(França, segle IX – 1481)
Llinatge nobiliari. Lluís IX de França donà (1246) el comtat d’Anjou al seu germà Carles d’Anjou, futur rei de Nàpols i Sicília (1266), els descendents del qual regnaren a Nàpols.
Aquest reialme enfrontà els Anjou amb la Corona catalano-aragonesa durant molts anys, fins que fou conquerit (1442) per Alfons IV el Magnànim.
(Catalunya, segle XIX – segle XX)
Nissaga de titellaires iniciada per Jaume Anglès i Pallejà.
(Catalunya, segle XVII – segle XIX)
Família de gravadors. S’han anat escampant per diverses poblacions catalanes (Manresa, Mataró, Igualada, Lleida, Barcelona). És remarcable la seva producció de xilografia popular vuitcentista.
Fou començada per Pere Abadal (Catalunya, segle XVII) Gravador d’auques. Documentat a Moià entre el 1657 i el 1686. Fou el fundador de la dinastia i el qui atenyé un nivell artístic més alt. Fou el pare de:
Andreu Abadal (Manresa, Bages, 1778 – ?, segle XIX) Gravador. Pare de:
Ignasi Abadal (Manresa, Bages, segle XVIII – 1813) Gravador. Fou el pare de:
Ignasi Abadal i Bohigas (Manresa, Bages, segle XVIII – 1851) Impressor. Succeí al seu pare a l’obrador familiar de Manresa, que ja en vida seva anà derivant cap a la impressió corrent l’antiga especialitat familiar de xilografia. Fou el pare de:
Josep Abadal i Soler (Manresa, Bages, segle XIX – 1889) Impressor. Representant i continuador de la família d’impressors i gravadors.
(Catalunya, segle XVII – Castella, segle XVIII)
Família d’arquitectes i escultors.
Iniciada per Josep de Xoriguera (Barcelona, segle XVII) Tallista. Fou pare de:
Josep Simó de Xoriguera i Elies (Barcelona ?, segle XVII – Madrid, 1682) Escultor, dit el Vell. Fillastre de Josep Ratés i Dalmau, anà amb aquest a Madrid per ajudar-lo en l’execució del retaule (desaparegut) de l’església de Montserrat (1674). Es casà a Madrid, on s’establí i castellanitzà el seu nom (Churriguera). Inicià allí una dinastia d’artistes bàsica dins de l’art barroc castellà. El més famós dels seus fills és José Benito Churriguera, a més de Joaquín i Alberto.
(País Valencià, segle XII – segle XVIII)
Llinatge. L’origen, poc demostrat, del qual podria haver estat la casa reial d’Hongria, d’on Joan de Vilaragut degué passar a França.
Altres autors, potser més versemblantment, els atribueixen a la casa pairal prop d’Oristà, al Lluçanès.
El primer nom conegut d’aquesta casa, podria ésser el de Bertran de Vilaragut, noble del segle XII.
(Catalunya, segle XI – segle XV)
Llinatge pallarès, que senyorejà el vescomtat de Vilamur i segurament prengué el nom del castell homònim.
El primer personatge amb aquest cognom de què hom té notícia és un Ramon Guifré de Vilamur (Catalunya, segle XI) Noble. El seu fill i hereu fou:
Pere (III) de Vilamur (Catalunya, segle XII – vers 1203) Vescomte de Vilamur. Potser era fill seu -o potser germà- el bisbe Bernat de Vilamur-. El succeí el seu fill:
Pere (IV) de Vilamur (Catalunya, segle XIII – vers 1255) Vescomte de Vilamur. Fou pare de Ponç de Vilamur i de:
(Alt Empordà, segle XI – Catalunya, segle XVI)
Llinatge, originari possiblement del llogaret de Vilamarí (Pla de l’Estany), conegut des del segle XI pels germans:
Pere de Vilamarí (Catalunya, segle XI) Noble. Junt amb el seu germà donaren unes terres d’Orriols a la canonja de Girona (1098).
Adalbert Bernat de Vilamarí (Catalunya, segle XI) Noble.
(País Valencià, segle XIII – segle XVII)
Llinatge noble. Originari, segons tradició familiar, de Castelló d’Empúries, i que es radicà al Regne de València, des de la seva conquesta, on foren patrons del monestir de Santa Maria de la Murta.
Els primer personatges que hom hi troba són Bernat de Vic, Guillem (I) de Vic,
Després de Dídac (I) de Vic i de Castellví, l’herència d’aquest llinatge passà per successió als Manglano, que, durant un temps, es cognomenaren de Vic.
Potser té el mateix origen una família burgesa Vic de mercaders barcelonins que durant molt de temps estigué relacionada comercialment amb Tunis. Hom en pot esmentar Berenguer de Vic (Catalunya, segle XIII) Mercader. Fou membre del Consell de Cent.
(Barcelona, segle XV – segle XVI)
Família de pintors, encara poc estudiada i d’obra mal coneguda, malgrat l’abundor de referències documentals.
Fou iniciada pels germans:
Francesc (I) Vergós (Barcelona, segle XIV – segle XV) Pintor. Consta com a pintor des del 1407. Al seu obrador tenia un aprenent dit Francesc Llunell (1417). Fou pare de Francesc (II) Vergós.
Jaume (I) Vergós (Barcelona, segle XIV – 1460) Pintor. Apareix documentat des del 1400. El 1434 fou nomenat pintor banderer de la ciutat. En resten documentades moltes obres menors. Fou el pare de Jaume (II) Vergós.
(Barcelona, segle XX – )
Nissaga de titellaires. Iniciada per Sebastià Vergés i Prats (1900-1974), que, havent après l’ofici amb Jaume Anglès i Vilaplana, fundà Putxinel·lis Vergés amb el seu germà Antoni (1909-1990) i la seva muller, Isabel Cadena (1905-1997).
Els seus fills Sebastià (1929-25 maig 2014) i Martí Vergés i Cadena (1931-2014) s’afegiren al grup, que viatjà per tot Catalunya i treballà de forma estable al Turó Parc, el Tibidabo i diversos locals barcelonins: Els Quatre Gats (1939-45), el Poble Espanyol de Montjuïc (1940-58) i Can Jorba (1949-63).
Pioners dels espectacles de titelles per televisió, han fet també obres per a adults (La guerra de la Independència, Batalla Naval, L’enderrocament de l’Infern, etc).
El 1973, la secció de titelles de l’Institut del Teatre atorgà a Vergés i Prats el Premi d’Honor a la trajectòria artística, i el mateix any debutà Sebastià Vergés i Martínez (1958- ).
Els Vergés disposen de tres companyies, que combinen obres i putxinel·lis de la primera generació amb produccions totalment noves, com La Laia i l’avi Vicenç (1998) i Els Pastorets, fum, fum, fum (1999), interpretada per més de quaranta titelles i amb decorats dels germans Salvador.
Enllaç web: Titelles Vergés
Dades dels Països Catalans 