(Reus, Baix Camp, 5 maig 1749 – Maó, Menorca, 1 novembre 1804)
Militar. Serví a Amèrica i participà a la Guerra Gran (1794), durant la qual comandà el cos franc anomenat Segon Lleuger de Catalunya. Arribà a general i morí en una missió a les Balears.
Fou home lliurat a afeccions literàries i culturals, protector de l’ensenyament popular, organitzà a El Puerto de Santa Maria (Andalusia) unes classes d’arts i oficis.
És autor d’un projecte d’escola primària i escriví diverses poesies.
(Barcelona ?, segle XV)
Cirurgià d’ofici.
Fundà i subvencionà un premi de poesia, Joia de desconeixença (1457), que havia d’atorgar el consistori de Barcelona a qui cantés millor el tema de la dama sense mercè. El guanyà Antoni de Vallmanya.
(Barcelona, 19 novembre 1888 – 1980)
Enginyer i mecenes musical. Durant els anys 1948-58 celebrà a la seva residència (el Jardí dels Tarongers de Pedralbes) concerts i representacions que marcaren una època en el món musical barceloní.
Hom hi féu conèixer obres en primera audició de compositors del país, com La Mérope, de Domènec Terradelles i el Quartet de Pedralbes, de Manuel Blancafort.
(Catalunya, segle XIV – segle XV)
Mecenes de les lletres i cortesà. Serví a l’infant Joan (futur Joan I el Caçador) com a ambaixador a París en la preparació de les noces amb Violant de Bar (1379).
Conseller de Joan I i Martí I l’Humà, que el nomenà marmessor en el seu testament (1407), exercí diversos càrrecs a la cort de tots dos reis.
Mecenes i protector de Francesc Eiximenis, el qual li dedicà el Llibre dels àngels (1392) i redactà en català, a precs d’ell, La vida de Jesucrist, i d’Antoni Canals, que li dedicà la seva traducció catalana de les Exposicions del Pater Noster, Ave Maria i Salve (1406), tingué cura de les obres fetes al Real de València.
(Barcelona, 1841 – 3 octubre 1928)
Doctor en farmàcia. Preparà unes pastilles per a la tos, molt populars, que li van permetre d’organitzar uns importants laboratoris farmacèutics (doctor Andreu).
Conferenciant i col·laborador als mitjans de comunicació de l’època. Fou president honorari de tots els col·legis farmacèutics d’Espanya.
També impulsà la urbanització de Sant Gervasi de Cassoles, a Barcelona, i de la muntanya del Tibidabo.
(Barcelona, 2 juliol 1919 – 13 abril 1995)
Advocat, jurista, empresari i mecenes. Impulsor de nombroses entitats culturals, com les Edicions Catalanes de París, el 1969 creà la Fundació Jaume Bofill.
Presidí la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat i fou director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, president dels consells d’administració de les editorials Laia i Estela i conseller d’Edicions 62.
Professor de dret administratiu a la Universitat Autònoma de Barcelona, impulsà l’elaboració del Diccionari jurídic català el 1986.
(les Oluges, Segarra, 1860 – Rosario de Santa Fe, Argentina, 26 juliol 1916)
Comerciant i filantrop. Sense instrucció, hagué de cercar feina a Barcelona (1875), i poc després emigrà a l’Argentina, on s’enriquí amb el comerç de cereals i s’instruí. S’establí a Rosario de Santa Fe, on creà importants plantacions.
En morir, féu diverses deixes a les Oluges, Cervera, Lleida i Barcelona per a l’instrucció d’infants. L’ajuntament de Barcelona creà, amb aquesta donació, el Grup Escolar Pere Vila (1920) i una biblioteca popular del mateix nom.
(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 8 maig 1872 – Ginebra, Suïssa, 8 gener 1964)
Meteoròleg, mecenes, bibliòfil i escriptor. Fill de Eusebi Patxot i Llagostera (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1846 – 1893) Pianista que assolí èxits notables.
