(Marsella, França, 1888 – el Marne, França, 1914)
Atleta especialitzat en curses de fons. Va morir al front del Marne durant la Primera Guerra Mundial.
A la seva memòria es disputa a Barcelona des del 1920 el gran premi de cursa de fons Jean Bouin.
(Tolosa, Llenguadoc, 28 maig 1933 – Perpinyà, 28 març 2013)
Polític i notari a Ribesaltes (Rosselló) i a Perpinyà. Fou president de la Cambra de Notaris dels Pirineus Orientals i alcalde de l’Albera (1971-2013).
Autor d’una tesi doctoral, en part encara inèdita: Angelets et miquelets: Contribution à l’historie de la gabelle en Roussillon (1958). També publicà Miquelets et Angelets (2006) i Le Gouverneur Général Reste de Roca (1879-1976) (2008).
(Tolosa, Llenguadoc, segle XI – Trípoli, Líbia, 1112)
Comte de Tolosa (1096-1105). Fill de Ramon IV de Tolosa, el qual, quan anà a la primera croada a Terra Santa, li deixà el comtat (1096). L’hagué de defensar, ajudat pel seu cosí Guillem Jordà de Cerdanya, contra Guillem IX de Poitiers.
A la mort del seu pare (1105), el seu germanastre Alfons Jordà fou reconegut com a comte de Tolosa, i ell se n’anà al Líban per reclamar el comtat que havia creat el seu pare, que retenia Guillem Jordà, des del 1101. Els dos cosins pactaren el repartiment del comtat, acord que els permeté de conquerir Trípoli el 1109.
En una baralla entre llurs soldats Guillem Jordà fou mort, sembla, per instigació de Bertran, el qual es quedà amb Trípoli i fou succeït el 1112 per Alfons Jordà.
Així s’extingí el primer i efímer domini català al Pròxim Orient.
(Provença, França, 1233 – Nocera, Itàlia, 23 setembre 1267)
Reina de Nàpols i Sicília. Filla de Ramon Berenguer V de Provença i de Beatriu de Savoia.
Governà Provença, mentre el seu marit, Carles I d’Anjou, i el germà d’aquest, Lluís IX de França, eren a la croada d’Egipte.
Tingué la protecció papal, però l’oposició armada de Jaume I de Catalunya.
(Castres, Llenguadoc, 16 desembre 1881 – Perpinyà, 2 març 1943)
Escriptor en francès, director teatral i fundador de revistes (“Le Cri Catalan”, 1909, i “Le Coq Catalan”, 1917), etc.
Com a poeta és autor de Primoroses et rimes roses (1905), La terrasse au soleil (1921), Poèmes d’amour et d’automne (1928), etc. Conreà també el teatre i les narracions, i escriví l’autobiografia en forma de novel·la Pèl mouchí, histoire d’un petit garçon (1936).
Fou germà seu Lluís Bausil (Carcassona, Llenguadoc, 1878 – Perpinyà, 1945) Pintor postimpressionista. Pintà presseguers florits i són remarcables les seves poètiques aquarel·les.
(Normandia, França, 1660 – Perpinyà, 1721)
Bisbe d’Elna (1696-1721). Publicà el Cateéchisme diocésain (1698) per substituir el manual d’instrucció religiosa del pare Juan Eusebio Nieremberg, i es preocupà molt especialment dels futurs sacerdots.
Féu edificar el palau episcopal de Perpinyà (1707).
(Autun ?, Borgonya, França, segle XIII – València ?, segle XIV)
Arquitecte i escultor. Establert a València, des del 1303 dirigí les obres de la seu i també la seva decoració.
A ell i al seu equip es deuen les capelles obertes en el mur occidental del creuer i la portada dels apòstols, que és la primera mostra important de l’escultura gòtica monumental a València.
(París, França, 2 juny 1903 – Ciutat de Mèxic, Mèxic, 22 juliol 1972)
Escriptor en castellà. Fou traslladat a València el 1914. El 1920 comença a escriure, sobretot teatre, i féu la primera estrena el 1927, amb El desconfiado prodigioso, en versió catalana feta per Josep M. Millàs-Raurell.
Integrat dins els corrents d’avantguarda i influït pel barroc espanyol, destaquen d’entre la producció d’aquesta primera etapa diverses novel·les i peces dramàtiques, en les quals es lliga el teatre clàssic burlesc. Dirigí teatre universitari a València (1935-36), i desplegà una gran activitat al servei de la República com a director del diari “Verdad” (1936), com a secretari del consell nacional de teatre (1937-39), etc.
El 1939 emigrà a França i el 1942 s’instal·là definitivament a Mèxic, on col·laborà amb els organismes culturals oficials. Inicià aleshores la redacció del seu vincle narratiu més important, entorn de la guerra civil espanyola.
Al marge cal esmentar Josep Torres Campalans (1958), suposada biografia d’un pintor català. Cultivà amb èxit la narració breu, escriví nombroses peces de teatre, així com obres d’assaig. Ha col·laborat també en guions cinematogràfics.
L’any 1969 tornà a l’estat espanyol, experiència que recollí en la seva darrera obra La gallina ciega, apareguda l’any 1971.
(Mérancourt, Lorena, França, 11 setembre 1629 – Bolonya, Itàlia, 8 agost 1692)
Dominicà i escriptor. Residí des d’infant a Perpinyà, on es doctorà en filosofia i teologia (1658). Fou professor a Tarragona durant un any (1658); retornà després a Perpinyà, on fou rector de la universitat (1663) i prior del convent de dominicans.
Durant els primers anys de domini francès s’enfrontà amb els religiosos francesos introduïts als convents rossellonesos, actitud que provocà una ordre reial que obligava els religiosos catalans a residir a d’altres convents del regne de França per tal d’acostumar-los a la llengua i els costums d’aquest país. S’enfrontà també amb els jesuïtes contra els quals publicà un pamflet el 1663. Passà a Roma i finalment a Pàdua.
Les seves obres més importants són la Summa philosophia rationalis, naturalis moralis et primae (Besiers 1669) i Doctor Angelicus divus Thomas divinae voluntatis et suiipsius interpres (Pàdua 1692).
(Lió, França, 7 maig 1942 – )
Enginyer de ponts i camins i polític. Fill del també polític Pau Alduy. Estudià a Ceret i es diplomà en arquitectura a l’Escola Nacional Superior de Belles Arts de París. Del 1980 al 1993 tingué diversos càrrecs importants al govern francès.
Al maig del 1993 fou elegit alcalde de Perpinyà, sota el lema “Perpinyà, la catalana“, i reelegit al juny del 1995 per la candidatura Perpinyà Oxigen, amb 40 dels 55 escons del consistori. El 1997 tirà endavant la catalanització de la toponímia del cadastre de Perpinyà. En les eleccions a l’Assemblea Nacional de maig-juny del 1997 no aconseguí passar a la segona volta amb la seva formació, Força Democràtica.
El 1995 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi en reconeixement a la seva defensa de la cultura i identitat catalanes.
Dades dels Països Catalans 