Arxiu d'etiquetes: Itàlia (morts a)

Anglès i Pàmies, Higini

10 Respostes

(Maspujols, Baix Camp, 1 gener 1888 – Roma, Itàlia, 8 desembre 1969)

Musicòleg i eclesiàstic. Deixeble de Felip Pedrell. Estudià a Alemanya amb Ludwig i l’any 1943 li fou encomanada l’organització i la direcció de l’Institut Espanyol de Musicologia. Posteriorment dirigí l’Institut Pontifici de Música Sacra i fou membre de l’Academia de San Fernando.

Va treballar, sobretot, en la investigació de la polifonia medieval peninsular i les melodies dels trobadors.

Entre les seves publicacions: La música a Catalunya fins al segle XIII (1935), Opera omnia, 7 volums, des del 1952, entre d’altres. A més, va dirigir la revista “Anuario Musical”, de l’Institut Espanyol de Musicologia.

També fou membre de les corporacions musicals internacionals més importants.

Amill i Moliner, Ermengol

6 Respostes

(Bonestarre, Pallars Sobirà, 1665 – Cotrone, Calàbria, Itàlia, 4 setembre 1732)

Militar. Coronel de fusellers, lluità contra els filipistes en la guerra de Successió des del 1712 en la zona de Girona.

Quan els aliats es retiraren, se sotmeté a l’acord de la Junta de Braços de continuar la resistència catalana contra les autoritats borbòniques. El 1713 es refugià a Barcelona i col·laborà en les operacions de defensa. Actuà després amb força èxit al Lluçanès i al Maresme, conjuntament amb el marquès de Poal.

Però, quan la ciutat de Barcelona es rendí (setembre 1714), es va acollir a la capitulació. Tot i això, fou empresonat a Girona, però pogué fugir (abril 1715) i refugiar-se a Viena a la cort de l’arxiduc.

Encarà lluita a Grècia contra els turcs i fou fet presoner en el setge de Zuornic. Obtinguda la llibertat (1718), aconseguí el govern del castell de Cotrone, al regne de Nàpols, on va morir.

Alfons Frederic

10 Respostes

(Catània, Sicília, 1294 – Salona, Itàlia, 1338)

Vicari general del ducat d’Atenes (1317-30). Fill natural del rei català de Sicília, Frederic II.

La seva gestió fou decisiva per a la Grècia catalana, ja que ell li va donar una estabilitat política, una organització feudal estructurada amb senyors catalans, i n’eixamplà el territori.

Pel seu matrimoni amb Marula, filla de Bonifaci de Verona, rebé en dot els castells de Larmena i Càristos, al Negrepont, i l’illa d’Egina.

El 1319 acordà una pau amb Venècia, renovada el 1321, que li permeté d’aprofitar l’extinció de la dinastia dels Àngelos conquerint Siderocàstron, Ptiòtida i la part meridional de la Tessàlia, territoris que formaren el ducat de Neopàtria.

El 1330 fou substituït per Ot de Novelles i es retirà al castell de Salona.

Alfons XIII de Borbó

36 Respostes

(Madrid, 17 maig 1886 – Roma, Itàlia, 28 febrer 1941)

Rei d’Espanya (1886-1931). Fill pòstum d’Alfons XII de Borbó i de Maria Cristina d’Àustria. El 31 de maig de 1906 es casà amb la princesa britànica Victòria Eugènia, i fou objecte d’un atemptat en plena desfilada de noces, obra de Mateu Morral.

Deixà caure el govern de Maura davant la protesta contra la repressió de la Setmana Tràgica de Barcelona (1909).

Per tal d’evitar la discussió de les responsabilitats del sagnant desastre d’Annual, afavorí el cop d’estat militar del general Primo de Rivera (setembre 1923). S’iniciaren així els llargs anys de dictadura, amb la repressió sistemàtica del catalanisme, al qual el rei era ben hostil, malgrat les seves ambigüitats formals.

Les eleccions municipals del 1931 mostraren que el país s’inclinava per la república, i el rei, temorós de possibles violències i abandonat per tothom, marxà d’Espanya.

El 1936 aprovà plenament l’aixecament i la política del general Franco. Poc abans de morir renuncià els seus eventuals drets en el seu tercer fill, Joan de Borbó i de Battenberg.

