Arxiu d'etiquetes: Madrid (morts a)

Ferrant i Vázquez, Àngel

5 Respostes

(Madrid, 1 desembre 1891 – 23 juliol 1961)

Escultor. Fill de Alexandre Ferrant i Fischermans. Estudià a Barcelona, Madrid i Viena. Cap al 1928 s’establí a Barcelona, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis, de la qual anteriorment havia estat deixeble.

La seva primera exposició individual serví per a inaugurar la galeria Syra de Barcelona (1931). Fou membre dels grups d’avantguarda Els Evolucionistes i ADLAN.

La seva obra evolucionà des d’una escultura clàssica i naturalista vers una depuració progressiva de la forma (L’escolar, Dansarina negra). Després realitzà construccions metàl·liques completament abstractes, que el portaren a la creació dels mòbils a base de peces de fusta tornejades i pintades, susceptibles de suggerir varietat de formes.

Presentà aquestes obres per primera vegada al II Saló d’Octubre de Barcelona (1949), i guanyà el premi especial d’escultura a la XXX Biennal Hispanoamericana (Barcelona, 1955), juntament amb Pablo Serrano.

Són també de molt interès els seus escrits, com el llibre La esencia humana de las formas.

Ferran VII de Borbó

106 Respostes

(El Escorial, Madrid, 14 octubre 1784 – Madrid, 29 setembre 1833)

Rei d’Espanya (1808 i 1814-33). Fill de Carles IV de Borbó i de Maria Lluïsa de Parma. Durant el temps que durà la guerra del Francès, Ferran VII estigué retingut per Napoleó al castell de Valençay (maig 1808-març 1814). Al seu retorn, i de València estant, redactà el decret del 4 de maig de 1814, que anul·lava tota l’obra de les Corts i que significava el retorn a l’absolutisme. Les forces expedicionàries comandades per Riego obligaren el rei a jurar la Constitució (9 març 1820).

En el transcurs del Trienni Constitucional (1820-23), el rei conspirà amb els absolutistes (regència d’Urgell) i amb les potències de la Santa Aliança, acordaren enviar els Cent mil fills de sant Lluís, els quals envaïren amb facilitat el país i restablí a Ferran com a monarca absolut (octubre 1823), i s’inicià l’anomenada Dècada Ominosa (1823-33). Emigrats o empresonats els liberals, hi hagué alçaments absolutistes (guerra dels Malcontents de Catalunya, 1827).

El 1830 promulgà la Pragmàtica Sanció del 1789, que derogava la llei sàlica a Espanya, i la seva filla Isabel fou reconeguda com a hereva de la corona, davant el descontentament de la facció carlina (del seu germà Carles Maria Isidre). El 1832, estant Ferran molt malalt a La Granja, els carlins intentaren, en va, que fes testament a favor de l’infant Carles, el qual, després d’aquest fracàs, s’anà a Portugal. Mentrestant, la reina Maria Cristina, nomenada governadora del regne, inicià un apropament cap als liberals i concedí una amnistia a favor dels emigrants, preparant així el canvi polític que s’esdevingué en morir el rei.

Ferran VI de Borbó

16 Respostes

(Madrid, 23 setembre 1713 – Villaviciosa de Odón, Madrid, 10 agost 1759)

Rei d’Espanya (1746-59). Tercer fill de Felip V de Borbó i de la seva primera muller Maria Lluïsa de Savoia. Contragué matrimoni amb Bàrbara de Portugal (1729). Durant el seu regnat fou capità general de Catalunya el marquès de La Mina, Santiago Miguel de Guzmán, creador del barri de la Barceloneta.

Fou autoritzada (1756) la Companyia de Comerç de Barcelona, que obrí el camí del comerç americà als catalans per primera vegada, i l’establiment (1758) de la Junta de Comerç de Barcelona. Fou denegada, per contra, al principi del regnat, la sol·licitud de retornar la Universitat de Cervera a Barcelona.

Feliu i Codina, Josep

4 Respostes

(Barcelona, 11 juny 1845 – Madrid, 2 maig 1897)

Dramaturg i periodista. Germà d’Antoni i de Joan. Estudià dret a Barcelona, on es llicencia el 1867; afiliat al partit liberal dinàstic, fou secretari dels governs civils de Conca i Barcelona.

Col·laborador de la premsa catalana, fundà “La Pubilla” (1867) i “Lo Nunci” (1877). Autor sentimental i ruralista, el 1866 estrenà la seva primera comèdia (Un mosquit d’arbre) i col·laborà sovint amb Frederic Soler amb el pseudònim de Josep Serra.

Algunes altres de les seves obres són: La dida (1867), Els fadrins externs (1871), El rector de Vallfogona (1876), El rabadà (1878), El mestre de minyons (1878), El Bruc (1880), El mas perdut (1881), El gra de mesc (1883) i El nuvi (estrenada pòstumament). També és autor d’una Memòria biogràfica del fundador del Teatre Català, Frederic Soler.

