(Alella ?, Maresme, segle XVII – segle XVIII)
Organitzador i cap dels serveis secrets catalans del rei-arxiduc Carles III (1713-14).
Mantingué el contacte entre Barcelona, assetjada per les forces filipistes, i el militar Antoni Desvalls, marquès del Poal (entrà a la ciutat i en sortí nombroses vegades).
Posà en marxa un servei d’espionatge, amb xarxes d’agents, i intervingué en l’avituallament de la ciutat.
(Catalunya, segle XVII – Àustria?, segle XVIII)
Militar. Combaté a la guerra de Successió. En 1713-14 fou tinent coronel del regiment de cavalleria de Sant Jordi. Per l’agost de 1713 sortí de Barcelona, ja assetjada, amb l’expedició del diputat militar Antoni Francesc de Berenguer. Gestionà amb l’austríac comte de Wallis la compra de 600 cavalls de l’exèrcit imperial.
Participà en diverses vicissituds d’aquella expedició, fins que restà bloquejat a Alella amb el gros de les forces. Presidí el consell de guerra que hi feren els principals oficials. Aconseguí reintroduir-se a Barcelona, travessant el setge i col·laborà en la defensa de la ciutat.
L’11 de setembre participà als contraatacs del Pla d’En Llull, i fins al final de la gran batalla figurà en la defensa d’aquell sector, de la qual sobrevisqué.
Fou un dels pocs caps superiors catalans que no foren empresonats pels borbònics. Obtingué un passaport i s’exilià.
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Capità de la Coronela durant el setge borbònic de Barcelona (1713-14).
L’11 de setembre guarnia el baluard de Sant Pere, i amb el seu foc contribuí a l’èpica defensa del baluard més proper, el del Portal Nou. Un cop l’enemic arribà per darrera del baluard de Sant Pere, agafà els homes que li restaven i s’obriren pas a la baioneta fins al baluard de Jonqueres, on sostingué la defensa durant una part de la batalla.
En produir-se el gran contraatac encapçalat pel conseller en cap Rafael Casanova, s’hi sumà, i morí en els combats cos a cos que seguiren.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Militar i polític austriacista. Exercí com a advocat. Capità de la Coronela de Barcelona (1684).
Membre del Consell de Cent, negocià l’establiment d’un port franc a Barcelona (1706). Membre de la Junta de Braços (1713).
Participà en les juntes agregades al govern durant el setge de Barcelona.
Els borbònics li confiscaren els béns.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Polític i notari. Fou alferes de la Coronela el 1706, quan es produí el frustrat setge de Barcelona per Felip V de Borbó.
El 30 de novembre de 1713, durant el segon setge borbònic, fou elegit conseller cinquè de la ciutat, i s’esmerçà a les seves tasques de govern. Assistí a les reunions del govern en ple, com la del 4 de setembre de 1714, en què fou rebutjada l’oferiment de capitulació.
L’11 de setembre era a la casa de la ciutat organitzant els serveis d’intendència urgent per als diversos punts de la batalla, i a la tarda, a les voltes de Sant Antoni, era present a la darrera reunió on es decidí la capitulació.
Els borbònics li confiscaren els béns.
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Ciutadà honrat. Era notari reial i oficial major de l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Destacà com a partidari de Carles d’Àustria. En 1704-05 estigué empresonat per les autoritats borbòniques, fins que la capital fou alliberada per Carles d’Àustria.
En 1713 assistí a la famosa Junta de Braços de Barcelona que decidí la resistència singular catalana contra Felip V de Borbó. Fou designat pel seu Braç Reial o popular per a formar part de les juntes agregades al govern provisional durant el gran setge de Barcelona.
Els seus béns, que produïren una renda anual de 22 lliures i 8 sous, li foren confiscats pels borbònics després de la capitulació.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Baró de Les. El seu pare havia estat governador de la Vall d’Aran per Felip V de Borbó i, en fugir-ne després de l’alçament austriacista, fou pres i afusellat pels voluntaris de la Ribagorça (1707).
Represa la Vall pels borbònics, en 1711, Gaspar de Lés en fou nomenat governador. Jurà el càrrec en 1712. Amb el record de la tràgica mort del seu pare, la seva governació es caracteritzà per un seguit de represàlies.
En 1719, declarada la guerra entre França i Espanya, es defensà durament dels francesos, als quals resistí quinze dies a la fortalesa de Castell-lleó. Caigué presoner i fou deportat a França, d’on tornà, un cop signada la pau, per reprendré el càrrec (1721), malgrat l’oposició popular.
(Brussel·les, Bèlgica, 6 desembre 1672 – Madrid, 11 gener 1725)
(Jan Frans van Bette) Militar flamenc. Lluità al costat de Felip V de Borbó en la guerra de Successió, en la qual conquerí Tarragona (1713), d’on fou governador militar, càrrec que ocupà a Barcelona l’any següent, on aprovà la construcció de la Ciutadella de Barcelona.
Fou capità general de Mallorca (1715-17) i de Sardenya (1717-18), i conseller de Lluís I d’Espanya (1724).
(Catalunya, segle XVII – Barcelona, 11 setembre 1714)
Cap de voluntaris durant la guerra de Successió. Al setge de Barcelona (1713-14) fou nomenat tinent coronel del petit regiment de fusellers de la Ribera d’Ebre.
Destacà sobretot protegint la retirada del convent de Santa Madrona (10 de novembre de 1713), i a les sortides simultànies del 27 de gener de 1714.
Morí a la batalla final combatent pel sector del Carnalatge.
(l’Hospitalet de Llobregat, Barcelonès, 22 juny 1713)
Acord secret, signat a les acaballes de la guerra de Successió, entre el comte de Königsegg, representant de les forces de Carles III, i el marquès de Grimaldi, cap de l’exèrcit de Felip V de Borbó.
D’acord amb els termes del tractat d’Utrecht, establia l’evacuació de les tropes austriacistes del Principat, Mallorca i Eivissa i el lliurament de Barcelona o Tarragona a les tropes borbòniques com a garantia.
El conveni va significar l’abandó dels catalans a la seva sort per part de les forces aliades, com també la pèrdua de Tarragona i reduïa dràsticament les possibilitats de resistència dels catalans, els quals decidiren continuar sols la guerra contra Felip V.
Dades dels Països Catalans 