Arxiu d'etiquetes: excursionisme

Agrupació Excursionista de Catalunya

Deixa un comentari

(Barcelona, 1912 – )

Entitat esportiva. Fundada per un grup de cantaires de l’Orfeó Català, els més rellevants dels quals foren Emili Jové, Jaume Jorba, Francesc Pi i Emili Vendrell.

Fins el 1933 tingué diverses seus, i aquest any s’establí al Barri Gòtic de Barcelona, on romangué fins l’any 2008, que es traslladà a un local del barri de la Sagrada Família.

Orientada vers el coneixement i la difusió de la història, la geografia i la cultura catalanes a través de l’excursionisme, ha estat al capdavant d’iniciatives de l’àmbit social. Cal recordar els actes a favor dels damnificats per l’incendi de les Gavarres el 1928 i l’homenatge a Jacint Verdaguer celebrat al santuari de la Mare de Déu del Mont, el 1932.

Inicialment restringida a petites excursions, l’Agrupació anà ampliant el ventall d’activitats i incorporant noves seccions, com ara les de Muntanya, Escalada, Espeleologia, Fotografia, Esquí, Càmping, Coral, Cultura, BTT i Curses atlètiques, entre d’altres.

L’AEC ha organitzat algunes expedicions als cims més alts del món, entre els quals destaquen les del Cho Oyu i l’Everest, a l’Himàlaia, i el Vinson, a l’Antàrtida.

L’any 2013 l’entitat rebé la Creu de Sant Jordi.

Enllaç web:  Agrupació Excursionista Catalunya

Agrupació Científico-Excursionista de Mataró

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 1898 – )

Entitat cultural. Integrada des del 1907 com a secció del Círcol Catòlic d’Obrers de Mataró. Amb els anys es crearen les seccions de folklore, d’arqueologia i història, de fotografia i de topografia, a més dels esports de muntanya impulsats per alguns membres de l’Agrupació.

Després de la guerra civil de 1936-39, les activitats es reprengueren el 1940, mantenint al vinculació amb el Cercle Catòlic, la qual perdurà fins al 1978. Durant les dècades de postguerra es constituiren les seccions d’escalada, d’alta muntanya, de minyons, d’espeleologia i de submarinisme.

Al final dels anys 1960 el butlletí publicat des del 1946 donà pas a la revista “Cingles”.

La dècada dels 1970 estigué marcada per les expedicions científiques a l’Iran (1971), al Kilimanjaro i Mont Kenya (1973), a Groenlàndia (1974), als Andes (1975), a Alaska (1975) i a l’Hindu Kush (1976), entre d’altres.

Durant els anys 1980 i 1990 s’assoliren importants fites per a l’alpinisme mataroní i català a l’Himalaia, sovint deslluïdes per tragèdies.

El 1999 es publicà el llibre Cent anys d’excursionisme mataroní (1898-1998), de Víctor Lígos i Hernando.

Enllaç web:  Agrupació Científico-Excursionista de Mataró

Unió Excursionista de Catalunya

4 Respostes

(Barcelona, 1933 – )

(UEC)  Entitat excursionista. Fundada arran de la fusió de la Unió Excursionista de Barcelona (creada el 1931 per la fusió de diverses entitats excursionistes) i altres associacions barcelonines i comarcals. S’hi afegiren altres entitats que havien suspès les seves activitats.

Disposa d’una important xarxa de muntanya. La secció d’escalada i alta muntanya ha organitzat escalades arreu del món, i la d’esquí també ha organitzat travessies i combinades al país i a l’estranger. Ja el 1957 tenia 6.500 socis.

El 1957 creà l’Arxiu Bibliogràfic Excursionista, que ha organitzat una bona biblioteca i ha publicat més de mig centenar d’obres i diversos cançoners de muntanya. Des del 1954 edita una revista “Senderos”, que el 1975 passà a anomenar-se “Excursionisme”.

