(Florença, Occitània, 13 juliol 1852 – Elna, Rosselló, 29 gener 1930)
Arqueòleg i botànic. Publicà Textes catalans des XIVe et XVe siècles tirés des régistres des notaires et des archives du départament, a la “La Revue Catalane” (1908-12), Inventaire sommaire des documents copiés dans le cartulaire de l’église d’Elne par Fossa (1914) i Le siège de Perpignan et le livre vert d’Elne (1914), així com diversos fascicles de botànica catalana i estudis filosòfics.
(París, França, 6 març 1717 – Salses, Rosselló, 18 juny 1793)
Militar. Establert al Rosselló des del 1749, fou lloctinent del rei a Bellaguarda (1752); adquirí la senyoria de Salses i fou nomenat comandant del castell.
Casat amb una propietària rossellonesa, es dedicà a promocionar la viticultura i establí també unes fargues a la capçalera de la Tet (1763) i a Pesenàs. Mantingué correspondència amb el seu oncle Voltaire, que obtingué per a ell el grau de brigadier.
Intentà, en va (1789), d’obtenir el títol i els drets de governador de Salses per a ell i els seus descendents.
El 1793, ja molt vell, comandà l’exèrcit que fou derrotat a Ceret pel general Antonio Ricardos. Suspès del càrrec, se suïcidà.
(Toulon, França, 13 maig 1792 – Perpinyà, 14 setembre 1844)
Arquitecte i impressor. Treballà al departament dels Pirineus Orientals durant la Restauració i el regnat de Lluís Felip de França. Cavaller de Basterot.
Popularitzà els monuments rossellonesos amb la publicació, a Perpinyà, dels reculls de litografies Voyage pittoresque dans le département des Pyrénées-Orientales (1824-25) i Voyage aux ermitages des Pyrénées-Orientales (1829), aquest darrer amb text.
(Briançon, França, segle XV – València, després 1530)
Impressor. Actiu a València del 1502 al 1530.
Prop de la meitat de la seva producció fou de caràcter religiós i d’autors locals: excel·leixen La vida de Santa Magdalena en cobles (1505), de Jaume Gassull, la primera edició del Blanquerna (1521), de Ramon Llull, i la Vida de Santa Caterina de Sena (1517).
Edità els Furs de Montsó del 1501 per a la generalitat de València i la gramàtica de Nebrija (1518) per a la universitat. L’any 1531 el seu material i el seu anagrama foren ja utilitzats per l’impressor Francisco Díaz Romano.
(Maruéjols, França, 21 agost 1915 – Perpinyà, 1 maig 2011)
Escriptor. Director dels serveis de la Cambra de Comerç i d’Indústria dels Pirineus Orientals.
És autor de nombroses obres: Roussillon Catalogue Française, Roussillon aux cent visages, Ermitages du Roussillon, Perpignan et l’èvolution du tourisme roussillonnais, Le Roussillon au coeur d’un ensemble euro-méditarranéen, etc.
Ha estat un dels fomentadors de l’obertura vers les empreses del sud de l’Albera per tal d’industrialitzar el Rosselló.
(Chastèl de Vilavièlha, França, 1841 – Perpinyà, 1905)
Historiador. Resident a Perpinyà des del 1870. Fou administrador dels hospicis al tribunal de comerç de Perpinyà i arxiver des del 1890.
Col·laborà amb Desplanque (vers el 1896) en l’estudi, inèdit, de les Constitutions communales de Perpignan de 1197 à la Révolution.
És autor d’Origines historiques des noms de rues à Perpignan (1893), Étude sur les noms de baptême à Perpignan de 1516 à 1738 (1897), Enquête économique sur le Roussillon en 1775 (1902), Étude sur les conditions de rachat des captifs chrétiens, del segle XIII al XVIII.
(França, segle V – Àfrica ?, 511)
Rei visigot (507-510). Fill natural i successor d’Alaric II, però, atacat alhora, pels francs i els burgundis, es retirà a Barcelona. Poc temps després, les tropes de Teodoric el feren fugir al regne càndal del nord d’Àfrica.
Morí quan intentava de recuperar novament el tron amb l’ajut dels vàndals.
(Poligny, França, 5 febrer 1798 – Perpinyà, 7 agost 1864)
Bisbe de Perpinyà (1854-64). S’orientà cap un conservadorisme creixent.
Com a bisbe fundà convents al Rosselló i publicà pastorals en defensa del papa Pius IX i una Instruction pastorale sur les erreurs du temps présent (1860).
(Decize, França, 29 novembre 1890 – Xàbia, Marina Alta, 8 setembre 1980)
Escriptor. Greument ferit a la Primera Guerra Mundial (1915), es donà a conèixer amb una sèrie de relats sobre dramàtiques experiències de la guerra.
Des del 1922 es convertí en el mestre de la novel·la camperola, amb un enfocament qualificat de naturalisme optimista; també és autor d’un cicle animalístic. Ingressà a l’Académie Française (1946), de la qual fou secretari perpetu (1958-73).
Va morir estant de vacances al País Valencià, i el 2020 les seves restes foren traslladades al Panteó Nacional de París.
(França ?, segle XV – Illes Balears, segle XVI)
Escultor. Establert a Mallorca.
És autor dels cadirats del cor de la seu de Mallorca, obra contractada el 1514. S’hi observa una barreja d’influències flamenques i italianes, més concretament florentines. Col·laborà en aquesta obra l’aragonès Juan de Salas.
Dades dels Països Catalans 