Combat lliurat entre els almogàvers de la Companyia Catalana i l’exèrcit de Gaulter I de Brienne, duc d’Atenes, a la vora del riu Cefís.
Els almogàvers, tot i que mancaven d’un comandament suprem, desviaren les aigües del riu i el convertiren, així, en aiguamoll. La cavalleria francesa restà encallada en el fang i fou totalment anihilada per la infanteria catalana, reforçada per 500 catalans mercenaris de Brienne que es negaren a lluitar a favor dels francesos.
Hi moriren Gualter de Brienne i la majoria dels seus cavallers; el botí aplegat pels almogàvers fou considerable, i l’endemà elegiren com a capità Roger Desllor.
La batalla representà la fi de la vida errant de la Companyia Catalana i el seu establiment al ducat d’Atenes.
A la batalla de l’Ebre (1938) s’hi produïren acarnissats combats; ocupada per les forces republicanes el 28 de juliol de 1938, fou recuperada per les forces franquistes el 30 d’octubre del mateix any.
Guerra iniciada per Felip III de França. Fou un intent fracassat d’invasió militar de Catalunya tirat endavant per un exèrcit croat francès. L’objectiu era l’entronització a la corona catalano-aragonesa de Carles de Valois, fill del rei francès.
Aquesta croada era motivada per la incorporació de Sicília, el 1282, als territoris de Pere II el Gran, incorporació que no va acceptar ni França ni el papat. El papa Martí IV va fer donació a Carles dels reialmes de Pere II i el coronà a Roma (1284).
L’exèrcit croat, que era molt nombrós, va iniciar la seva marxa des de Tolosa. Jaume II de Mallorca es va posar al costat de la coalició capeto-angevina. Tot i així, algunes places del Rosselló van haver de ser reduïdes per la força, com fou el cas d’Elna.
Pere II va acudir al coll de Panissars amb la intenció d’aturar l’invasor, però, conscient que no s’hi podia enfrontar, va retirar-se. Girona va suportar un llarg setge, del 27 de juny fins al 10 de setembre. Quan capitulà, era evident que l’exèrcit croat havia perdut tota la capacitat ofensiva i estava, a més a més, delmat per la lluita i per les malalties.
D’altra banda, l’almirall Roger de Lloria esclafà l’armada francesa al golf de Roses, el 3 i 4 de setembre, de manera que el proveïment per mar de l’exèrcit invasor restava del tot anul·lat. El 13 de setembre els francesos iniciaren una penosa retirada.
El mateix Felip III se’n tornava malalt a causa d’una epidèmia que s’havia propagat durant el setge. Les forces de Pere II no van estar pas d’empaitar-los. L’1 d’octubre va caure damunt la reraguarda francesa al coll de Panissars i hi feren una gran mortaldat.
Felip III va morir a Perpinyà, víctima de la malaltia, i les pretensions de Carles de Valois sobre Catalunya-Aragó van ser desestimades pel tractat d’Anagni, el 1295.
Conjunt d’accions militars de la Guerra Civil, que comportà l’ocupació de Catalunya per l’exèrcit franquista.
La batalla s’inicià amb una ofensiva protagonitzada per l’exèrcit franquista, dirigit pel general Dávila, que disposava de 300.000 homes, 565 peces d’artilleria i 500 avions, enfront d’un exèrcit republicà delmat per la llarga batalla de l’Ebre.
En aquestes condicions, les dues escomeses inicials -en el sector de Tremp i, al sud, en el de Seròs– van significar la ruptura del front català i la penetració progressiva dels exèrcits franquistes, la qual no pogueren aturar les resistències aïllades i descoordinades.
Amb un exèrcit republicà en retirada, Tarragona era ocupada el dia 15 gener, Barcelona queia el dia 26 i Girona, el dia 4 febrer. L’ocupació de Catalunya va quedar completada el 10 febrer amb l’arribada de l’exèrcit franquista a la frontera francesa.
L’èxode en massa de població civil cap a França i els continuats bombardeigs que aquesta població va haver de sofrir per part de l’aviació franquista foren les notes més destacades d’aquesta batalla.
Denominació aplicada per les cancelleries europees als debats i els acords sobre Catalunya, en el context de les negociacions dutes a terme per posar fi al conflicte bèl·lic de la guerra de Successió.
Representants catalans s’havien compromès en el pacte de Gènova (20 juny 1705) a lluitar a favor de l’arxiduc Carles d’Àustria i, en contrapartida, la reina Anna d’Inglaterra garantia la conservació de les Constitucions de que gaudien els catalans sota els Àustries, fins i tot en el cas que Felip V de Borbó guanyés la guerra.
Però la pujada al poder del partit tory a Anglaterra (1710) va significar un canvi en l’actitud política anglesa, que prioritzà la recerca de la pau per damunt del compromís establert amb els catalans. L’elecció de Carles com a emperador (1711) va estimular la celebració del congrés de pau d’Utrecht (1713).
