Arxiu d'etiquetes: fets bèl·lics

Còrdova, expedició de -1010-

5 Respostes

(Còrdova, Andalusia, 1010)

Campanya militar, empresa per un exèrcit català de 10.000 homes comandat pels comtes Ramon Borrell I de Barcelona i Ermengol I d’Urgell, per ajudar el califa cordovès Muhammad ibn Hisäm, cap del partit dels eslaus, contra el seu rival Sulaymän ibn al-Hakam, cap del partit dels berbers, que fou vençut.

L’exèrcit català triomfà en la batalla d’Akabat al-Bakr, fou vençut prop de Guadiana i, finalment, entrà a Còrdova i la saquejà.

El botí fou molt quantiós, però també ho foren les pèrdues: uns 3.000 morts, entre els quals el comte Ermengol I d’Urgell. Aquell any fou anomenat pels historiadors musulmans “any dels francs”, o sia, dels catalans.

Fou, en part, una represàlia pel saqueig de Barcelona per Almansor (986), només 25 anys abans, i una prova de la recuperació política i militar dels comtats catalans.

Encara el 1017 hi hagué una nova expedició catalana contra el califat cordovès.

Corbins, batalla de -1126-

3 Respostes

(Corbins, Segrià, 1126)

Fet d’armes, pel qual les forces musulmanes recuperaren el castell de Corbins, el qual, conquerit pel comte Ramon Berenguer III de Barcelona, havia estat encomanat el 1117 al cavaller Arnau Berenguer d’Anglesola.

Els almoràvits, aprofitant-se probablement de la rivalitat entre el comte de Barcelona i el rei d’Aragó, Alfons I el Bataller, per tal d’apoderar-se de Lleida, envaïren el Segrià i amenaçaren Albesa i les darreres conquestes del comtat d’Urgell.

Els cristians experimentaren en aquella batalla, segons el Chronicon Dertusense, moltes pèrdues d’homes, i el castell no tornà a les mans catalanes fins el 1147.

Constantinoble, combat naval de -1352-

Deixa un comentari

(Constantinoble, Turquia, 13 febrer 1352)

(o del Bòsfor)  Batalla entre l’estol genovès i el català i venecià (aliats a conseqüència de l’ajuda genovesa als sards insurrectes), a l’estret del Bòsfor, prop de Constantinoble.

L’estol aliat, comandat per l’almirall català Ponç de Santapau i de Saguàrdia, era format per 68 naus (34 de venecianes, 25 de catalanes i 9 de bizantines, que abandonaren el combat), enfront de 65 naus genoveses, comandades per Pagano Doria.

L’acció, que tingué lloc enmig d’un fort temporal, fou una de les més importants de l’edat mitjana, tant per la potència dels estols com per les fortes baixes sofertes. El resultat fou indecís: si bé les pèrdues genoveses foren superiors, l’almirall català morí a resultes de les ferides que hi sofrí.

Els genovesos, aprofitant la defecció dels bizantins, aconseguiren un nou tractat de comerç amb l’Imperi, que tancava, pràcticament, els ports bizantins a catalans i venecians.

Conspiració dels Verins -1812-

1 Resposta

(Barcelona, juliol 1812)

(o de les Metzines)  Temptativa ordida contra l’exèrcit napoleònic que ocupava la ciutat durant la guerra del Francès, per un capellà, Jaume Coret, d’acord amb el capità general del Principat, Luis de Lacy, a fi d’emmetzinar el pa de la Ciutadella de Barcelona, l’aiguardent de Tarragona i les cisternes d’Hostalric i de Mataró.

Malgrat que la policia napoleònica descobrí la conspiració, els resultats de la qual ja havien fet estralls en la guarnició francesa, Coret pogué fugir de la capital, però Lacy l’empresonà després a Cardona, culpant-lo d’impostor.

El 1811 ja hi havia hagut un altre intent d’emmetzinar la guarnició francesa de Barcelona.

Conspiració de l'Ascensió

Conspiració de l’Ascensió -1809-

5 Respostes

(Barcelona, 11 i 12 maig 1809)

Complot preparat per a la nit del dia de l’Ascensió, a fi de deslliurar la ciutat de les forces napoleòniques que la tenien ocupada des del començament del 1808.

Aquesta conspiració, en la qual hi havia implicades nombroses persones (militars, eclesiàstics i civils), no arribà a esclatar perquè un dels oficials italians de l’exèrcit napoleònic que havien de facilitar l’accés dels miquelets del Llobregat al castell de Montjuïc es posà al servei de la policia afrancesada i féu possible la detenció dels principals conjurats, 5 dels quals (Joaquim Pou i Joan Gallifa -sacerdots-, Josep Navarro, Salvador Aulet i Joan Maçana) foren jutjats per un consell de guerra i foren executats a la Ciutadella pel juny de 1809.

El 1909 les seves restes foren traslladades solemnement a una capella dels claustres de la seu barcelonina.

