Arxiu d'etiquetes: Grècia

Neopàtria, ducat de

(Grècia, 1319 – 1390)

Territori conquerit per Alfons Frederic d’Aragó amb tropes catalanes, i constituït en ducat el mateix any, unit al ducat d’Atenes. Era governat per capitans, amb seu a Siderocàstron, Neopàtria i Salona. Depenien del regne català de Sicília.

Poblat per catalans, a poc a poc anà decaient, i després del domini de Roger de Lloria (1362-70) anà restant reduït a la mera capital.

El rei Pere III de Catalunya-Aragó n’assumí el títol (1377), però Neopàtria caigué en mans dels florentins (1390) i deixà de pertànyer efectivament als reis de Catalunya-Aragó, bé que aquests en mantingueren el títol en llur llista de dignitats fins al segle XVII.

Mediterrània, mar

(Països Catalans)

Mar continental, bressol de tots els països de parla catalana.

La corona Catalano-aragonesa inicià amb Jaume I el Conqueridor la seva política d’expansió a la Mediterrània amb la conquesta de Mallorca (1229) i València (1238).

Després Pere II conquerí Sicília (1282) i Jaume II, Sardenya (1321), i arribà fins a Grècia amb la campanya dels almogàvers, mentre, al sud de la conca, eren oberts consolats a Tunis i a Alexandria.

Finalment (1442-43), Alfons el Magnànim conquerí Nàpols.

Mateu -prelat Grècia, s XIV-

(Catalunya ?, segle XIV – Grècia ?, segle XIV)

Prelat i frare menoret.

El 1376 fou nomenat arquebisbe de Neopàtria, on fou successor de Francesc.

Es distingí, al costat d’Andreu Savall, en la propaganda feta a la Ptiòtida per aconseguir una adhesió general al projecte de reconèixer Pere III el Cerimoniós com a senyor dels ducats d’Atenes i Neopàtria.

Mascó, Jaume

(Catalunya, segle XIV)

Prelat.

Fou arquebisbe de Neopàtria almenys des del 1345. Sembla que no residí a Grècia. Es relacionà amb Pere III el Cerimoniós per alguns serveis diplomàtics.

El 1356, sota el patronatge del rei, féu esforços per obtenir una altra mitra i tractà de passada de fer alçar l’entredit papal sobre la Grècia catalana.

El 1361 ja figurava un altre personatge com a arquebisbe de Neopàtria.

Llança, Nicolau

(Sicília, Itàlia, segle XIV)

Cavaller. Vicari general dels ducats d’Atenes i Neopàtria (1331-35).

Fou excomunitat, juntament amb d’altres caps de la Companyia Catalana, per Joan XXII després de la mort en batalla de Gualter IV de Brienne enfront dels almogàvers.

la Grècia catalana

Grècia, influència catalana a -1302/1460-

84 Respostes

(Grècia, 1302 – 1460)

Període en que el país estigué sota el domini de la corona catalano-aragonesa. El perill turc impulsà l’emperador Andrònic II a contractar la Companyia Catalana dels almogàvers. Un dels caps, Ferran Eiximenis d’Arenós, passà al servei del duc Guiu II d’Atenes (1302-05), començant l’Expedició Catalana a Orient.

Els catalans, des de Gal·lípoli, emigraren cap a Cristòpolis (Kabàla) (1307). L’infant Ferran de Mallorca, després d’algunes incursions a Tessàlia, anà al Negrepont, on les seves naus foren saquejades i ell fou fet presoner i tancat al castell de Sant Omer (Tebes). El cronista Ramon Muntaner, també pres, fou restituït a la Companyia, establerta a Cassandria (Calcídica).

grecia2

Bernat de Rocafort atacà Tessalònica i el mont Athos, amb la pretensió de fer-se rei de Macedònia, però fracassà. Lliurat per la seva gent al francès Thibaut de Chepoys, aquest l’envià a Nàpols i actuà, de fet, com a cap de la Companyia, que abandonà Cassandria i penetrà a Tessàlia (1309). Desertà Chepoys, i la Companyia establí una República militar governada per un quadrumvirat.

Els almogàvers saquejaren Solona (Amfissa) i, en tractes amb Gualter I, duc d’Atenes, que necessitava ajuda contra els d’Epir i d’altres, penetraren al nord del ducat, assetjaren Zituni (1310) i donaren al duc algunes victòries.

La intervenció dels venecians portà a la ruptura amb Gualter I i a la batalla del Cefís (1311), que, amb la mort del duc i el triomf dels catalans, obrí a aquests les portes del ducat mateix; ocuparen Tebes, Atenes i Livàdia, es feren sedentaris i organitzaren a les ciutats els municipis tenint com a norma els Usatges de Barcelona (ducat d’Atenes).

Sota els turcs desaparegué la senyoria de la Piada, a l’Argòlida, darrer vestigi de la dominació catalana a Grècia (1460).

