(Barcelona, 1702 – 1713)
Suposat tribunal de la ciutat durant l’època de la guerra de Successió.
Era presidit per frares i caps de revolta, amb missió de posat els sospitosos de desafecció política a les mans d’una companyia de Matadors.
És una mala interpretació de la Companyia de la Quietud, creada el 1713 a la Barcelona austriacista, en forma secreta, per tal de suplir l’exercici de la justícia, abandonada justament quan les contingències finals de la guerra la feien més necessària.
(Cervera, Segarra, 13 juny 1713)
Reunió celebrada a les acaballes de la guerra de Successió, entre el comte de Königsegg (pels austriacistes) i el marquès de Grimaldi (pels filipistes), amb assistència dels comissaris anglesos, per tal de preparar l’armistici durant l’evacuació de les tropes estrangeres, tal com era decidida a Utrecht, i d’establir la forma de lliurar Barcelona i Tarragona, tot respectant i els béns i les honors dels austriacistes i mantenint les llibertats catalanes, condició, aquesta, que féu fracassar la conferència.
(Europa, 1712 – 1714)
Denominació aplicada per les cancelleries europees als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió.
Representants catalans s’havien compromès en el pacte de Gènova (20 juny 1705) a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d’Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el cas que Felip V de Borbó guanyés la guerra.
Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l’actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L’elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d’Utrecht (1713).
L’emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D’altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l’ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, juliol 1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (març 1713) ni davant la reina Anna (4 maig 1713).
Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l’Haia, respectivament. Aleshores, l’emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, el qual ajornava la qüestió de les Constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i es materialitzà amb els borbònics a l’Hospitalet (22 juny).
Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 juliol), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. L’ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (març-abril 1714).
Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12 agost 1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S’intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11 setembre). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran davant Jordi I després d’aquella data.
El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (Viena, 30 abril 1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s’acordava que l’emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola.
La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August… (1736).
(Cardona, Bages, 18 setembre 1714)
Pacte signat al final de la guerra de Successió, entre el coronel Manuel Desvalls i de Vergós i José Carrillo de Albornoz, cap de les forces borbòniques assetjants.
El primer, governador de la ciutat i del castell de Cardona, hi feia constar la seva qualitat de coronel de les forces imperials de Carles VI.
En els 23 capítols del document, darrer que signava al Principat una autoritat austriacista, hom reconeixia la immunitat de les persones i dels béns dels defensors de Cardona i de les forces del coronel Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, que s’hi havien refugiat, i els autoritzava a passar a Itàlia, als territoris de l’emperador, com així ho feren alguns dels principals caps militars.
Les condicions pactades foren incomplertes més tard per les autoritats borbòniques d’ocupació amb el pretext que ignoraven si Felip V de Borbó havia reconegut la capitulació.
(Països Catalans, segle XVIII – )
Nom donat durant la guerra de Successió als partidaris de Felip V de Borbó. Per extensió, aplicat als qui eren adversaris de la independència de Catalunya.
Actualment, dit del qui és més sensible a la política centralista i anticatalana que no pas a la més pròpia del catalanisme.
(Molins, França, 21 agost 1670 – Philippsburg, Alemanya, 12 juny 1734)
(James FitzJames Stuart) Mariscal francès. Fill bastard de Jaume II d’Anglaterra, per a qui el rei creà el títol.
Establert a França (1691) i naturalitzat francès, Lluís XIV l’envià a la península ibèrica per ajudar Felip V de Borbó en la Guerra de Successió. Recuperà Madrid, obtingué la victòria d’Almansa i conquerí el País Valencià (1707); en agraïment, Felip V l’anomenà duc de Llíria i Xèrica amb grandesa d’Espanya.
Marxà a França per continuar les empreses militars de Lluís XIV, però el 1714 tornà de nou a la Península per posar-se al capdavant de les tropes que assetjaren i conqueriren Barcelona l’Onze de setembre.
(Barcelona, 25 juliol 1713 – 11 setembre 1714)
Nom amb el qual és conegut, en la historiografia internacional especialment, el setge que patí la ciutat per les tropes de Felip V de Borbó i que culminà l’Onze de Setembre.
Fou la darrera operació militar de la Guerra de Successió. Va enfrontar els defensors de la ciutat, compostos per la Coronela, l’exèrcit regular català i els ciutadans, sense exèrcits estrangers, contra els exèrcits de Felip V dirigides primer pel duc de Pópoli i després de l’entrada de l’exèrcit francès el comandament passà al duc de Berwick.
(Capçanes, Priorat, segle XVII – Móra d’Ebre, Ribera d’Ebre, segle XVIII)
Guerriller austriacista. Pare de Josep i Pere Joan Barceló i Anguera.
Era carboner d’ofici. en 1705, tan bon punt desembarcaren al Principat les forces aliades, s’uní amb els seus fills a les partides de voluntaris austròfils reclutades pels germans Nebot i Font al Priorat i al Camp de Tarragona. Fou nomenat capità.
Participà a la guerra de Successió. Morí en combat.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 1714)
Militar. Durant el regnat de Carles II lluità contra els francesos en la defensa de Barcelona (1697).
Esclatada la guerra de Successió espanyola, es posà al costat de la Generalitat i es distingí en els setges de Girona (1710-11) i de Barcelona (1706, 1714), on morí en combat.
(Ribaforada, Navarra, 2 novembre 1670 – Madrid, 16 abril 1740)
Primer corregidor de Tarragona (1717). Tinent general de les tropes filipistes que actuaren a Catalunya durant la Guerra de Successió. Fou responsable de la repressió de Manresa de l’agost de 1713.
Fou el primer corregidor de Catalunya, i, per tant, el seu nomenament fou també el primer títol oficial de Catalunya expedit en castellà.
Durant el seu exercici tingué problemes de jurisdicció i d’atribució de funcions amb l’arquebisbat de Tarragona (abril 1717).
Dades dels Països Catalans 