(França, segle XIII – Catalunya ?, 1309)
Baronessa de Montcada i de Castellví de Rosanes. Filla de Gastó VII de Bearn.
Es casà amb l’infant Jaume Pere (1291), del qual no tingué descendència.
Aixó provocà que Jaume II de Catalunya volgués apoderar-se dels seus territoris, però no ho aconseguí i passaren als comtes de Foix.
(Bearn, França, 1166 – Auloron, França, 1223)
Vescomte montcadí de Bearn (1215-23). Fill dels vescomtes Guillem de Montcada i Maria I de Bearn.
Fou excomunicat pel fet d’haver donat mor a l’arquebisbe de Tarragona Berenguer de Vilademuls (1194), oncle de la seva muller Guillema de Castellvell, amb la qual s’havia casat el 1189. Per a ésser absolt li calgué sotmetre’s a una penitència pública; s’absentà de Catalunya, on no tornà fins el 1205.
El 1215 succeí el seu germà Gastó VI, i durant els vuit anys que dirigí el vescomtat es revelà com un governant excel·lent. La recopilació dels usos i els costums bearnesos i les seves disposicions legislatives influïren decisivament en l’organització i en les institucions del país.
(França, segle XII – 1208/09)
Comte de Forcalquier (1150-1208/09). Fill de Bertran II.
L’any 1162 Frederic I infeudà Forcalquier a Provença, però Guillem VI n’obtingué la revocació el 1174.
Lluità amb Alfons I de Catalunya fins que fou signada la pau d’Ais (1193), per la qual la seva néta Garsenda I de Forcalquier es casava amb el fill del rei català, Alfons II de Provença, a qui donà en usdefruit el comtat.
Més tard volgué recuperar una part d’aquesta donació, cosa que va motivar l’enfrontament amb Pere I de Catalunya. Es firmà la pau l’any 1202.
(Foix, Occitània, segle XIV – Catalunya, segle XIV)
Dama. Filla de Roger Bernat III, vescomte de Castellbó del llinatge de Foix, i de Constança de Luna.
En 1350 es casà amb Bernat III, des d’aleshores vescomte de Cabrera, fill del famós almirall i conseller Bernat II i de Timbor de Fenollet. El seu marit rebé com a mercè del rei Pere III el Cerimoniós el comtat d’Osona (1355), on s’integrava la part de la ciutat de Vic que Margarida havia dut de dot.
A partir de 1364, executat el seu sogre i perseguit el seu marit, Margarida es veié desposseïda per poc temps de tots els seus béns. El seu germà Roger Bernat III de Castellbó la protegí. Vengué la seva part de Vic al seu nebot Mateu de Foix.
Fills seus foren Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, Ponç, que morí jove, Constança, abadessa de Valldonzella, i Joana, que es casà amb Pere de Prades.
(Foix, Occitània, segle XIV – Catalunya, 1358)
Dama. Filla de Gastó I de Foix, i de la princesa Joana d’Artois.
Es casà amb l’infant Pere, fill del rei Jaume II el Just i germà d’Alfons III el Benigne. El seu marit, que fou gran figura durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, era en casar-se comte d’Empúries, però canvià després aquesta possessió per la del comtat de Prades (1341).
N’hagué quatre fills: Alfons I de Gandia, primer comte de Dénia i duc de Gandia; Joan de Prades, que seria comte de Prades; Jaume de Prades, bisbe de Tortosa i de València, després cardenal; i Elionor de Prades, muller del rei Pere I de Xipre.
A la seva mort, el seu marit prengué l’hàbit franciscà el 1358.
(Foix, Occitània, segle XIII – 1267)
Comtessa d’Urgell. Filla de Roger Bernat II de Foix i d’Ermengarda de Narbona, germana, per tant, de Roger IV de Foix, que era també vescomte de Castellbó.
En 1256, es casà amb el comte Àlvar d’Urgell, el qual havia considerat invàlid el seu matrimoni anterior i no consumat amb Constança de Montcada. El fet desencadenà una llarga guerra civil, ja que tant els Montcada com el rei Jaume I volgueren forçar Àlvar a desfer-se de Cecília i acceptar el matrimoni amb Constança.
Àlvar arribà a viure un any amb aquesta darrera, però va tornar amb Cecília i fins es refugià amb aquesta a la cort de Foix quan perdé quasi tots els seus territoris a mans dels seus irreductibles adversaris.
Àlvar morí en 1267, deixant Cecília de Foix amb dos fills, Ermengol X i Àlvar d’Ager i una filla, Cecília d’Urgell.
(França, segle XVII)
Militar. En 1639-40 fou comandant del castell de Salses durant l’ocupació francesa. Durant la guerra dels Segadors representà el govern de Lluís XIII en les converses de Narbona (juliol 1640) i en el pacte de Ceret (setembre 1640), celebrats amb el representant de la Generalitat de Catalunya, Francesc de Vilaplana, per tal d’assegurar l’ajut francès al Principat contra Felip IV.
El desembre de 1640 entrà a Barcelona amb tropes franceses i fou nomenat mestre de camp general d’aquestes i de les forces catalanes. Anà tot seguit a defensar Tarragona, però pactà amb el capità general de les tropes castellanes, marquès de Los Vélez, fet que produí una gran indignació popular a Barcelona.
Obligat a anar a deturar l’exèrcit castellà a Martorell, canvià d’itinerari i fugí amb les seves tropes a França, saquejant els pobles que trobà pel camí. Més tard intentà de justificar-se acusant els catalans de manca de combativitat.
(Caen, Normandia, França, 13 abril 1769 – Montmorency, Illa de França, 9 setembre 1832)
(Charles Matthieu Isidore Decaen) Militar. Fou nomenat pels napoleònics governador general de Catalunya, càrrec que ocupà de l’octubre de 1811 al novembre de 1813.
Establert a Girona, fou l’encarregat de publicar el decret de Napoleó d’annexió del Principat a l’Imperi (1812). En compliment d’aquest decret implantà un nou règim civil i creà un Consell d’Intendència a cada capital i un Consell General.
Fou substituït en el govern pel mariscal Suchet.
Sota el govern dels Cent Dies de Napoleó, fou comandant del departament dels Pirineus Orientals.
(França, segle XI)
Abat de la Grassa i arquebisbe de Narbona (1081-97).
S’oposà a la decisió d’Urbà II (1089) de restaurar la seu metropolitana de Tarragona a favor de Berenguer, bisbe de Vic, i encara que ell i els seus clergues falsificaren alguns documents, la butlla de restabliment fou expedida finalment el 1091.
Davant la seva persistent oposició, el 1092, al concili de Sant Gèli, Berenguer renuncià espectacularment a l’arquebisbat de Tarragona, fet que forçà el concili a pronunciar-se contra Dalmau.
(França, segle XVII – segle XVIII)
Militar. Subordinat del duc de Berwick durant la invasió de Catalunya per part de la Quàdruple Aliança contra Felip V de Borbó, inicià la penetració per la Vall d’Aran (1719) i n’esdevingué governador.
Ocupà el Pallars fins al Montsec amb la col·laboració de Carrasclet i entrà a la Seu d’Urgell, on anuncià la restauració de les llibertats catalanes abolides per Felip V.
Les forces filipistes obligaren els francesos a retirar-se al principi del 1720.
Dades dels Països Catalans 