festival de Poesia Catalana al Gran Price.

Poeta combatiu, nacionalista i realista, la seva obra poètica fou recollida a Autoretrat (1986). La seva obra dramàtica, recollida a Teatre (1964-1974) (1974), és un reflex de les experiències personals i col·lectives. També ha escrit assaig: La poesia, un combat per Catalunya (1979), Des de Catalunya, un socialisme per a tothom (1975), Aportacions a la lluita nacionalista catalana (1978), La llengua nacional de Catalunya (1992), i estudis mèdics: Els grups sanguinis (1972), El diagnòstic biològic (1972).

Com a polític, participà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (1969), fundà el Partit Popular de Catalunya (1973), ingressà al Partit Socialista de Catalunya i posteriorment (1977) a Convergència Democràtica de Catalunya. Fou elegit diputat al Parlament de Catalunya per Convergència i Unió a les legislatures de 1980 i de 1984. Ha estat secretari de la comissió lexicogràfica de la Societat Catalana de Biologia, a més d’un dels màxims responsables del Pen Club català.

Gil-Vernet i Vila, Josep Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 9 desembre 1922 – 5 març 2020)

Metge. Fill de Salvador Gil i Vernet. Es llicencià en medicina a la Universitat de Barcelona el 1946.

Seguidor de la línia d’investigació del seu pare en l’especialitat urològica, ha fet nombrosos viatges a l’estranger i n’ha portat les tècniques d’urologia més modernes. Hom li deu la utilització de còlon sigmoide en les enterocistoplàsties.

Efectuà el primer trasplantament renal a Catalunya i el primer transplantament mundial de testicle humà, ajudat per un equip de vint-i-cinc especialistes de l’hospital Clínic de Barcelona (desembre 1978), i en col·laboració amb Laureà Fernández i Cruz, el primer transplantament estatal de pàncrees i ronyó (febrer 1983).

Fou nomenat per decret catedràtic d’urologia el 1971.

Cervera i Astor, Leandre

1 Resposta

(Gràcia, Barcelona, 13 agost 1891 – Barcelona, 22 juliol 1964)

Metge i veterinari. Col·laborador de la Mancomunitat de Catalunya i ponent del II Congrés de Metges de Llengua Catalana (1919). Director del Laboratori de Patologia dels Serveis Tècnics de Catalunya fins al 1924 i president de la Societat Catalana de Biologia fins al 1963.

Participà en diverses activitats polítiques, entre elles la fundació d’Acció Catalana Republicana el 1931, i en revistes (“Revista de Catalunya”, “La Medicina Catalana”, etc). Autor de Fisiologia i patologia de les glàndules endocrines (1925), traduí al català La disciplina mental del Dr. Ramon Turró, del qual escriví una biografia.

Carrasco i Formiguera, Rossend

Deixa un comentari

(Barcelona, 25 juliol 1892 – 17 agost 1990)

Metge. Germà de Manuel. Estudià a Barcelona i a Harvard. Col·laborà a les “Monografies Mèdiques” i amb August Pi i Sunyer a l’Institut de Fisiologia i en la Societat de Biologia de Barcelona.

Es dedicà a l’endocrinologia, especialment a la diabetologia, i, juntament amb Pere González, fou l’introductor de l’ús de la insulina a Europa. Durant el curs 1934-35 fou professor de la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 1935 s’exilià i es dedicà a l’ensenyament, primer a Mèxic i després a Veneçuela, on va ser catedràtic de fisiologia de la Universitat Central i on ha cooperat a nombroses iniciatives a favor de la cultura catalana.

Cardenal i Fernández, Salvador

4 Respostes

(València, 1 setembre 1852 – Barcelona, 23 abril 1928)

Metge i cirurgià. Es llicencià a Barcelona (1875) i es doctorà a Madrid (1877). Fou metge de la Casa de Caritat (1877), director de l’hospital del Sagrat Cor de Barcelona (1879-1928), fundador (1872) i, després, director (1893-95) de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques, catedràtic honorari de la Facultat de Medicina de Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1901-10).