Pertanyia a una família d’industrials surers. Amplià estudis d’astronomia a Cambridge. A 23 anys instal·là a Sant Feliu un observatori astronòmic i inicià treballs micromètrics sobre els estels múltiples. Fruit dels treballs realitzats a l’observatori fou el magnífic volum de resultats del 1896 al 1905, apareguts el 1908. Com a apèndix, l’edició inseria els Materials per a la pluviometria catalana (1896-1905).
El 1919 instituí, a la memòria del seu pare una fundació per premiar obres musicals compostes per autors catalans, mitjançant concursos anuals convocats per l’Orfeó Català; un any més tard creà una fundació destinada a premiar estudis històrico-político-socials, en memòria del seu avi, també mitjançant concursos anuals convocats per l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.
Gràcies a aquesta institució s’han pogut publicar memòries corresponents a les seccions filològica, històrico-arqueològica i de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, com el “Butlletí de Dialectologia Catalana”, l’Atlas Pluviomètric de Catalunya, la revista “Estudis Universitaris Catalans”, i d’altres.
Per a la “Biblioteca Popular de l’Avenç” traduí Uranie, de Camil Flammarion, Voyage autour de ma chambre, de X. De Maistre, i d’altres. Edità l’Atlas Internacional de Núvols, sota els auspicis del Comitè Meteorològic Internacional, del qual formava part. L’any 1923 oferí al Centre Excursionista de Catalunya els mitjans per realitzar un estudi de les masies catalanes en els seus variats aspectes (arquitectònic, d’indumentària, etnogràfic, social, històric).
Se li deu l’organització i la publicació del Cançoner Popular de Catalunya, on es recollien 25.000 cançons. Al seu mecenatge es deu també la publicació del Llegendari Català i el Refranyer Popular de Catalunya, així com les Cròniques Catalanes, un corpus de quinze volums.
(Barcelona, 11 juliol 1961 – )
Societat civil de mecenatge cultural. Constituïda sota la presidència de Fèlix Millet i Maristany, per tal d’aglutinar esforços i de potenciar mitjans per al redreçament de la cultura catalana, molt malparada després de la guerra civil del 1936-39.
Les seves activitats fonamentals han estat i són: prestar suport a l’Institut d’Estudis Catalans, promoure estudis històrics i literaris, maldar per l’ensenyament del català i en català a tots els nivells i capacitar professors en aquest sentit, dotar i coordinar l’adjudicació de premis literaris i científics, i, en general, promoure, coordinar o donar suport a accions encaminades a recuperar la normalitat lingüística i cultural del poble català.
Suspeses les seves activitats per ordre governativa el 1963, aconseguí de reprendre-les públicament al cap de quatre anys com a associació, la qual cosa li va permetré d’assolir una base més àmplia i popular de participació i d’actuació per tot Catalunya.
Té constituïdes una vintena de delegacions a les principals capitals de comarca, i dues més de funcionals: la Delegació d’Ensenyament del Català i el Secretariat dels Orfeons de Catalunya. El 1969 va instituir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, amb caràcter anual, i també el concurs d’ajuts de treball per a estudiosos. Ha intervingut activament en les campanyes populars i altres accions col·lectives de caire cultural i reivindicatives.
Enllaç web: Òmnium Cultural
(Barcelona, 29 desembre 1903 – 23 febrer 1967)
Polític, financer i mecenes. La seva actuació en el camp econòmic -i especialment en el de les assegurances- fou veritablement remarcable. Dirigí “El Matí”, durant la darrera etapa d’aquest diari catòlic, i col·laborà també a d’altres publicacions periòdiques. Es distingí com a gran organitzador de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la qual havia d’ésser president.
A partir del 1939 fou un dels primers a ajudar com a mecenes la represa de la cultura catalana, a través de la Benèfica Minerva. El 1947 fou secretari general de la Comissió Abat Oliba. Després residí a Madrid i s’incorporà al món de les finances.
En retornar a Barcelona, fou president, des del 1951 fins a la seva mort, de l’Orfeó Català, que havia fundat el seu oncle Lluís Millet i Pagès. Impulsà obres culturals catalanes: Obra del Ballet Popular, Secretariat dels Orfeons de Catalunya, Esbart Verdaguer, etc, i fou el principal fundador i president d’Òmnium Cultural.
Dades dels Països Catalans 