Alfons II de Provença

13 Respostes

(Barcelona, 1180 – Palerm, Itàlia, 2 febrer 1209)

Comte de Provença (1185-1209). Fill d’Alfons I de Catalunya i de Sança de Castella. L’any 1185, Alfons I li cedí els comtats de Provença i de Millau, Gavaldà i Roerga, però a causa de la seva edat, foren administrats per un procurador. El testament del rei de Catalunya (1196) hi afegí els seus drets sobre Montpeller.

Tres anys abans havia estat signat el contracte matrimonial d’Alfons amb Garsenda de Forcalquier, néta primogènita de Guillem VI, comte de Forcalquier, que la dotà amb la major part dels seus dominis.

La revocació de Guillem VI de part d’aquesta donació provocà la guerra amb Alfons, que reclamà la intervenció del seu germà, Pere I de Catalunya, i fou signada la pau (1202).

Trencada dos anys després, Guillem VI féu presoner Alfons i s’apoderà dels seus estats; el monarca català restablí novament la situació.

L’any 1208 anà a Barcelona, per tal d’acompanyar la seva germana Constança d’Aragó a Sicília, on foren celebrades les noces amb l’emperador Frederic II; poc després morí a Palerm.

Aldana, Cosme

1 Resposta

(Tortosa, Baix Ebre, segle XVI – Florència, Itàlia, segle XVI)

Escriptor. Germà de Francesc. Publicà un discurs de prosa didàctica en italià. imprès el 1556 a Florència, on residí i treballà al servei del gran duc Francesc de Mèdicis.

També escriví un recull de poesies en castellà, dedicades a evocar la tràgica sort del seu germà.

Alagno, Lucrèzia d’

5 Respostes

(Nàpols, Itàlia, 1430 – Roma, Itàlia, 19 febrer 1479)

Amant d’Alfons IV el Magnànim.

Cortejada per diverses personalitats del cercle d’humanistes de la cort de Nàpols, li dedicaren poesies Perot Joan, Pere de Torroella i el castellà Juan de Tapia. La seva figura apareix a l’arc del Castell Nou, a Nàpols.

Mort Alfons IV, Lucrèzia s’adherí als nobles contraris al rei Ferran I de Nàpols, fill d’aquell.

Aimeric, Mateu

2 Respostes

(Bordils, Gironès, 27 febrer 1715 – Ferrara, Itàlia, 1799)

Filòsof, historiador i humanista. Jesuïta (1733), fou catedràtic de filosofia de la Universitat de Cervera i rector de diversos col·legis del seu orde.

És el representant més destacat de l’escola filosòfica eclèctica cerverina, que proposava una renovació de l’escolàstica. Arran de l’expulsió dels jesuïtes, s’instal·là a Itàlia.

De les seves obres sobresurten: Sistema Antiquonovum jesuiticae philosophia (1747), De vita et mort lingua latinae (1780) i una Historia geográfica y natural de Cataluña (1767).

Aguilar i Alòs, Josep d’

Deixa un comentari

(Balaguer, Noguera, segle XVII – Itàlia ? , segle XVIII)

Polític i militar. Paer de Balaguer, durant la guerra de Successió lluità per la causa de l’arxiduc Carles d’Àustria.

En la defensa de Barcelona (1703) i en la de Lleida tingué una actuació destacada. Fou veguer de Girona i Besalú. Un dels principals dirigents de resistència en les zones ocupades, on obtingué la victòria de Caldes d’Estrac (1713). Tornà a Barcelona, on romangué fins a la caiguda de la ciutat (1714).

Anà a Mallorca, on lluità contra els filipistes. Després s’exilià a Itàlia.

Afán de Ribera y Portocarrero, Per

Deixa un comentari

(Sevilla, Andalusia, 1509 – Nàpols, Itàlia, 2 abril 1571)

Noble i militar. Virrei de Catalunya (1554-58).

Prengué fortes mesures contra el bandolerisme, destruint les cases dels considerats col·laboradors i protectors.

Després exercí com a virrei de València (1558-59) i lloctinent general del Regne de Nàpols (12 juny 1559 – 2 abril 1571) .