Arxiu d'etiquetes: Grècia

la Grècia catalana

Grècia, influència catalana a

76 Respostes

(Grècia, segle XIII – segle XV)

Període en que el país estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa.

El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers. Un dels caps, Ferran Ximenis d’Arenós, passà al servei del duc Guiu II d’Atenes (1302-05), començant l’Expedició Catalana a Orient.

Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabàla) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica).

grecia2Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una República militar governada per un quadrumvirat.

Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els d’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries.

La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix; ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes).

Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).

Flor, Roger de

17 Respostes

(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)

Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.

Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).

Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.

L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.

Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.

L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).

Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.

Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.

Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.

Ferrer de la Sala, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV)

Mercader. Vers el 1360 partí cap a Grècia i s’establí al ducat d’Atenes, aleshores sota el domini català.

El 1380 es distingí per la seva cooperació en la defensa del castell de la Livàdia, ciutat on segurament residí, contra les companyies navarreses. La traïció dels grecs féu perdre la fortalesa als catalans i, assassinat llur cap Guillem d’Almenara, Ferrer aconseguí d’escapolir-se, i s’establí a Negrepont (Eubea).

El rei Pere III el Cerimoniós li reconegué el mèrit i els serveis.

Estanyol, Berenguer

2 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle XIII – Grècia, 1316)

(o Bernat)  Cavaller. Combaté al servei de Frederic II de Sicília.

Fou enviat al ducat d’Atenes amb quatre galeres i gent d’armes, com a vicari general o lloctinent del duc Manfred, fill segon de Frederic II.

El ducat, fiblat pels veïns i excomunicat pel papa Climent V, es consolidà gràcies a la política coratjosa i assenyada d’Estanyol, que anava alternant la lluita i les treves de manera que hom combatia només un dels enemics, en una mena de torn proporcionat als efectius disponibles.

Les victòries obtingudes acabaren per assegurar les fronteres.

Morí de malaltia, i fou succeït en el càrrec pel famós Alfons Frederic, fill natural de Frederic II.

Desllor, Roger

1 Resposta

(Rosselló, segle XIII – Salona, Grècia, 1318)

Cavaller. Al servei del duc francès d’Atenes, Gautier de Brienne (1301-11), contractà la Gran Companyia Catalana (1310) contra els atacs del despota de l’Epir i del senyor de Blàquia.

Un cop rebutjats els enemics, el duc llicencià una part de la Companyia. Les dissensions provocades per l’actitud del duc no foren resoltes, malgrat els bons oficis de Desllor, el qual captà les simpaties dels catalans.

Les hostilitats acabaren amb la victòria catalana del Cefís (1311) i el ducat d’Atenes passà al domini de la Companyia Catalana, que nomenà Desllor comandant suprem.

Governà el ducat fins a l’arribada de Berenguer Estanyol (1312), vicari general en representació del nou duc Manfred I d’Atenes.

Cefís, batalla del -1311-

6 Respostes

(plana de Beòcia, Grècia, 13 març 1311)

Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.

Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.

Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.

La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.

Caldes, Guillem Peris de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Grècia ?, segle XIV)

Cavaller. Fou figura destacada de la Companyia Catalana a Orient.

A la darreria de maig de 1305, quan els catalans eren assetjats a Gal·lípoli i Berenguer d’Entença féu la seva terrible incursió per mar contra Heraclea, ell fou un dels sis cavallers que restaren a la primera de les ciutats esmentades, fent costat a Bernat de Rocafort i a Ramon Muntaner a la direcció de la defensa.

Després de la captura d’Entença, participà al consell de guerra de Gal·lípoli on fou decidit de restar a Orient i de venjar els companys caiguts.

Li fou confiada la senyera catalana a la decisiva batalla de l’istme d’Hexamílion, el 5 de juny de 1305.

Bellarbre, Romeu de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIV)

Militar. Fou una figura important de la Grècia catalana. Era capità d’Atenes, no sols de la ciutat sinó també del castell, la famosa Acròpolis.

Pertanyia al grup polític que preconitzà i aconseguí la reconeixença de la sobirania de Pere III de Catalunya sobre els ducats d’Atenes i Neopàtria.

El monarca li escriví el 1379 perquè es disposés a donar la potestat de la seva governació al vescomte de Rocabertí, que llavors es disposava a anar a Grècia com a lloctinent reial. El vescomte confirmaria Bellarbre als seus càrrecs.

El 1380 rebé, per donació del rei, alguns béns a la ciutat d’Atenes.

El 1383 expressà el desig de retirar-se del servei i de tornar a Catalunya. Pere III li atorgà aleshores una bona pensió.

Asclepi d’Empúries

4 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle V aC)

Estàtua grega trobada l’any 1909, durant les excavacions, partida en dos trossos, ara al Museu Arqueològic de Barcelona. És de marbre blanc, pentèlic.

Se’n conserven bé el cos i el cap, i resten només fragments del bastó, que li servia per a sostenir la mà esquerra, i de la serp que s’hi enroscava. Fa 2,15 m d’alçada.

És l’obra d’art grega més important trobada fins ara als Països Catalans. El déu es representat segons la forma habitual.

Segons Carpenter i Philadelphius, l’estàtua pot ésser datada vers la fi del segle V aC, datació que fou seguida per l’escola catalana d’arqueologia. Després García y Bellido ha suposat que és més tardana, d’època hel·lenística.

Sovint és citada amb el nom d’Escolapi d’Empúries.

almogàver

18 Respostes

(Catalunya-Aragó, segle XIII – segle XV)

Guerrer d’ofici d’una tropa seleccionada destinada durant la Reconquesta a guarnir les fronteres i a fer incursions i promoure avalots per terres dels enemics.

Si bé hi hagué almogàvers en tots els regnes cristians d’Espanya, hom coneix especialment amb aquest nom els soldats professionals catalans i aragonesos que, després d’intervenir en les lluites de la reconquesta peninsular, empreses per Catalunya-Aragó, foren utilitzats en la conquesta de Sicília (1282-1302).

Quan aquesta fou confirmada per la pau de Caltabellotta (1302), els almogàvers en nombre de 4.000 formaren, amb 1.500 cavallers i 1.000 d’altres peons, la gran Companyia Catalana, cos mercenari que tingué una famosa intervenció en l’Imperi d’Orient i Grècia (Expedició Catalana a Orient).