Enllaç web: Unió Excursionista de Catalunya

Torres i Mestres, Estanislau

1 Resposta

(Barcelona, 11 abril 1926 – 15 març 2021)

Escriptor. De formació autodidàctica i actiu en el món de l’excursionisme. Es donà a conèixer amb reculls de narracions breus, com Fum d’ara (1959) i La xera (1962, premi Víctor Català), als quals seguiren El foc i la cua (1966) i Foc a l’albera (1974),

Com a novel·lista, adscrit a un realisme personal, ha publicat L’altre demà (1964), Els ulls i la cendra (1966), Els camins (1966), La derrota (1966), Castelladral (1969), Estimada Teresa (1974), La bossa de Bielsa (1977) i El mal que m’heu fet (1978, premi La Dida 1977).

També ha publicat reportatges sobre la guerra civil: La batalla de l’Ebre (1971), La caiguda de Barcelona (1978), Indrets i camins de la batalla de l’Ebre (1990); el recull d’entrevistes Els escriptors catalans parlen (1973), i altres llibres com El Pirineu (1970), Excursionisme i franquisme (1979) i Visió de l’alta Garrotxa (1987).

Torras i Ferreri, Cèsar August

1 Resposta

(Barcelona, 5 juliol 1852 – 22 juny 1923)

Excursionista i escriptor. Era agent de canvi i borsa. Fou president de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1885), del Centre Excursionista de Catalunya (1902-15 i 1921-23) i de la Lliga Excursionista (1920), primer organisme nacional de l’excursionisme català.

Fou un dels principals promotors dels Congressos Excursionistes (1910-13) i de la declaració de parc nacional per al bosc de Gresolet (1921). Impulsà la construcció del primer refugi de muntanya, el d’Ulldeter (1907).

La seva obra bàsica està constituïda per les guies del Pirineu català, en nou volums (1902-24), precises i encara vàlides, agrupades en comarques naturals.

Centre Excursionista de Lleida

2 Respostes

(Lleida, 1906 – )

(CEL)  Entitat esportiva i cultural. Participà d’un marcat caire cultural fonamentat en les recerques i les excursions científiques. Entre els seus presidents hi ha hagut algunes personalitats, com Magí Morera i Galicia. Els seus membres dugueren a terme una activitat intensa, especialment a la zona del Pre-pirineu, al coneixement del qual van contribuir notablement.

El seu butlletí, d’aparició irregular, fou molt interessant pels treballs de divulgació folklòrica, amb aportacions de Valeri Serra; també publicà les actes i les deliberacions del Primer Congrés Excursionista de Catalunya (1911).

A partir del 1958 han cobrat nova importància les seccions d’arqueologia, esquí, escalada i cinema. La seva important biblioteca manté una creixent activitat dins l’àmbit cultural lleidatà.

Enllaç web: Centre Excursionista de Lleida

Grup Excursionista i Esportiu Gironí

1 Resposta

(Girona, 1919 – )

(GEiEG)  Primera entitat de Catalunya dedicada a l’esport afeccionat. Organitza activitats esportives tant de competició com de lleure, i té seccions d’atletisme, handbol, muntanya, natació, tennis, bàsquet, hoquei sobre rodes, waterpolo, rugbi i esquí, entre d’altres. Disposa d’instal·lacions esportives a la Devesa, Sant Ponç, Sant Narcís i Palau-sacosta.

Col·labora també en la vida social gironina a través d’activitats culturals i populars com la Festa del Pedal, concursos de colles sardanistes, l’aplec excursionista, la pujada als Àngels, concerts, etc. El 1994 l’entitat fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi.

Font i Sagué, Norbert

2 Respostes

(Barcelona, 17 setembre 1874 – 19 abril 1910)

Geòleg, espeleòleg i escriptor. Fou ordenat sacerdot el 1900, i obtingué un benifet a l’església de Santa Maria del Mar. El 1907 fou nomenat administrador de la Casa Municipal de Misericòrdia.

