(Sants, Barcelona, segle XIX – Barcelona, 1888)
Farmacèutic. Fabricà i industrialitzà per primera vegada a la península els grànuls medicinals simples.
L’any 1865 portà, juntament amb Letamendi, la direcció de l’hospital de colèrics d’Hostafrancs, a Barcelona.
S’exilià després de la revolució del 1868 i es distingí més tard pels seus esforços per tal d’evitar la introducció d’especialitats farmacèutiques estrangeres.
(el Masnou, Maresme, 30 setembre 1882 – Barcelona, 15 maig 1973)
Farmacèutic i científic. Llicenciat en ciències físico-químiques, fou l’impulsor de l’Escola de Directors d’Indústries Químiques de l’Escola Industrial de la Mancomunitat de Catalunya. L’any 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, fou destituït de tots els càrrecs.
Fundà les revistes “El Mundo Farmacéutico” (1902) i “Farmàcia Catalana” (1907) i escriví un Tratado de Análisis Químico (1910).
President de diverses societats i institucions, fou un dels responsables del desenvolupament de la química industrial a Espanya.
(Barcelona, 1875 – segle XIX)
Institució. Desenvolupà les seves activitats el darrer quart del segle XIX. El seu portaveu era l’”Enciclopedia Médico-Farmacéutica”.
Fou una de les pioneres de la creació dels col·legis oficials de metges i farmacèutics, d’acord amb les directrius oficials i en contra de la majoria dels professionals del país, d’aleshores.
El seu primer president fou Lluís de Marlès i de Cusà.
(Barcelona, 1931 – gener 1939)
Institució fundada amb la finalitat d’impulsar l’aspecte científic de la professió. Fou acollida i sostinguda pel Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.
Entre el 1937 i el 1938 realitzà diverses activitats de caràcter científic i rebé protecció oficial.
Durant el curt període de la seva existència foren elaborats uns projectes molt ambiciosos, en forma de ponència, que romanen inèdits.
(Olot, Garrotxa, 11 novembre 1848 – 20 setembre 1901)
Botànic. Germà de Joaquim i de Marià. Llicenciat en farmàcia, aviat va encaminar-se cap a la seva gran vocació. Classificà algunes espècies i formes noves de la flora catalana i en té dedicades algunes.
Féu estudis florístics, molt especialment de les comarques del nord-est de Catalunya, i va confeccionar un herbari molt complet. Col·laborà a la revista “Crónica Científica”.
Va ser autor, així mateix, d’una quantitat considerable d’articles i de llibres, entre els quals es destaquen Estudio de las plantas notables por su utilidad o rareza, que crecen especialmente en Cataluña, Nuevos apuntes para la flora catalana, Excursión botánica al Baix Empordà, Plantas de Cataluña, Catàleg de la flora de la vall de Núria (1882) i Fauna ornitològica de la província de Girona (1883), entre molts més.
Fou el pare de l’historiador Pere Vayreda i Olivas.
(Lleida, 9 abril 1888 – Barcelona, 2 gener 1964)
Doctor en farmàcia i químic. Es llicencià en ciències químiques a la Universitat de Barcelona (1908) i obtingué el títol de doctor en farmàcia el 1914 a Madrid.
Fou nomenat catedràtic auxiliar de botànica a la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona (1917-22). Fou també professor de l’Escola d’Estiu i de l’Escola Superior d’Agricultura i, el 1933, professor agregat de botànica a la Universitat Autònoma de Barcelona.
Director del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (1921), organitzà l’Institut Botànic. El 1911 ingressà al cos de sanitat militar i assolí el grau de tinent coronel farmacèutic.
Fou president de la secció de ciències de l’Institut d’Estudis Catalans (1958) i de la Institució Catalana d’Història Natural (1931-34) i vicepresident d’honor dels Congressos Internacionals de Botànica de París (1954) i d’Edimburg (1964).
El 1939 fou processat i perdé tots els seus càrrecs acadèmics.
Publicà més de 220 treballs sobre botànica, amb la qual cosa contribuí al coneixement de la flora de la Península. El 1953 publicà una síntesi sobre la geografia botànica de la península Ibèrica i inicià treballs sobre una flora dels Països Catalans.
