(Montblanc, Conca de Barberà, 1881 – Lleida, 1922)
Eclesiàstic i publicista. Doctor en teologia i remarcable predicador.
Fou canonge magistral de Tortosa (1907) i canonge arxiver de Lleida (1908), on desplegà la seva activitat com a ordenador de l’arxiu i desvetllà, amb conferències i articles, l’interès per l’abandonada Seu Vella a partir de l’any 1913.
(Lleida, segle XIV – vers 1345)
Metge. Fou professor de medicina de l’Estudi General de Lleida abans del 1320, data que passa a ésser-ho de l’Estudi General de Barcelona, ciutat on fou metge de Violant de Ventimiglia, baronessa d’Ayerbe.
Prestà diversos serveis a la cort i àdhuc diners per armar galeres per a la conquesta de Sardenya.
Fou també examinador de jueus.
(Vic, Osona, 21 novembre 1876 – Samalús, Vallès Oriental, 22 març 1968)
Poeta i eclesiàstic. És retirà a Samalús i visqué en contacte amb la natura. Fou proclamat Mestre en Gai Saber (1926).
Publicà Del meu dietari (1908), Contes blancs (1909), Estampes i calcomanies (1911) i estrenà Cronos o la moneda d’or (1951). La seva poesia recull el sentit popular de la vida religiosa i el lèxic i l’esperit arcàdic de la pagesia.
Foren germans seus:
Àngel Garriga i Boixader (Vic, Osona, 1866 – Lleida, 1929) Escriptor. Fou rector de Cerdanyola del Vallès, on tingué per vicari al seu germà Ramon.
Josep Garriga i Boixader (Santa Maria de Miralles, Anoia, 1875 – Barcelona, 1927) Pintor i eclesiàstic. Fou deixeble de Francesc d’A. Galí. Conreà la pintura d’inspiració religiosa.
(Gra, Segarra, 1921 – Lleida ?, 13 setembre 1987)
Religiós jesuïta. Féu estudis de filosofia i teologia a Sant Cugat del Vallès.
Durant alguns anys fou professor al noviciat de l’orde establert a Raïmat, prop d’Alpicat (Segrià). Col·laborà a la revista lleidatana “Labor”.
Pronuncià bon nombre de conferències i tingué una intensa activitat als cercles religiosos de Lleida, que acabà ocasionant-li una topada que produí el seu allunyament de la diòcesi (1966).
És un dels autors del llibre col·lectiu Lleida, problema i realitat (1967).
(Aitona, Segrià, 18 octubre 1803 – Barcelona, 1 gener 1872)
Metge. Va ser el primer catedràtic de medicina legal, toxicologia i higiene pública a la facultat de Barcelona.
Fou president de l’Ateneu Barcelonès i vice-president de l’Acadèmia de Medicina de Barcelona.
Publicà, entre altres obres sobre medicina, Tratado de medicina legal (1848).
El seu germà fou Miquel Ferrer i Garcés (Aitona, Segrià, 1817 – Lleida, 1896) Polític i advocat. Fou governador civil de Barcelona durant la Primera República (1873).
(Lleida, segle XV – 1461)
Pintor. Possiblement fill de Jaume (I) Ferrer, influït per Bernat Martorell.
És autor del retaule de Verdú (vers 1434, al Museu Episcopal de Vic) i, molt probablement, del de la Mare de Déu, a la capella de la Paeria de Lleida, fet vers el 1439.
El 1457 pintà el retaule d’Alcover. Hom conserva el de Sant Julià d’Aspa (Museu Diocesà de Lleida) i un retaule de Sant Jeroni (col·lecció Fontana, Barcelona). Treballà amb Pere Teixidor cap al 1439.
Fou un colorista excel·lent del segon període gòtic internacional català.
El seu taller va ésser continuat pel seu fill Mateu Ferrer (Lleida, segle XV – segle XVI) Pintor. Documentat a Sixena el 1503. Resta d’ell un Jesús beneint, signat (capella de Sant Salvador, a la seu de Tarragona).
(Lleida, segle XIV – segle XV)
Pintor. Fou la figura més important de l’escola de Lleida. Influït primer pels Serra, posteriorment passà per una etapa de transició i es va acostar després a Lluís Borrassà.
Les obres més conegudes de la primera època són els retaules d’Albatàrrec, el de la Pietat de Castelló de Farfanya, els de la Granadella, Benavarri, Tamarit de Llitera, Estopanyà i Albelda; d’un moment de transició és el retaule de Montsó, i de la segona època, el Sant Sopar i una taula amb escenes de la vida de la Verge.
Hom li atribueix també quatre taules conservades a l’església de Sant Gregori the Great, a Nova York.
Potser fou fill seu Jaume (II) Ferrer.
(Lleida, 13 maig 1880 – 6 desembre 1951)
Metge, polític i poeta. Fou tinent d’alcalde de Lleida i diputat provincial per Balaguer. Milità al partit republicà i fou conseller de la secció de beneficència i sanitat de la Mancomunitat de Catalunya.
Afecte al grup radical, fou elegit diputat durant la República (1933). Va ser ministre de Treball en governs presidits per Lerroux i Samper (1933-34).
Va escriure els llibres de poesia en català Campànules (1923), Clarors (1925), Floralesques (1928), L’argall (1931), Arquimesa (1936) i Corrandes i madrigals (1946).
(la Fatarella, Terra Alta, 1820 – Lleida, 9 octubre 1884)
Sacerdot. A Lleida fundà l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana.
Publicà un Repertorio de planes de sermones i un Breviario Mariano.
(Sicília, Itàlia, 1325 – Lleida, 20 abril 1375)
Reina de Catalunya (1349-75). Era filla de Pere II de Sicília i d’Elisabet de Carintia.
Fou la tercera muller de Pere III el Cerimoniós, amb el qual es casà a València el 1349. Col·laborà eficaçment amb el seu marit, especialment en els esforços per acostar Sicília, governada pels seus germans, a Catalunya.
En la política interior del regnat, formà part del partit advers a Bernat II de Cabrera, gran conseller de Pere III, i fou ella qui en signà el procés en contra i en precipità l’execució (1364).
Fou enterrada al monestir de Poblet. Fills seus van ésser Joan I i Martí I l’Humà.
Dades dels Països Catalans 