És traslladà a Madrid, on escriví obres en castellà, per exemple, La Dolores (1892), que, musicada per Bretón, es convertí en una sarsuela d’èxit popular, i esdevingué una de les figures més prestigioses del teatre castellà.

Felip V de Borbó

291 Respostes

(Versalles, França, 19 desembre 1683 – Madrid, 9 juliol 1746)

Rei de Catalunya-Aragó (1700-05), i d’Espanya (1713-46). Fill segon del gran delfí de França, Lluís, i nèt de Lluís XIV de França. Fou nomenat rei de la corona hispana pel darrer Àustria, Carles II. L’arxiduc Carles d’Àustria amb el suport de la Gran Aliança (Anglaterra i Holanda, i posteriorment Savoia i Portugal), acudí a rescatar la corona per les armes. Tots els territoris de l’antiga corona catalano-aragonesa, temerosos de la política centralitzadora dels Borbons, també se li uniren, i començà així l’anomenada Guerra de Successió.

Després de la batalla d’Almansa (1707), Felip V suprimí les constitucions del País Valencià i Aragó i hi aplicà els decrets de Nova Planta, que els subjectaven a les lleis de Castella. La mort de l’emperador d’Àustria i la consegüent pujada al tron de Carles féu que les potències aliades l’abandonessin i ell mateix es desentengués del Principat; el tractat d’Utrecht (1713) segellà la pau i Catalunya, abandonada per tothom, sucumbí el 1714, i l’any següent Mallorca. Immediatament hi foren suprimides les institucions pròpies i aplicat el decret de Nova Planta, i els Països Catalans foren sotmesos a un règim militar.

Empès per Isabel de Parma, la segona esposa, intentà la conquesta de Sardenya i Sicília, però les potències europees, reunides en la Quàdruple Aliança (1720), l’obligaren a firmar la pau de Cambrai i a restituir les terres conquerides, tot i que amb els pactes de Família obtingué Nàpols, Sicília, Parma, Piacenza i Guastalla per als fills tinguts amb Isabel. Amb l’esperança de pujar al tron de França, abdicà en el seu primogènit, però la mort d’aquest el féu tornar al tron. El regnat de Felip V significà la introducció als seus estats d’un absolutisme centralista com el francès.

Felip IV de Catalunya

109 Respostes

(Valladolid, Castella, 8 abril 1605 – Madrid, 17 setembre 1665)

Rei de Catalunya-Aragó i de Castella (1621-65) i de Portugal (1621-40). Fill de Felip III i de Margarida d’Àustria. Va descarregar el pes dels seus reialmes en els seus privats. El primer, el comte-duc d’Olivares, tot i reprimir alguns abusos, es va fer impopular a causa del seu caràcter i la seva manca de diplomàcia. A més a més, es van unir les revoltes de Catalunya i Portugal, que en van determinar la caiguda.

En política exterior es va forjar la decadència dels Àustries. Un cop conclosa la Treva dels Dotze Anys, Espanya va voler revalidar els seus drets als Països Baixos, i per bé que el conflicte es va iniciar amb la presa de Breda (1625), va acabar amb la pau de Westfàlia (1648), en què es va reconèixer la independència d’Holanda.

Les guerres amb França van acabar amb la pèrdua dels comtats del Rosselló, la Cerdanya, Luxemburg i l’Artois. Portugal va assolir la independència a la batalla de Villaviciosa (1665).

Felip III de Catalunya

44 Respostes

(Madrid, 14 abril 1578 – El Escorial, Madrid, 31 març 1621)

Rei de Catalunya-Aragó, i de Castella i de Portugal (1598-1621). Fill de Felip II i d’Anna d’Àustria. La indolència i la falta de dots intel·lectuals, conjuntament amb un misticisme malaltís, caracteritzen aquest monarca, durant el regnat del qual la decadència espanyola, tant a l’interior com a l’exterior, es manifestà amb tota claredat.

Un cop arribat al tron, el rei anà a València tot seguit; hi jurà els furs (tanmateix, no hi hagué corts fins el 1604) i hi contragué matrimoni (abril 1599) amb Margarida d’Àustria, filla d’un nebot de l’emperador Carles V. Passà després a Barcelona, on jurà les constitucions del Principat i tingué corts, que es caracteritzaren per llur brevetat, per la facilitat amb que el rei concedí títols i honors i per la introducció de lleis encertades. Hom reiterà, a més, el principi que la legislació catalana només podia ésser dictada o modificada per les corts. El monarca rebé, en canvi, un donatiu summament generós: un milió cent mil lliures en efectiu i serveis i drets per valor de dos milions més.

