(Granollers, Vallès Oriental, 1798 – Barcelona, 1868)
Metge. Fou catedràtic de patologia interna a Barcelona i president de l’Acadèmia de Medicina.
Tingué una actuació destacada a les epidèmies de febre groga de 1821 i de còlera de 1834 i 1854.
Escriví un Tratado elemental de materia médica externa (1836) i un Resumen de clínica médica (1848).
(Alcanyís, Aragó, vers 1360 – Tortosa ?, Baix Ebre, 1419)
(o d’Alcanyís) Metge, escriptor i polemista d’origen jueu. Fou batejat per Vicent Ferrer per l’abril de 1412.
Essent metge de Benet XIII fou el capdavanter de la disputa de Tortosa, per a la qual redactà 24 tesis sobre la vinguda del Messies. Després de la disputa col·laborà activament en la política antijueva.
Hom li atribueix un llibre de medicina compost el 1408.
L’opuscle en llatí sobre la vinguda del Messies, juntament amb un altre sobre els errors del Talmud, fou imprès, al segle XVI, amb el títol d’Hebraeomastix.
(Alt Empordà ?, segle XVI)
(o Jaquí) Metge. Ensenyà a Pisa i probablement a Florència.
Escriví, entre altres obres mèdiques, en llatí, un tractat contra Avicenna, ibn Mäsawayh i, en general, la medicina aràgiba (Adversus Avicennam, Mesuen et vulgares medicos omnes, 1533) i un comentari a la part patològica del Kitäb al-mansürï, d’al-Räzï (In nonum librum Rasis ad Almansorem, 1564).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 30 juliol 1781 – Guadalajara, Castella, 2 desembre 1865)
Metge. Estudià filosofia al Seminari Tridentí de Barcelona i medicina a la Universitat de Cervera, on es doctorà el 1805.
Dos anys més tard guanyà la càtedra de matèria mèdica, terapèutica i higiene; passà a exercir la càtedra de medicina interna a l’Escola de Barcelona i de Madrid.
Exercí l’ensenyament durant cinquanta-cinc anys, i publicà més de 40 obres i opuscles.
Fou director i degà de l’Escola de Medicina de Barcelona, i diputat a les corts (1820-21).
Publicà Elemento therapiae generalis ad usum academicum (1826) i De los viajes médicos (1844).
(Barcelona, vers 1250 – 1330)
Metge i traductor jueu. Era nét de Jafuda de Cavalleria i fill d’Astruc Bonsenyor, tots dos amb càrrecs a la cort de Jaume I de Catalunya. El seu germà Bondavid Bonsenyor fou alfaquí i ambaixador de Jaume II el Just.
El 1294 li fou concedida la facultat de redactar documents públics en àrab. El 1333 traduí de l’àrab al català, a sou de Jaume II, un llibre de medicina d’al-Zahräwï, avui perdut.
Als vint anys havia compost, per encàrrec del mateix rei, Paraules de savis e de filòsofs, recull de 753 proverbis i sentències morals i pràctiques, traduïdes de llibres en àrab. Llur agrupació en capítols temàtics molt desiguals (De mort, D’enveja, De fembres, etc) fa pensar que hi elaborà una antologia personal, intercalant-hi dites populars.
(Tortosa, Baix Ebre, 1490 – Roma ?, Itàlia, 1549)
Metge i filòsof jueu. Practicà amb èxit la medicina a Bolonya i a Venècia.
A Bolonya féu imprimir, el 1526, una traducció llatina de la introducció de Maimònides al tractat titulat Els principis dels pares.
El 1532 es traslladà a Roma, on fou metge del papa Pau III.
Traduí diverses obres filosòfiques de l’hebreu al llatí.
(Lleida ?, segle XIV – Montpeller, França, després 1384)
(o Joan Jaume) Metge. Fou mestre a l’escola de medicina de Montpeller, de la qual fou nomenat conceller el 1364.
Publicà diverses obres en llatí, com ara Contra epidimiam (1370), De pestilentia (1376), De claculos in vesica (1378), el Secretarius practicus medicinae (1378), i un comentari al llibre quart del Cànon d’Avicenno.
Traduí de l’àrab al català el Llibre de la figura de l’ull, tractat d’oftalmologia d’Alcoati (Sulayman ibn Harit al-Kuwati), toledà del segle XII.
(Barcelona, 1791 – 1863)
Metge. Participà com a metge militar a la guerra del Francès (1808-14).
A Barcelona contribuí a la lluita contra diverses epidèmies i fou membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia d’aquesta ciutat.
Publicà una Memoria sobre las enfermedades venéreas (1845).
(Banyoles, Pla de l’Estany, 4 maig 1804 – Madrid, 14 març 1883)
Metge. Estudià al Col·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona, d’on fou professor.
A Madrid fou catedràtic del Colegio de San Carlos (1830), on introduí l’estudi racional de la fisiologia, i des del 1838 ensenyà fisiologia comparada a l’Ateneo. Fou conseller i inspector general d’instrucció de l’estat.
Instal·là un observatori astronòmic i féu importants observacions meteorològiques. Fou un entusiasta propagador de l’homeopatia.
Publicà, entre altres obres, La filosofía médica reinante (1848).
(Premià de Mar, Maresme, 19 gener 1929 – Terrassa, Vallès Occidental, 6 octubre 2006)
“Guti” Polític i metge. Ingressà al PSUC el 1959, i fou empresonat durant els anys 1962-65 i el 1973. Secretari general del partit (1977-81 i 1982-86), impulsà l’orientació eurocomunista.
Fou diputat al congrés de Madrid (1977-78), conseller de la Generalitat presidida per Tarradellas (1977-78), elegit diputat al Parlament català el 1980 i el 1984 i des del 1987 diputat al Parlament europeu.
Dirigent d’Iniciativa per Catalunya, del qual fou des de 1994 vice-president.
Fou una de les principals personalitats de l’Assemblea de Catalunya.
