(Mataró, Maresme, 11 desembre 1826 – Palma de Mallorca, 8 gener 1889)
Compositor i metge. Era pilot de la marina mercant.
Escriví música religiosa, en la qual destaca una Missa, estrenada a Mataró (1852); música per a l’escena, seguint models italians.
La seva òpera Arnaldo d’Erill s’estrenà al Liceu de Barcelona el 1859.
(Catalunya, segle XVIII)
Metge. Féu un estudi especial, comissionat per la Junta de Sanitat del Principat de Catalunya, de l’epidèmia de terçanes de l’Urgell. Li serví per a publicar, el 1786, una memòria notable.
També és autor d’una Disertación sobre la utilidad de los vomitivos en algunas de las enfermedades de las mujeres preñadas (1798).
(Barcelona, 9 maig 1915 – 30 novembre 2007)
Metge. Llicenciat en farmàcia i medicina (1941), s’hi doctorà el 1950 i el 1945, respectivament, per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Deixeble del doctor Agustí Pedro i Pons des del 1939, treballà al laboratori de la seva càtedra en les reaccions de Takata i Weltman, i després en l’estudi de les proteïnes plasmàtiques. Passà al Laboratori Municipal del Parc, on col·laborà amb el doctor Pere González.
Ha estat cap del departament d’immunologia de l’hospital d’infecciosos de Barcelona. El 1958 i el 1962 dictà cursets a l’Argentina.
Ha publicat Proteínas plasmáticas (1964). En ingressar a l’Acadèmia de Medicina de Barcelona llegí el treball La naturalesa i la significació bioquímica de la resposta dels anticossos.
(Vic ?, Osona, segle XIV – Barcelona, segle XV)
Metge. Establert a Barcelona, sembla que la seva família, i potser ell mateix, eren procedents de Vic.
Fou metge del rei Martí I l’Humà. Aquest el nomenà canceller de l’Estudi de Medicina de Barcelona, fundat de poc (1402).
Potser era nét seu el famós polític i astròleg Bernat de Granollacs.
(Barcelona, segle XV)
Metge. Fill de Bernat. Exercí la medicina a Barcelona.
Fou nomenat patró de galera de l’estol format a Barcelona (1457). Aleshores feia dos anys que figurava al Consell de Cent.
El 1458, gràcies a uns maneigs il·lícits del seu pare, llavors conseller tercer, fou nomenat arxiver de la Taula de Canvi. El cas provocaria un dels escàndols polítics més grans de l’època, que costà a Bernat el nou càrrec mal adquirit i comportà l’arrest i l’expulsió del Consell tant d’ell com del seu pare.
Compartí en bona part la difícil situació d’aquell durant els anys següents. També com ell fou rehabilitat i readmès al Consell de Cent el 1471.
(Balaguer, Noguera, 26 gener 1775 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 1856)
Metge. Fou director del balneari de Caldes de Montbui, on féu importants anàlisis de les aigües termals (Resumen de las aguas minerales de Caldas de Montbuy, 1840).
Altres obres són: Proyecte dirigido a promover los adelantamientos de la medicina (1814) i Noticias del magnetismo, y de sus efectos portentosos sobre la economía animal (1816).
(Lleida, 14 gener 1869 – Barcelona, 28 març 1940)
Historiador, metge i polític. Estudià la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona, però es dedicà després als estudis històrics.
El 1919 va ésser elegit membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, de la qual fou secretari (1922-24), i dirigent de la Unió Catalanista.
Publicà Mullerament de l’infant en Pere de Catalunya amb madona Constança de Sicilia (1909), L’extinció del casal de Barcelona (1910), En Jaume d’Aragó, darrer comte d’Urgell i el conclau de Casp (1913), Epistolari del rei Martí, Martí rei de Sicília i primogènit d’Aragó (1919), Retorn de l’illa de Sicília a la corona d’Aragó (1920) i Itinerari del rei en Pere II (1924), així com els itineraris dels reis Joan I el Caçador i de Martí I l’Humà.
(Barcelona, 19 setembre 1768 – Banhèras de Bigòrra, França, 12 octubre 1834)
Metge i naturalista. Fill d’Antoni Gimbernat, germà d’Agustí. Pensionat per Carles IV de Borbó, féu estudis a l’estranger. El 1807 publicà, a Baviera, Manual del soldado español en Alemania i un Diccionario per a l’exèrcit que era allí i no entenia l’idioma.
Passà a Itàlia, on féu estudis sobre aigües medicinals, sobre els fums del Vesuvi i sobre els minerals constituents de la lava. Estudià la formació dels ossos, i donà a conèixer un mètode per tenyir tota mena de teixits amb aigües sulfuroses.
Va ser vice-director del Museu d’Història Natural de Madrid i llegà a Barcelona les seves col·leccions de minerals.
(Catalunya, segle XIX – Barcelona, 1888)
Sociòleg. Era advocat, metge i militar.
Dedicà els seus esforços a millorar les condicions de vida de la classe obrera. Fou secretari del president Estanislau Figueras.
El 1873, arran dels fets d’Alcoi impulsats per l’alcalde Albors, substituí un dels treballadors presos i fou condemnat a mort, per bé que tal sentència li fou commutada.
(Barcelona, segle XIV)
Astrònom i metge. A petició de Pere III de Catalunya, i en col·laboració amb el jueu Jacob Corsono i amb Dalmau Sesplanes, inicià (1360) un Tractat d’Astrologia o sciència de les steles, del qual es publicà una edició a Barcelona el 1890, reproduït d’un manuscrit del començament del segle XV.
També construí, per a ús del rei, una esfera celeste en relleu de set pams de diàmetre.
Dades dels Països Catalans 