Arxiu d'etiquetes: Madrid (morts a)

Cassadó i Moreu, Gaspar

8 Respostes

(Barcelona, 30 setembre 1897 – Madrid, 24 desembre 1966)

Violoncel·lista i compositor. Fill de Joaquim Cassadó i Valls. Començà els estudis a Barcelona, on fou deixeble de Pau Casals des del 1908, i els continuà a París. A partir del 1923 oferí concerts en nombrosos països.

Visqué a Itàlia des del 1954, on fou professor de l’Accademia Chigiana de Siena i, des del 1958, ocupà la càtedra de perfeccionament de la Staatliche Hochschule für Musik de Colònia.

Com a compositor és l’autor d’una obra relativament important (un tercet, un quartet, una sonata per a violoncel i piano i un concert per a violoncel i orquestra), i com a intèrpret va ésser remarcable per la seva tècnica depurada.

Ha estat instituït per l’Ente Autonomo del Teatro Comunale de Florència el Concurs Internacional de Violoncel Gaspar Cassadó, que se celebra des del 1969 cada dos anys sota els auspicis del Maggio Musicale Fiorentino.

Carnicer i Batlle, Ramon

1 Resposta

(Tàrrega, Urgell, 24 octubre 1789 – Madrid, 17 març 1855)

Compositor. Germà de Miquel. Deixeble de l’organista Carles Bagué. Durant la Guerra del Francès visqué a Maó, on fou organista.

Després d’una estada a Itàlia dirigí orquestres i masses corals a Barcelona, reorganitzà la vida operística de la ciutat, hi introduí Rossini i impulsà l’òpera italiana al teatre de la Santa Creu, on el 1816 contractà una companyia de música italiana i a partir del 1918 dirigí el teatre esmentat, on estrenà àries, duets i tercets que hom intercalava a les òperes de Rossini.

Escriví una obertura per a Il barbiere di Siviglia. Autor de la música de l’himne nacional de Xile i de nombroses òperes: Adele di Lusignano (1819), Elena e Constantino (1822), Don Giovanni Tenorio (1822).

El 1827 s’encarregà de la direcció dels teatres de Madrid, on estrenà amb èxit Elena e Malvina (1829), Cristoforo Colombo (1831), Eufemio di Messina (1832) i Ismalia (1838).

Ensenyà composició al Conservatori de Música de Madrid (1830-54).

Blay i Fàbregas, Miquel

5 Respostes

(Olot, Garrotxa, 4 octubre 1866 – Madrid, 22 gener 1936)

Escultor. Treballà vuit anys al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. Fortament influenciat per l’escola olotina i pel seu mestre Josep Berga i Boix, la seva obra és una expressiva síntesi del realisme amb el primer modernisme i el simbolisme per derivar finalment cap al classicisme, marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Residí a París, Roma i Buenos Aires, i finalment (1906) s’instal·là a Madrid.

Són obres seves: Els primers freds (1892) i Flor silvestre (1896), al Museu d’Art Modern de Barcelona, Eclosió (1908) i La cançó popular, instal·lada a l’angle de la façana del Palau de la Música Catalana. També és autor de les escultures que adornen la font monumental de la plaça d’Espanya, a Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires.

A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i de la de Madrid i obtingué nombrosos premis.

Balaguer i Cirera, Víctor

26 Respostes

(Barcelona, 11 desembre 1824 – Madrid, 14 gener 1901)

Polític, historiador, poeta i dramaturg. Figura important del moviment de la Renaixença, cultivà intensament el periodisme i, també, els estudis històrics, si bé en aquest terreny actuà més aviat com a divulgador fantasiós i romàntic del passat de Catalunya. Col·laborà al “Diario de Barcelona” (1850) i fou fundador dels diaris “El Catalán” (1849), “La Corona de Aragón” (1854) i “El Conceller” (1856). Enviat a Itàlia com a corresponsal d’“El Telégrafo”, assistí a les darreres etapes de la unificació italiana.

S’inicià escrivint drames romàntics de caràcter històric, primerament en castellà, com Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1850-63) i Historia política y literaria de los trovadores (1878). Ja en català, destaquen Los trobadors moderns (1859), Els bandolers catalans o el ball d’en Serrallonga (1868), Tragèdies (1876), Noves tragèdies (1879), Les esposalles de la morta (1879) i Los Pirineus (1893), drama musical traduït a diverses llengües.

El 1859 participà en la restauració dels Jocs Florals de Barcelona i el 1861 va ser proclamat mestre en gai saber. De la seva producció poètica són remarcables els reculls El trobador de Montserrat (1861) i Esperances i records (1866).

Les seves inquietuds polítiques, profundament liberals i progressistes, el van portar a participar activament en la política espanyola com a figura important del partit progressista, on representava els interessos industrials catalans, intervingué en l’intent revolucionari del general Prim (1866). per la qual cosa hagué d’exiliar-se a França, on féu una gran amistat amb Mistral.

Durant la Revolució de Setembre (1868) fou membre de la junta revolucionària de Barcelona i, després, president de la diputació provincial. Elegit diputat, fou membre de la comissió parlamentària que comunicà al duc Amadeu de Savoia la seva elecció com a rei d’Espanya. Va ésser ministre d’Ultramar (1877) i de Foment (1872). Durant la restauració tornà a ésser ministre d’Ultramar (1886).

Fundà la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú.

Andreu i Abelló, Josep

2 Respostes

(Montblanc, Conca de Barberà, 8 novembre 1906 – Madrid, 31 maig 1993)

Advocat i polític. Cursà els estudis de dret a la Universitat de Barcelona. Exercí d’advocat a Reus. Fou president del Foment Nacionalista Republicà de Reus (1930), un dels centres polítics que pel març de 1931 contribuïren a constituir el partit Esquerra Republicana de Catalunya, del comitè executiu del qual fou elegit membre.

Proclamada la República, formà part de la diputació de la Generalitat de Catalunya que aprovà el projecte d’estatut d’autonomia que fou presentat a les corts constituents. Membre de la comissió jurídica assessora del govern de la Generalitat. Elegit diputat al parlament català per Tarragona (novembre 1932), fou president de la seva comissió de justícia i dret i membre de la diputació permanent.

Iniciada la guerra civil, fou designat president de l’audiència territorial de Barcelona (setembre 1936) i, el més següent, president del tribunal de cassació de Catalunya. Des d’aquests càrrecs actuà enèrgicament per mantenir l’ordre jurídic i humanitzar la guerra i la revolució. Al final del 1936, havia estat elegit president de l’Ateneu Barcelonès.

El 5 de febrer de 1939 s’exilià a França. Declarada la guerra mundial, es traslladà a Mèxic. Acabada la guerra, novament residí a França i posteriorment a Tànger. Tornà a Barcelona l’any 1964, on reprengué l’activitat professional, i també la lluita política antifranquista en nom de l’Esquerra Republicana de Catalunya, però sense integrar-se en l’organització d’aquest partit a l’interior.

Membre de l’Assemblea de Catalunya i d’altres organismes unitaris, el 1976 abandonà ERC i s’incorporà al Partit Socialista de Catalunya-Congrés, pel qual fou elegit diputat a Madrid el 1977. President de l’Assemblea de Parlamentaris, de la comissió redactora de l’avantprojecte d’Estatut de Sau (1978) i, del 1977 fins al 1985, de l’Ateneu Barcelonès, fou, simultàniament, senador a Madrid (1979 i 1982) i diputat socialista al Parlament de Catalunya (1980).