Flor, Roger de

17 Respostes

(Brindisi, Itàlia, 1267 – Adrianòpolis, Turquia, 30 abril 1305)

Cavaller i aventurer. Fill d’un falconer alemany anomenat Richard von Blume i d’una italiana.

Ingressà de molt jove a l’orde dels templers, a Barcelona, i participà, en la darrera croada, en la defensa de Sant Joan d’Acre, que caigué en poder dels turcs (1291).

Acusat d’apropiar-se els béns de l’orde, i perseguit, abandonà els templers i passà a Sicília. Allí es posà a les ordres de Frederic II de Sicília i actuà com a corsari contra els angevins. Capturà diversos vaixells i formà una companyia de catalans i aragonesos mercenaris que posà al servei del rei. Aquest el nomenà vicealmirall per a la conquesta de Sicília.

L’any 1301, comandant dues naus, aixecà el setge del duc de Calàbria a Messina. Aquesta victòria fou decisiva, i portà a la pau de Caltabellota (1302). Inactives a partir d’aleshores les tropes mercenàries, decidí oferir-se a Andrònic Paleòleg, emperador de Constantinoble, per a combatre els turcs.

Al capdavant de la Gran Companyia Catalana de cavallers i almogàvers, i amb el títol de megaduc, concedit per l’emperador, arribà a Constantinoble (setembre 1302) amb 39 galeres, 1.500 genets, 4.000 almogàvers i 1.000 peons. Es casà amb Maria de Bulgària, neboda d’Andrònic.

L’any 1303 passà a l’Àsia Menor i acudí a aixecar el setge turc de Filadèlfia, capital del territori, i vencé les tropes turques a Aulax i a Tirra. Poc temps després arribà a Quios Bernat de Rocafort amb noves tropes i es reuní amb Roger de Flor a Efes. Travessaren Anatòlia i venceren novament els turcs, a Isònion (prop de Taurus, agost 1304).

Cridat per l’emperador, passà a Constantinoble, on rebé Berenguer d’Entença, emissari del rei català Jaume II el Just, amb noves tropes. Roger de Flor lliurà a Entença el títol de megaduc i es féu concedir per a ell el títol de cèsar de l’Imperi, rebé en féu l’Asia Menor, llevat de les grans ciutats i les illes imperials.

Miquel IX, fill d’Andrònic, recelós dels seus èxits, el féu assassinar (1305) en un banquet a Adrianòpolis per tropes alanes, juntament amb la seva escorta, fet que provocà aviat la reacció coneguda amb el nom de la Venjança Catalana, que devastaren Tràcia i Macedònia.

Figura mítica ja al seu temps (Crònica de Ramon Muntaner, inspirador del Tirant lo Blanc), fou revalorat per la Renaixença.

Ferrer de la Sala, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIV)

Mercader. Vers el 1360 partí cap a Grècia i s’establí al ducat d’Atenes, aleshores sota el domini català.

El 1380 es distingí per la seva cooperació en la defensa del castell de la Livàdia, ciutat on segurament residí, contra les companyies navarreses. La traïció dels grecs féu perdre la fortalesa als catalans i, assassinat llur cap Guillem d’Almenara, Ferrer aconseguí d’escapolir-se, i s’establí a Negrepont (Eubea).

El rei Pere III el Cerimoniós li reconegué el mèrit i els serveis.

Estanyol, Berenguer

3 Respostes

(Empúries, Alt Empordà, segle XIII – Grècia, 1316)

(o Bernat)  Cavaller. Combaté al servei de Frederic II de Sicília.

Fou enviat al ducat d’Atenes amb quatre galeres i gent d’armes, com a vicari general o lloctinent del duc Manfred, fill segon de Frederic II.

El ducat, fiblat pels veïns i excomunicat pel papa Climent V, es consolidà gràcies a la política coratjosa i assenyada d’Estanyol, que anava alternant la lluita i les treves de manera que hom combatia només un dels enemics, en una mena de torn proporcionat als efectius disponibles.

Les victòries obtingudes acabaren per assegurar les fronteres.

Morí de malaltia, i fou succeït en el càrrec pel famós Alfons Frederic, fill natural de Frederic II.

Desllor, Roger

1 Resposta

(Rosselló, segle XIII – Salona, Grècia, 1318)

Cavaller. Al servei del duc francès d’Atenes, Gautier de Brienne (1301-11), contractà la Gran Companyia Catalana (1310) contra els atacs del despota de l’Epir i del senyor de Blàquia.

Un cop rebutjats els enemics, el duc llicencià una part de la Companyia. Les dissensions provocades per l’actitud del duc no foren resoltes, malgrat els bons oficis de Desllor, el qual captà les simpaties dels catalans.

Les hostilitats acabaren amb la victòria catalana del Cefís (1311) i el ducat d’Atenes passà al domini de la Companyia Catalana, que nomenà Desllor comandant suprem.

Governà el ducat fins a l’arribada de Berenguer Estanyol (1312), vicari general en representació del nou duc Manfred I d’Atenes.