(Girona, 26 juliol 1935 – 17 febrer 2006)
Polític i assagista. S’ha destacat en les seves campanyes i accions per la defensa dels drets nacionals de Catalunya.
Ha publicat, entre altres treballs, La persecució política de la llengua catalana (1985) i, en col·laboració amb F. Cruañas, Els drets lingüístics dels catalans.
A partir del 1977 ha estat repetides vegades senador per Girona en les llistes del Partit dels Socialistes de Catalunya i també diputat al Parlament de Catalunya per ERC.
(Girona, 1851 – 1901)
Jurisconsult i poeta. Membre fundador i president de l’Associació Literària de Girona (1872-1901), va dedicar-se a escriure a diverses revistes de Girona i de Barcelona.
Afiliat al partit conservador, presidí la diputació de Girona en 1884-90.
Col·laborà a la premsa catalana. Publicà diverses obres com el romanç històric Lo siti de Girona, el quadre de costums en vers L’hereu (1875), el recull Poesies catalanes (1875) i el poema La derrota de Bellefonds.
(Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV)
Mestre d’obres i escultor. Treballà a Girona i al Llenguadoc, del 1309 al 1336.
Mestre major de les seus de Narbona i Girona (1321-30), on possiblement acabà l’absis que el seu germà Enric havia iniciat el 1312.
L’any 1322 realitzà el sepulcre del bisbe gironí Guillem de Vilamarí, li són atribuïts també els sepulcres de Bernat de Vilamarí (1291-1312) i de Pere de Rocabertí (1318-24), tots tres a la catedral de Girona.
Fou germà seu Enric de Faveran (Occitània ?, segle XIII – Girona ?, segle XIV) Arquitecte. Treballà a les catedrals de Narbona i de Girona. En aquesta dirigí les obres fins al 1321, data en que fou succeït al càrrec pel seu germà Jaume, amb el qual col·laborà.
(Girona, 1160 – 1238)
Figura central del cercle cabalístic de Girona. Continuador i divulgador de les doctrines esotèriques elaborades a Provença.
És autor de comentaris a les Hagador talmúdiques, d’un famós comentari al Càntic dels càntics i de dues cartes sobre doctrina cabalística.
(Vic, Osona, 18 desembre 1851 – Girona, 10 maig 1925)
Catedràtic. Germà d’Antoni.
Professà una càtedra d’agricultura a Toledo i a Girona. Fou batlle d’aquesta ciutat de 1895 a 1897.
Publicà Elementos de Agricultura i altres escrits sobre la matèria.
(Girona, 1320 – 4 gener 1399)
Escripturista, biògraf i canonista. Teòleg dominicà, fou vicari general de l’orde (1382), inquisidor general de la Corona Catalano-aragonesa (1356), nomenat per Innocent VI i jutge de causes herètiques per Gregori XI.
Home enèrgic i intransigent, la seva oposició als lul·listes li portà l’enemistat de Pere III el Cerimoniós. Després d’escriure un diàleg contra els lul·listes (1390) fou desterrat tres anys per Joan I el Caçador.
Durant el cisma d’Occident, fou partidari dels papes d’Avinyó i teòleg oficial de Climent VII i Benet XIII.
Escriví el Directorium inquisitorum (1376), en què denunciava les obres de Ramon Llull per herètiques.
(Grions, Selva, 1553 – Girona, 30 octubre 1607)
Historiador i eclesiàstic. Dominicà, el 1605 fou nomenat mestre de filosofia i de teologia al convent que l’orde tenia a Llutxent (Vall d’Albaida).
Estudià en diversos arxius del Principat, publicà Flos sanctorum o historia general de los santos y varones ilustres en santidad del Principado de Cataluña (1602) i traduí al castellà les vides dels sants dominicans escrites per Antoni.
(Girona, 1747 – 1818)
Il·lustrat. El 1774 fou nomenat cavaller.
Creà una colònia agrícola (Vilagaià, Bages) en uns terrenys seus; hi reuní més de vint-i-cinc colons, que reberen casa i terres, on iniciaren el conreu de vinyes i oliveres.
Regidor perpetú de Girona, fou creat noble i baró de Vilagaià el 1796.
Nomenat vicepresident de la Junta de Comerç durant l’ocupació francesa.
(Santa Coloma de Farners, Selva, 1291 – Girona, 24 setembre 1341)
Frare dominicà i sant. Estudià a Girona i a Montpeller.
Ingressà al convent de predicadors de Girona, on excel·lí per la seva vida austera i humil. Féu gran penitència a la Cova de Marsella, on visqué com a ermità fins que la seva precària salut motivà que els seus superiors el reclamessin.
No trigà a reprendre l’ermitatge en una cova propera a Girona, on es lliurà a les mortificacions més dures. Morí en olor de santedar.
La seva memòria fou objecte de veneració popular. Innocent XIII el canonitzà.
(Agullana, Alt Empordà, 15 abril 1886 – Girona, 2 febrer 1969)
Metge i polític republicà. Exercí a Girona.
Milità en el catalanisme i fundà el setmanari “Catalanitat” (1910) i el Centre Nacionalista Republicà, a Girona. Fou elegit diputat al Parlament català el 1932.
Exiliat a França el 1939, en tornà el 1948 i s’establí a Palamós.
