(Cervera, Segarra, 5 abril 1667 – 1747)
Historiador i polític. Partidari de Felip V de Borbó, el 1705 fou empresonat i condemnat a 10 anys d’exili.
Després del triomf borbònic fou nomenat regidor perpetu de Cervera i secretari de la Universitat que s’hi fundà.
És autor d’Estado antiguo y moderno de la ciudad de Cervera (1723-40), obra que ha restat inèdita i que constitueix una apologia del filipisme.
(Barcelona, 1683 – 1761)
Baró de Maldà i Maldanell. Fou filipista com el seu pare, Rafael de Cortada i de Cabanyes, el qual succeí en els títols.
Felip V de Borbó el nomenà capità del regiment del Rosselló; el 1717 fou nomenat algutzir major de Catalunya.
Havia estat membre de l’Acadèmia Desconfiada, a la qual presentà una composició poètica (1703).
Fou avi de Rafael d’Amat i de Cortada, cinquè baró de Maldà i Maldanell.
El seu germà fou Jaume de Cortada i de Bru (Barcelona, 1685 – Tarragona, 1762) Eclesiàstic. Fou canonge del capítol barceloní i bisbe de Zamora. El 1753 ocupà l’arquebisbat de Tarragona. Impulsà les primeres obres de la capella de Santa Tecla de la seu. És autor de diversos escrits.
(Barcelona, 1660 – 1731)
Militar. Primer marquès de Rupit i tercer vescomte de Jóc. Nebot d’Alexandre de Bournonville, fou capità de les seves guàrdies cuirasseres, lloctinent de Catalunya i regidor degà del primer ajuntament borbònic de Barcelona (1718).
Com a president nat del braç militar, gosà proposar-ne la convocatòria, però no hi reeixí. Sota amenaça de dimissió, féu valer les seves prerrogatives com a regidor degà per al dret d’iniciativa i la direcció del municipi, malgrat l’oposició del corregidor.
(Països Catalans, segle XVIII – )
Nom donat durant la guerra de Successió als partidaris de Felip V de Borbó. Per extensió, aplicat als qui eren adversaris de la independència de Catalunya.
Actualment, dit del qui és més sensible a la política centralista i anticatalana que no pas a la més pròpia del catalanisme.
(Barcelona, 1687 – Reus, Baix Camp, 1750)
Eclesiàstic. Degà del capítol barceloní, defensà la submissió a Felip V de Borbó.
Li fou confiat pel duc de Berwick el càrrec de vicari general castrense i fou nomenat vicari general de la diòcesi de Barcelona.
Fou inquisidor de Catalunya i Mallorca i bisbe de Girona (1729).
(Països Catalans, 1707 – 1833)
Institució superior de govern i justícia. Creada per les disposicions de Felip V de Borbó des dels decrets de Nova Planta (1707-16) i per mesures posteriors d’ordre intern, a l’antiga corona catalano-aragonesa.
Alteraren substancialment l’organització político-administrativa d’aquells regnes, amb l’adaptació plenament al patró de les chancillerías de tipus castellà, ja que els antics regnes -ara ja meres “províncies”- foren estructurats sobre la diarquia capità general-audiència, de manera que passaren a ser tribunals de justícia (ja no suprems, sinó també territorials) sotmesos al consell de Castella, integrats per diverses sales amb els oïdors respectius, constituïts com a òrgan assessor o acord reial (real acuerdo) del capità general, el qual el presidia i havia d’atenir-se als seus dictàmens en matèria de govern i d’administració del país, mentre que en matèria de justícia la presidència era exercida pel regent civil, i el capità general no tenia intervenció en els litigis, salvat el dret d’indult en cas de pena de mort.
Les reials audiències borbòniques, a més de les seves funcions judicials, informaven al consell de Castella sobre el nomenament de funcionaris, arbitraven entre les diverses autoritats i s’ocupaven plenament d’afers governatius i policíacs.
Aquest confusionisme entre assumptes judicials i polítics perdurà fins a les Corts de Cadis (1812), encara que la reducció de les audiències a l’esfera estrictament judicial no tingué efecte fins al 1833.
(Ribaforada, Navarra, 2 novembre 1670 – Madrid, 16 abril 1740)
Primer corregidor de Tarragona (1717). Tinent general de les tropes filipistes que actuaren a Catalunya durant la Guerra de Successió. Fou responsable de la repressió de Manresa de l’agost de 1713.
Fou el primer corregidor de Catalunya, i, per tant, el seu nomenament fou també el primer títol oficial de Catalunya expedit en castellà.
Durant el seu exercici tingué problemes de jurisdicció i d’atribució de funcions amb l’arquebisbat de Tarragona (abril 1717).
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Advocat. Fill de Francesc d’Ametller i Perer. Exercí diversos càrrecs durant els primers anys de l’administració borbònica a Catalunya.
El mariscal duc de Berwick, i el capità general de Catalunya, príncep Pio, l’elegiren com a assessor del tribunal de la vegueria del darrer veguer de Barcelona Josep Viladomat (27 gener 1716).
Abans de l’establiment del règim corregimental a Catalunya sol·licitava la tinència de corregidor de Barcelona, i poc temps després (1718) li era atorgada una regidoria del primer ajuntament de Barcelona.
El 26 de setembre de 1718 el primer corregidor, José Carrillo de Albornoz, el nomenava alcalde major de la jurisdicció criminal de Barcelona, i quatre anys després Ametller presentava la dimissió del seu càrrec de regidor.
(Barcelona, 1653 – Madrid, 9 octubre 1726)
Jurista i polític filipista. Va ésser fiscal a l’Audiència de Catalunya el 1701 i després magistrat del criminal des del 1702 fins al 1705.
Quan les tropes de l’arxiduc entraren a Barcelona marxà a Castella, on Felip V el féu ministre del Consejo de Castilla. Tornà a Catalunya amb l’exèrcit borbònic, com a assessor civil del duc de Pópuli i després del duc de Berwick.
Destituí l’abat de Montserrat i l’empresonà, i desterrà el de Santes Creus el 1713. Formà part de la Junta de Justicia y Gobierno del Principat i féu, com també José Patiño, un informe sobre les característiques de Catalunya per tal d’adaptar-hi el règim de monarquia absoluta.
El seu fou la base del Decret de Nova Planta, si bé era contrari al trasllat de la Universitat de Barcelona a Cervera.
Ametller tornà després a Madrid, on continuà essent membre del Consejo de Castilla, fins a la seva mort.
Fou el pare d’Oleguer d’Ametller i Pescio.
(Olot, Garrotxa, segle XVII – Catalunya, segle XVIII)
Militar. Féu la guerra de Successió amb el regiment de Rafael Nebot, assolint el grau de capità. Fou home de conducta desordenada, la qual li creà incidents.
Pel juliol de 1713, fou culpable del desastrós encontre de Torredembarra, per haver fet circular una ordre falsa. Un mes després, participant a l’expedició del Diputat Militar Antoni Francesc de Berenguer, desertà.
Es posà al servei de Felip V de Borbó. Reclutà alguns fusellers en zona ocupada per combatre contra Manuel Desvalls i Ermengol Amill.
Durant el període 1718-19 lluità contra el famós Carrasclet. Podria ser el mateix capità de Nebot que en 1708, sota el nom d’Ambrosi Roch, apareix dirigint una acció reeixida contra els francesos, a Roses.
Dades dels Països Catalans 