(Barcelona, segle XVII – 1713)
Eclesiàstic i poeta. Fill del general Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Joan.
Fou canonge de la seu d’Urgell. Membre de l’Acadèmia Desconfiada (1700), més tard ho fou de la de Bones Lletres.
Participà amb una composició poètica en una sessió d’aquesta darrera en honor de Felip V de Borbó i la seva muller (1701).
(Rosselló, segle XVII – segle XVIII)
Vice-governador de Catalunya (1698). Fill de Manuel de Llupià i de Ballaró, i germà de Josep.
Nomenat marquès per Felip V de Borbó (1702), féu costat al bàndol filipista durant la guerra de Successió.
Emigrà del Principat a l’arribada de Carles d’Àustria.
(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)
Baró de Les. El seu pare havia estat governador de la Vall d’Aran per Felip V de Borbó i, en fugir-ne després de l’alçament austriacista, fou pres i afusellat pels voluntaris de la Ribagorça (1707).
Represa la Vall pels borbònics, en 1711, Gaspar de Lés en fou nomenat governador. Jurà el càrrec en 1712. Amb el record de la tràgica mort del seu pare, la seva governació es caracteritzà per un seguit de represàlies.
En 1719, declarada la guerra entre França i Espanya, es defensà durament dels francesos, als quals resistí quinze dies a la fortalesa de Castell-lleó. Caigué presoner i fou deportat a França, d’on tornà, un cop signada la pau, per reprendré el càrrec (1721), malgrat l’oposició popular.
(Brussel·les, Bèlgica, 6 desembre 1672 – Madrid, 11 gener 1725)
(Jan Frans van Bette) Militar flamenc. Lluità al costat de Felip V de Borbó en la guerra de Successió, en la qual conquerí Tarragona (1713), d’on fou governador militar, càrrec que ocupà a Barcelona l’any següent, on aprovà la construcció de la Ciutadella de Barcelona.
Fou capità general de Mallorca (1715-17) i de Sardenya (1717-18), i conseller de Lluís I d’Espanya (1724).
(Barcelona, vers 1662 – 1735)
Polític. Marquès de Castellmeià i baró de Montclar.
L’any 1696 exercí el càrrec d’oïdor militar de la Generalitat i va ésser un dels fundadors de l’Acadèmia dels Desconfiats (1700).
Va prendre part en la guerra de Successió i fou un dels aristòcrates catalans que es mantingueren invariablement partidaris de la causa borbònica. S’incorporà a l’exèrcit i entrà a Barcelona amb les tropes vencedores de Felip V de Borbó l’11 de setembre de 1714.
El duc de Berwick el nomenà administrador de la Junta Provisional de Govern de Barcelona (1714-18), càrrec que va exercir fins a la constitució de l’ajuntament borbònic, del qual fou nomenat regidor (1718).
(Barcelona, segle XVII – Brihuega, Castella, 1710)
Militar. Germà de Francesc.
Fou partidari de Felip V de Borbó, del qual es mostrà favorable a les Corts de Barcelona de 1701-02. El 1705, amb alguns altres botiflers, seguí la guarnició espanyola que evacuà Barcelona.
Serví com a coronel a l’exèrcit borbònic. Es gaudí de les rendes confiscades a Aragó a un parent seu.
Tractà sense èxit de desvetllar dins de Catalunya oposicions a Carles d’Àustria, movent-hi d’amagat algunes relacions.
Morí lluitant contra les forces angleses voltades a la vila de Brihuega.
(França, 1677 – 1754)
Militar való. Estigué al servei de Felip V de Borbó des del 1703. Prengué part en la guerra de Successió i arribà a tinent general el 1711.
Governador de Tortosa des del 1711, fou capità general de Castella (1727) i de Catalunya (1735 i 1738).
(Barcelona, segle XVII – segle XVIII)
Advocat. En 1704-05 actuà com a confident del virrei borbònic Velasco. Definit com a botifler, fugí de la capital amb el virrei (1705). Passà la guerra de Successió al bàndol borbònic.
El 1714 fou nomenat membre de la junta d’administradors que governà el municipi de Barcelona després de l’ocupació.
El 1718, en formar-se el primer nou ajuntament definitiu de la capital, en fou un dels regidors.
(Barcelona, segle XVIII – vers 1744)
Negociant i donzell. Fill de Josep de Duran i Móra.
Partidari de Felip V de Borbó, fou, amb el seu pare, empresari de forniments militars per a les expedicions borbòniques a Itàlia.
El 1732 envià a José Patiño un projecte de junta de comerç per a Barcelona que fou aprovat (1735) gràcies a la seva insistència. En fou nomenat director, però no assolí d’obtenir del govern els mitjans econòmics que n’asseguressin la continuïtat.
El 1735 llançà una vasta subscripció per a finançar la construcció del canal d’Urgell, operació que concebé com una empresa capitalista.
(la Pobla de Lillet, Berguedà, 1670 – Banyoles, Pla de l’Estany, 4 novembre 1744)
Eclesiàstic. Abat del monestir de Sant Pere de Banyoles (1703-44).
Nomenat per Felip V de Borbó, els partidaris de l’arxiduc Carles III li confiscaren les rendes (1705); s’exilià a Itàlia fins al 1715, i en tornar impulsà la restauració del monestir de Sant Pere i hi féu acabar les obres del temple.
Dades dels Països Catalans 