Llibres seus molt coneguts són Diccionario de Botánica (1953) i Iniciació a la botànica (1938). També manifestà un gran interès per l’aspecte terminològic de la botànica, proposant nous termes científics i una nomenclatura popular de les plantes i dels elements del paisatge vegetal. A Plantas medicinales (1962) recollí 10.000 noms populars de plantes en llengües peninsulars.
(Manresa, Bages, 23 desembre 1902 – Barcelona, 13 juny 1979)
Doctor en farmàcia. El 1929 passà a regentar la farmàcia fundada pel seu rebesavi Tomàs Esteve i Gavanyac el 1787 a Manresa. El 1931 fundà a la mateixa ciutat el Laboratori Esteve, on obtingué la vitamina D i el compost arsenical neoarsenobenzè, emprat com a antisifilític, la primera sulfamida feta a l’estat espanyol, i medicaments de síntesi d’acció vascular. El 1942 el laboratori fou traslladat a Barcelona.
El 1966 constituí la filial Indústries Químiques Esteve SA (INQUIMES), que dirigí el seu fill Josep Esteve i Soler. Fou president de l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona i de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques i vice-president de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. El 1952 ingressà a l’Institut d’Estudis Catalans, de la secció de ciències del qual fou president.
(Manresa, Bages, 7 octubre 1873 – 4 octubre 1927)
Farmacèutic i escriptor folklorista. Durant trenta anys regentà l’antiga farmàcia Esteve, a la rebotiga de la qual es reunia el bo i millor de la intel·lectualitat manresana. Fou fundador i primer president del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1905), dirigí el butlletí de l’entitat, on publicà una interessant Permiologia de la comarca.
Fundador i directiu de l’Orfeó Manresà (1901), de l’Esbart Manresà de Dansaires (1909) i del diari “Bages-Ciutat”. Fou col·laborador, a Manresa, de l’Institut d’Estudis Catalans, i publicà articles de geografia comarcal i de folklore en diverses publicacions locals i de Barcelona.
(Valls, Alt Camp, 8 octubre 1907 – Barcelona, 29 juny 1999)
Entomòleg. Es llicencià en farmàcia (1935) a la Universitat de Barcelona. Fou un dels primers especialistes mundials en algunes famílies de coleòpters (Tenebrionidae i Anoblidae) i de la fauna cavernícola i n’ha descrit més de 350 novetats.
Des del 1966 dirigí el Museu de Zoologia de Barcelona. Ha estat numerari de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ex-president de la Institució Catalana d’Història Natural, professor de la facultat de ciències de la Universitat de Barcelona i membre de nombroses societats científiques internacionals.
La seva producció científica comprén més de 350 treballs d’investigació. Fou homenatjat (1981) per la diputació provincial de Barcelona i amb aquest motiu hom publicà, aplegats, els seus treballs biospeològics: Francesc Español: 50 anys d’obra bioespeleològica.
El 1982 fou nomenat doctor honoris causa per la Universitat Autònoma de Barcelona.
(Llers, Alt Empordà, 3 maig 1879 – Barcelona, 21 maig 1968)
Farmacèutic. Es llicencià a Barcelona el 1911. Establert a Figueres, a instàncies de l’oftalmòleg Francesc Agulló desenvolupà la preparació de la pomada oftàlmica a l’òxid groc de mercuri (fòrmula de Pagenstecher), que obtingué una àmplia difusió arreu del món i li permeté desenvolupar una empresa farmacèutica familiar, especialitzada en productes oftàlmics.
Trasllada l’empresa al Masnou, adquirí el 1921 l’apotecaria del monestir benedictí de Santa Maria la Real de Nájera (Logronyo), reinstal·lada al Masnou com a museu de farmàcia i medicina. El 1925 fundà els Laboratoris del Nord d’Espanya (els quals, després de la seva mort, reberen el nom de Laboratoris Cusí SA), que dirigí amb el seu germà Rafael.
El 1958 ingressà a l’Acadèmia de Farmàcia de Barcelona. Fou també membre de la germandat de Poblet.
Dades dels Països Catalans 