La cordialitat aparent de les relacions entre els catalans i el rei ocultava, però, crisis latents: les constitucions aprovades foren retocades unilateralment pel rei a Madrid; d’altra banda, el bandolerisme assolava el Principat, i les autoritats reials topaven amb les constitucions i els drets dels catalans quan intentaven de reprimir-lo per procediments massa expeditius.

La lluita perdé eficàcia, a més, per la penúria econòmica de la monarquia, i això creà a Madrid la noció que calia equiparar la pressió fiscal als Països Catalans -protegits per llur legislació- amb la de Castella. Així s’inicià el conflicte dels quints, que acabà esclatant en el regnat de Felip IV. El 1609 decretà l’expulsió dels moriscs, que afectà especialment al País Valencià, Aragó i el Principat. A la seva mort, deixà el tron al seu fill Felip IV, que encara no tenia setze anys.

Felip II de Catalunya

116 Respostes

(Valladolid, Castella, 21 maig 1527 – El Escorial, Madrid, 13 setembre 1598)

Rei de Catalunya-Aragó (1556-98), i de Castella i de Portugal (1580-98). Fill de Carles I i de l’emperadriu Isabel de Portugal. De caràcter retret i reservat, tenia una sòlida formació i una completa educació, però molt centrada en el món castellà. Fou regent els anys 1543 i 1551. Degut a la puixança de Selim II i dels pirates barbarescos va participar a la Santa Lliga, que culminà amb la victòria a la batalla de Lepant (1571).

La rivalitat amb Isabel d’Anglaterra ocasionà la desfeta de l’Armada Invencible. Per a reprimir la insurrecció dels Països Baixos va enviar-hi entre altres a Lluís de Requesens. No li van mancar tampoc conflictes interns, com el que va esquitxar el seu secretari Antonio Pérez.

Econòmicament, va arribar a veritables bancarrotes (1557, 1575 i 1596) degut a l’elevada despesa militar i malgrat el flux continu de plata americana i l’augment dels impostos. El desastre estava a la vista i tan sols la inèrcia mantenia dret el gegant amb peus de fang que era la monarquia castellana del segle XVI.

Durruti Dumange, Buenaventura

7 Respostes

(Lleó, Castella, 14 juliol 1896 – Madrid, 20 novembre 1936)

Dirigent anarquista. A Barcelona fou el fundador, amb Francisco Ascaso, del grup anarquista Los Solidarios (1920). Incorporat a la FAI i a la CNT en proclamar-se la Segona República, va defensar, amb Ascaso i Garcia i Oliver, les tàctiques revolucionàries davant del gradualisme moderat de Ángel Pestaña i Joan Peiró.

Va donar suport, tanmateix, al no boicot de la CNT a les eleccions del 1936, que van donar el triomf al Front Popular. Va dirigir les forces anarquistes de Barcelona contra la insurrecció militar del 19 de juliol de 1936.

Fundador del Comitè de Milícies Antifeixistes de Catalunya, va lluitar durant la guerra civil al front d’Aragó i va morir durant la defensa de Madrid.

Causaràs i Tarazona, Lluís

Deixa un comentari

(València, 24 juliol 1902 – Madrid, 12 maig 1985)

Escultor. Estudià a l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona. Obtingué diversos premis (1924), entre els quals viatges d’estudis per Espanya, Itàlia i Europa. El 1933 fou comisionat de Belles Arts, a la Conferència Econòmica Internacional de Londres.

Desenvolupà una extensa carrera docent; l’any 1940 fou nomenat ajudant meritori d’escultura de l’Escola d’Arts i Oficis Artístics i Belles Arts i obtingué el títol de professor de dibuix artístic. El 1951, fou nomenat professor de terme interí de dibuix artístic, de l’Escola de Llotja. Es casà amb la cantant lírica Filomena Castelló Lloret.

Entre 1940 i 1947 treballà al Cementiri de Les Corts de Barcelona, fent nombroses làpides de marbre i pedra i les escultures de marbre blanc a tamany natural com L’enterrador i La vida i la mort.

Entre d’altres, és autor d’un bust de Vicent Blasco Ibáñez (1928), del bust Cabeza de niña (1930), de l’estàtua La Pau (1931), del bust de bronze Trallero (1933), de l’estàtua Nueva Aurora (1934), de l’escultura Alegoria naval (1935), de l’escultura Neptuno niño (1944), adquirida per Carles de Godó i Valls, del nou original de terracota i guix de l’imatge sacre medieval de Nostra Senyora Maria de Valvanera de la Rioja (1953), de l’esbós original de les cinc imatges sacres del pas La Presa de Jesús, de la Confraria de Pescadors de Tarragona (1955-56) i de l’esbós original de les cinc imatges i un gall sacres del pas La negació de Pere, per a la Confraria de Sant Pere Apòstol de Reus (1957).