Creà la moderna escola de cirurgia catalana i aplicà, per primera vegada a la Península, el mètode antisèptic en el tractament de ferides.

Entre els nombrosos treballs mèdics que publicà es destaca el Manual práctico de cirugía antiséptica (1880), que tingué una gran difusió i que li valgué el títol de membre del Royal College of Surgeons of England.

Fou el pare del també metge Lleó Cardenal i Pujals.

Bialet i Massé, Joan

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 19 desembre 1846 – Buenos Aires, Argentina, 22 abril 1907)

Metge, advocat, agrònom i enginyer. Metge de l’armada, hagué d’exiliar-se per motius polítics i s’establí a l’Argentina el 1873. Fou catedràtic de medicina legal a la universitat de Córdoba, és autor d’unes Lecciones de medicina legal (1885).

Interessat per qüestions agrícoles i per la legislació laboral, es diplomà en agronomia i en dret. També es graduà d’enginyer per tal de dur a terme el projecte d’una resclosa a Sant Roque, sobre el Río Primero. Fou catedràtic de legislació industrial i obrera a la universitat de Córdoba i elegit president de la de La Plata, càrrec que no ocupà.

A l’Argentina, una població porta el seu nom.

Bellido i Golferichs, Jesús Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 novembre 1880 – Tolosa, Llenguadoc, 17 juliol 1952)

Metge, veterinari i polític. Deixeble de Ramon Turró, inicià els seus treballs de fisiologia al laboratori del doctor Coll i Pujol. Catedràtic de fisiologia a Saragossa (1914) i a Granada (1920), i després de farmacologia a Barcelona (1930). Fundà, juntament amb August Pi i Sunyer, l’Institut de Fisiologia i presidí (1919-20) la Societat de Biologia de Barcelona, i dirigí l’escola de sords-muts i subnormals a Vil·la Joana.

La seva tesi d’entrada a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona (1925) versà sobre hormonologia. Intervingué en les tasques dels Congressos de Metges de Llengua Catalana i en l’estructuració de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Membre d’Acció Catalana Republicana i catòlic practicant, fou nomenat comissari de cultes pel govern de la República (desembre 1938). L’any 1939 s’exilià a Tolosa de Llenguadoc, on continuà les tasques investigadora i docent. Es dedicà a l’estudi de la fisiologia renal i respiratòria, l’electrocardiografia, etc., i publicà nombrosos treballs sobre aquests temes. Col·laborà, entre d’altres publicacions, a “Quaderns d’estudis polítics, econòmics i socials”, de Perpinyà.

Ardèvol i Cabrer, Jaume Josep

1 Resposta

(la Vilella Alta, Priorat, 5 abril 1775 – Barcelona, 4 abril 1835)

Metge, doctorat a Montpeller el 1800. Estudià geologia i mineralogia, treballà per millorar els alambins de destil·lació d’alcohols, i introduí al Camp de Tarragona el clor per al blanqueig de fibres i teixits vegetals. A partir del 1805 propagà, en aquesta mateixa comarca, el conreu de la patata. Assajà amb èxit, el 1819, a Salou (Tarragonès), un aparell elevador d’aigua de la seva invenció, que anomenà hidròpata.

Metge militar durant la Guerra del Francès, el 1813 fundà i dirigí el primer diari de Reus (“Periódico Político y Mercantil de la Villa de Reus”), ferventment liberal i constitucionalista, per la qual cosa, el 1814, fou processat i empresonat. El 1823 s’exilià a Gibraltar, d’on passà a Cuba i als EUA. Tornà a Gibraltar el 1828, i el 1831 es traslladà a París, on exercí la medicina fins al 1833.

Fou un precursor de l’estadística científica a Catalunya, el seu Ensayo sobre la topografía y estadística de la villa de Reus (1820). És autor, a més, d’un estudi sobre la febre groga, publicat a París el 1833.

Fou el pare del mecànic Leandre Ardèvol i Sardà.