Doctor en ciències naturals el 1904, va ésser catedràtic de geologia als Estudis Universitaris Catalans i president de la Institució Catalana d’Història Natural. Conreà amb èxit les belles lletres i guanyà diversos premis als Jocs Florals de Barcelona (1894-97).

Fou l’introductor de l’espeleologia a Catalunya i establí, juntament amb el Centre Excursionista de Catalunya, un catàleg espeleològic de Catalunya. Creà el Museu Petrogràfic del parc de la Ciutadella. Incansable excursionista, inventarià i explorà molts avencs i coves de Catalunya. Fou un col·laborador assidu del “Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya”.

Autor de l’Excursionisme científic, Curs de geologia, Botànics catalans anteriors a Linné (1901), Història de Catalunya, Llealtat catalana, Via fora als adormits! i Història de les ciències naturals a Catalunya del segle XV al XVIII (1909).

Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya

Deixa un comentari

(Catalunya, 1930 – )

(FEEC)  Òrgan que agrupa les entitats excursionistes i els practicants d’esports i activitats de muntanya (escalada, excursionisme, esquí de muntanya, alpinisme, bicicleta de muntanya, etc).

S’organitza territorialment en dotze delegacions arreu de Catalunya i comprèn diverses comissions tècniques, que són el Comitè Català de Campaments, el d’Escalada Esportiva, el d’Esquí de Muntanya, el de Marxes, el de Ral·lis de Muntanya, el de Refugis i el de Senders.

També està capacitada per a la formació específica a través de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya (ECAM), per a l’organització dels Campionats de Catalunya i de la Copa Catalana de les diferents disciplines, a més de tenir competències sobre les seleccions catalanes de curses de muntanya, d’esquí de muntanya i d’escalada esportiva.

Des del 1966 edita la revista “Vèrtex”, i des dels finals dels anys 1990 publica el “Butlletí de la FEEC”. L’any 2000 aplegava més de 300 entitats i tenia més de 13.000 llicències federatives emeses. El mateix any fou la primera federació esportiva catalana reconeguda oficialment com a membre d’un organisme federatiu internacional, la Unió Internacional d’Associacions d’Alpinisme (UIAA).

El precedent de la FEEC fou la Lliga de les Societats Excursionistes de Catalunya, la qual després de la Dictadura de Primo de Rivera, el 1930 restablí les seves funcions i adoptà el nom actual, sota la presidència del CEC, que exercia Francesc Maspons i Anglasell. Després de la guerra civil la FEEC fou clausurada, fins que el 1977 les entitats excursionistes decidiren recuperar la denominació del 1930 i dotar-se d’un nou estatut, que fou adaptat als neus temps i legislacions abans d’ésser aprovat el 1991.

Enllaç web: Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya

Estasen i Pla, Lluís

3 Respostes

(Barcelona, 6 octubre 1890 – 23 juny 1947)

Excursionista i escalador. Membre del Centre Excursionista de Catalunya d’ençà del 1910. Es destacà com a esquiador, guanyant diversos campionats i inicià a Catalunya les grans travessies de cims i valls pirinencs amb esquí. La seva tasca d’escalador, publicista i preparador fou intensíssima i d’immillorables resultats per a l’acreixement de les activitats excursionistes.

El 1928 féu la primera escalada a la paret nord del Pedraforca, juntament amb Josep Rovira, J. Puntes i Jofre Vila. Col·laborà intensament en el Cinquè Congrés Internacional d’Alpinisme, celebrat a Barcelona. Promogué l’establiment d’un sistema de refugis, d’acord amb un pla ambiciós i ben establert. També féu escalades als Alps i a les Dolomites. Introduí noves tècniques i nous materials d’escalada.

Morí en el camí de Saldes a Barcelona, de resultes d’un atac de feridura, quan es dirigia a inaugurar el refugi que duu el seu nom a la jaça dels Prats al Pedraforca.