L’emperador Carles VI intentà que els regnes de la corona catalano-aragonesa restessin sota el seu domini, proposta que Felip V rebutjà, i aleshores va proposar la creació d’una República Catalana sota la protecció d’Anglaterra, idea no acceptada pel cap del govern anglès, Bolingbroke. D’altra banda, Catalunya fou exclosa de les converses, ja que Carles VI no la va admetre com a nació interessada i es negà a rebre sistemàticament l’ambaixador català, Francesc de Berardo (Viena, juliol 1712). Berardo tampoc no va assolir cap dels seus objectius a Utrecht (març 1713) ni davant la reina Anna (4 maig 1713).
Pau Ignasi de Dalmases i Felip de Ferran i de Sacirera foren enviats com a ambaixadors a Londres i a l’Haia, respectivament. Aleshores, l’emperador va decidir el retorn a Viena de la seva muller Elisabet de Brunsvic, la reina regent de Catalunya des de la seva partença, la darrera basa que quedava als catalans. El 14 de març de 1713 fou signat el tractat d’evacuació de Catalunya de les tropes imperials, el qual ajornava la qüestió de les Constitucions fins a la pau general. Amb tot, el tractat fou mantingut en secret als catalans i es materialitzà amb els borbònics a l’Hospitalet (22 juny).
Els darrers intents de l’ambaixador Lexington per salvaguardar les Constitucions van topar amb la intransigència de Felip V i Bolingbroke va renunciar a defensar-les. El resultat fou l’article XII del tractat de pau entre Anglaterra i Felip V (13 juliol), mitjançant el qual Felip garantia vides i béns als catalans i els concedia “tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles”. L’ambigüitat de la declaració va provocar importants debats en la cambra dels lords anglesa, on els whigs van fer del cas dels Catalans una arma política contra els tories (març-abril 1714).
Jordi I, el successor de la reina Anna (traspassada el 12 agost 1714), havia manifestat simpatia envers Catalunya, la qual cosa, juntament amb la pujada al poder dels whigs, van fer albirar noves esperances als catalans. S’intensificaren les gestions internacionals mitjançant Dalmases (a Londres) i Berardo (a Viena), que foren debades perquè entretant Barcelona va caure en mans dels borbònics (11 setembre). També fou estèril el darrer intent de Felip de Ferran davant Jordi I després d’aquella data.
El 1719, amb la invasió del nord del Principat per les tropes de la Quàdruple Aliança, el cas dels catalans va reprendre actualitat. El ministre francès Guillaume Dubois, pressionat per lord James Stanhope, va fer proclamar la restauració de l’estructura constitucional catalana. Però la invasió fracassà i la pau entre Felip V i l’emperador Carles VI (Viena, 30 abril 1725) va enterrar la qüestió. En la dita pau s’acordava que l’emperador havia de renunciar als seus drets a la corona espanyola.
La reivindicació catalana encara ressorgí en opuscles com ara Via fora als adormits (1734), i el missatge al rei Jordi II d’Anglaterra, Record de l’aliança fet al sereníssim Jordi August… (1736).
Acció militar de la Tercera Guerra Carlina que tingué lloc prop del poble, entre les forces carlines de Francesc Savalls i les liberals del brigadier Moya que defensava la població.
L’atac fou per sorpresa, i els carlins, fingint una retirada, derrotaren els liberals. Savalls fou felicitat pel bisbe Josep Caixal i pel pretendent Carles VII i féu entrar els seus soldats a Olot coronats de llorer.
Guerra civil. Tingué els seus escenaris principals en terres basco-navarreses i a Catalunya, sota la direcció, respectivament, de Carles VII i del seu germà Alfons Carles.
A Catalunya, els caps de partides rebutjaren de nou el comandament suprem de don Alfons, i aquesta falta d’unitat impedí que el carlisme consolidés les seves posicions.
La restauració dels Borbons en la persona d’Alfons XII significà un ràpid afebliment del carlisme, car els adherits a darrera hora tornaren a la causa alfonsina, i la guerra va decaure lentament, fins que s’acabà a la primeria del 1876, quan Carles VII traspassà la frontera després de pronunciar el seu famós ‘”¡Volveré!”‘.
(o Guerra dels Matiners) Guerra civil. Es limità pràcticament a Catalunya i, malgrat els esforços realitzats per Ramon Cabrera des del 1848, no passà d’una lluita de guerrilles d’escassa transcendència.
En acabar-se aquesta, el carlisme entrà en una fase letàrgica, interrompuda només pel fracassat pronunciament de Sant Carles de la Ràpita (abril 1860). A la mort de Carles VI (gener 1861), sense deixar fills, la seva herència passà al seu germà Carles, el futur Carles VII.
La resurrecció del partit carlí s’esdevingué a partir de la Revolució del 1868, la qual destronà Isabel II de Borbó i empenyé als seus rengles una gran part de les dretes espanyoles.
Després de l’assemblea de Vevey (1870), el carlisme fou dominat pels elements catòlics intransigents, els quals n’apartaren el vell Cabrera, únic cap militar de prestigi amb què comptava la causa.
Dades dels Països Catalans 