Companyia Catalana, Gran

38 Respostes

(Grècia, 1303 – 1312)

Exèrcit professional de la corona catalano-aragonesa. Estava format, principalment, pels almogàvers, forces d’infanteria que havien lluitat en la conquesta de Sicília i que, un cop firmada la pau de Caltabellotta (1302), van restar sense ocupació.

Comandada per Roger de Flor, oferí els seus serveis a l’emperador Andrònic II de Constantinoble per defensar-lo del perill turc. Dugué a terme dues campanyes militars victorioses per la regió d’Anatòlia (1303 i 1304), on derrotà els turcs i així alliberà Constantinoble del perill que representaven.

Assassinat Roger de Flor i molts altres caps de la Companyia, per ordre de Miquel IX, fill d’Andrònic, la Companyia inicià la famosa venjança catalana. Assetjada la ciutat de Gal·lípoli, aconseguí de derrotar els exèrcits bizantins. Finalment, va iniciar la marxa cap a unes altres terres (1307).

Passada al servei del seu antic enemic, Carles II de Nàpols (1307-09), fracassà com a exèrcit disciplinat i no pogué dur a terme cap més operació de setge. Convertida en una república militar errant, passà al servei del ducat d’Atenes (1310), el qual arribà a conquerir.

L’arribada de Manfred de Sicília, el 1312, marca la fi de la Companyia, bé que els territoris conquerits a Grècia (Atenes i Neopàtria) restaren en mans dels catalans fins al 1391.

Coll de Balaguer, batalla del -1640-

2 Respostes

(Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, Baix Camp, 10 desembre 1640)

Acció militar de la guerra dels Segadors, que s’escaigué entre el Coll de Balaguer i la mar, prop del barranc de la Batalla, entre l’exèrcit del rei Felip IV de Castella, manat pel marquès de Los Vélez, i les forces de la Generalitat de Catalunya, dirigides per Bernat de Boixadors, comte de Savallà.

Les forces castellanes, superiors en combativitat i en nombre (23.000 infants, 3.100 cavalls i 24 peces d’artilleria), derrotaren les catalanes (un miler d’homes que havien fortificat improvisadament el Coll de Balaguer), que es retiraren desordenadament a Vandellòs o a Cambrils.

Les forces castellanes ocuparen l’Hospitalet de l’Infant l’endemà del combat.

Cerignola, batalla de -1503-

3 Respostes

(Pulla, Itàlia, 28 abril 1503)

Fet d’armes decisiu en la guerra entre Lluís XII de França i Ferran II el Catòlic per al repartiment del regne napolità, que havien arrabassat de comú acord a Frederic II de Nàpols.

L’exèrcit, que havia assolit de trencar el setge de Barletta pels francesos, era format per mercenaris catalans, castellans, gallecs i alemanys, sota el comandament suprem de Gonzalo Fernández de Córdoba el Gran Capità. La infanteria (uns 4.500 homes) era comandada per Pedro Navarro i Diego de Paredes, mentre que l’artilleria ho era per Diego de Mendoza i Fabriccio Colonna, i la cavalleria, per Pere de Pau i Prospero Colonna.

Les forces franceses, especialment la cavalleria, toparen contra un parapet defensiu, que no assoliren de superar, i foren delmades pel foc contrari. Sofriren més de 3.000 baixes, entre les quals la de llur cap, Louis d’Armagnac, duc de Nemours.

Aquesta victòria, juntament amb la de Seminara, determinà la caiguda de la ciutat de Nàpols, la Capitanata i una gran part de la Basilicata en poder de la corona catalano-aragonesa.

Centralista, Insurrecció -1843/44-

2 Respostes

(Catalunya, setembre 1843 – gener 1844)

Moviment revolucionari. Barcelona fou el focus principal, on se’l conegué amb el nom de la Jamància en al·lusió als cossos francs així anomenats.

La insurrecció, que advocava per la creació de juntes revolucionàries provincials i una de central, fou violentament reprimida pel govern.

Cent Mil Fills de Sant Lluís -1823/24-

16 Respostes

(Països Catalans, 14 abril 1823 – juny 1824)

Nom donat a l’exèrcit comandat per Lluís Antoni de Borbó que penetrà a Espanya per tal de posar fi al règim constitucional (Trienni Constitucional).

Als Països Catalans la resistència fou molt més dura que a la resta de l’estat espanyol. El quart cos de l’Exèrcit dels Pirineus, comandat pel mariscal Moncey, havia passat la frontera catalana el 14 d’abril amb 18.000 homes, ajudat per les forces absolutistes del baró d’Eroles (8.000 homes), que s’enfrontaren a les forces liberals del general Espoz y Mina (20.000 homes), les quals lluitaren aferrissadament.

La derrota de la Legió Liberal Estrangera al combat de Llers i la defecció del general Francesc Milans del Bosch, que defensava Tarragona, decidiren la campanya a favor dels invasors. Encara Espoz y Mina intentà de contraatacar el juny i ocupà part de la Cerdanya.

Barcelona, centre de la resistència, capitulà el 4 novembre 1823 i restà ocupada per l’exèrcit francès fins al 1827. València encara resistí fins al juny de 1824.