(Girona, 1929 – segle XX)
Pedagog i eclesiàstic. Consiliari de diversos centres docents.
Ha escrit amb col·laboració de Pere Darder i Vidal El nen i l’altre. Aquesta obra guanyà el premi Antoni Balmanya 1965, i fou publicada l’any següent.
(Torelló, Osona, 18 desembre 1926 – Girona, 26 desembre 2016)
Eclesiàstic. Estudià a Vic i a París.
Ordenat sacerdot el 1949, ocupà càrrecs pastorals i d’ensenyament a diversos indrets del bisbat de Vic, fins que el 1973 fou nomenat bisbe de Girona.
Especialitzat en ciències catequètiques, ha exercit d’una manera constant el ministeri de la paraula, tant oralment com a través de nombroses escrits.
Dins la conferència episcopal catalana fou el responsable de les qüestions que afecten la catequesi i l’ensenyament.
(Barcelona, 1519 – Girona, 1597)
Bisbe de Girona (1583-97). Fill de Francesc Caçador.
Fou canonge de Vic, Tortosa i Barcelona, on fou nomenat vicari general pel seu oncle el bisbe de Barcelona, Guillem, que ell ajudà en la reforma, especialment en la dels religiosos.
A Girona hagué d’enfrontar-se amb el capítol, que s’hi oposà.
Fou president de la generalitat de Catalunya (1590-93).
(Girona ?, segle XI – 1050)
Fill d’Amat, vescomte de Girona. Es casà amb Ermessenda, filla de Gausfred. Cap la possibilitat que Ermessenda fos filla d’Amat i Guerau fill de Gausfred. En tot cas, Guerau I fou el primer que usà el nom de Cabrera, vinculant-lo al títol vescomtal que li venia per Girona.
Ell i la seva muller reuniren un vast patrimoni, nucli inicial de la prosperitat dels vescomtes de Cabrera. El castell pairal de Cabrera dominava l’actual subcomarca del Cabrerès, encavallada entre la Garrotxa i Osona.
Les seves possessions, unides a les del vescomtat gironí, abraçaven totes les Guilleries, algunes terres pròximes a la plana de Vic i de la Selva, i altres lots en aquesta darrera comarca, amb el castell d’Argimon.
D’aquestes possessions selvatanes, la més important era la vila de Blanes, plataforma marinera de la futura vocació mediterrània d’aquest casal. També pertanyia als Cabrera el castell o força vescomtal de la ciutat de Girona.
Guerau I governà aquests territoris des de la mort dels vescomte Amat (vers 1035), fins al seu traspàs.
Ell i Ermessenda fundaren (1038) el monestir de Sant Salvador de Breda, que tres segles més tard seria recés del més brillant dels seus descendents.
Fou succeït pel seu fill Ponç I de Cabrera.
(Girona, 18 febrer 1934 – 13 novembre 2018)
Sacerdot i historiador. Féu estudis d’història eclesiàstica i civil a Roma, Madrid i Barcelona i obtingué el títol de doctor amb una tesi sobre Catalunya i l’Església al segle XVII.
A Girona, compaginà les tasques pastorals amb les de professor al Seminari Menor, després ensenyà a l’Estudi General de Girona i a la Facultat de Teologia de Catalunya. Per dues vegades fou rector del Seminari Major de Girona i, des del 1987, del Seminari Major Interdiocesà, amb seu a Barcelona.
Col·laborà habitualment en revistes pastorals i científiques. Entre els seus assaigs, cal destacar Martí Luter. Valoració actual de la Reforma (1986), premi Carles Rahola 1983.
(Castelló d’Empúries, Alt Empordà, 28 febrer 1913 – Girona, 30 agost 1999)
Flabiolaire, compositor, director i pedagog. Nét de Pere Pastells (l’avi Rau), el qual l’inicià en el conreu de la música.
Ha estat flabiolaire de diverses cobles, entre d’altres, la de Girona i la d’Els Montgrins, i un dels creadors de la cobla Ciutat de Girona (1975).
Autor de bon nombre de sardanes (unes setanta) i de Llegenda del bruel (1975), suite per a cobla.
(Girona, 2 desembre 1846 – 27 gener 1917)
Arqueòleg, numismata i historiador. Col·laborà en diverses publicacions del país i “Lo Geronès” i el diari “La Renaixensa” de Barcelona.
President de l’Associació Literària de Girona, acadèmic de l’Acadèmia de Bones Lletres i membre corresponent de la Real Academia de la Historia.
De la seva producció destaquen Noticia histórica y arqueológica de la antigua ciudad de Emporium (1879), Sarcófagos romano-cristianos esculturados que se conservan en Cataluña (1895), i la seva obra més important, Les monedes catalanes (1908-11), encara avui no superada com a visió de conjunt. Publicà també Condado de Gerona. Los condes beneficiarios (1890) i Cartoral de Carles Many (1905-09). Redactà el volum dedicat a la província de Girona de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi.
(Catalunya, segle X – Girona, 1018)
Bisbe de Vic (1010-18). Fill de Borrell i d’Ingilrada, nobles osonencs.
Nomenat a instàncies del comte Ramon Borrell I de Barcelona i del bisbe Sal·la d’Urgell. Corroborà la donació de les esglésies d’Olesa de Montserrat i de Santa Maria del Mar a la canonja restaurada de Barcelona (1012).
Al sínode de Vic del 1015 concedí al levita Guillem d’Oló, dit després de Mediona, l’administració dels béns i castells de la Segarra (Calaf) adjudicats pel comte de Barcelona a l’església de Vic. Benet VIII li confià, juntament amb l’abat Oliba, l’expulsió de les monges de Sant Joan de les Abadesses.
Morí de tornada d’una expedició a les terres islàmiques peninsulars i fou succeït en el bisbat per Oliba.
(Girona, 29 gener 1915 – 7 novembre 2013)
Locutora de ràdio. L’any 1933 entrà a formar part de l’equip de Ràdio Girona, d’on fou traslladada, el 1934, a Ràdio Associació de Catalunya de Barcelona, on prestà els seus serveis fins al 1942 en que retornà a Girona.
En el decurs de la seva estada a Barcelona fou nomenada oficialment locutora de la Generalitat de Catalunya.
Creà el primer programa radiofònic de la postguerra en català, titulat Nostra dansa.
Dades dels Països Catalans 