Arxiu d'etiquetes: escultors/es

Llimona i Bruguera, Josep

19 Respostes

(Barcelona, 8 abril 1864 – 27 febrer 1934)

Escultor. Format a l’Escola de Llotja i al taller dels germans Vallmitjana. El 1880 guanyà la pensió Fortuny i anà a Roma, on va rebre la influència de l’escultura renaixentista florentina.

El seu estil es caracteritza per un idealisme naturalista i pel gust del pintoresquisme. Les primeres obres, encara acadèmiques, retraten una sèrie de personatges típics i històrics del país, com l’estàtua eqüestre de Berenguer el Gran, modelada a Roma (1888), i Modèstia (1891).

llimona2

Després el seu estil derivà cap a un modelatge més esfumat, de característiques plenament modernistes, influït per Rodin i Meunier: La primera comunió (1897), de gran tendresa religiosa, Desconsol (1907-17) o Joventut (1913), són exemples característics de la seva obra. Sabé combinar la tendresa i la força física, com en la figura de l’Estudiant, en el monument al doctor Robert, o en l’estàtua eqüestre de Sant Jordi, a Montjuïc.

A l’idealisme naturalista típic del modernisme, la seva obra aporta una nota de tendresa i la creació de tipus nous (l’heroi víctima, la dona intel·ligent i misteriosa, etc).

Durant molt de temps fou president de la Junta de Museus de Barcelona. Fou el primer a rebre la medalla d’Or de la ciutat de Barcelona (1932).

Fou el pare de Maria, Rafael i Lluís Llimona i Benet.

Guinovart i Bertran, Josep

3 Respostes

(Barcelona, 20 març 1927 – 12 desembre 2007)

Pintor i escultor. Un dels grans exponents de l’art contemporani en els dos vessants figuratiu i abstracte. Format a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, exposà per primera vegada a Barcelona (1948) i col·laborà en la revista “Dau al Set”. Participà en les biennals de Säo Paulo (1952 i 1957), Alexandria (1955) i Venècia (1958 i 1962).

Després d’una primera etapa figurativa i popular, la seva obra derivà vers un informalisme que explora les capacitats expressives de la matèria, carregats d’una significació màgica o poètica. Artista polifacètic, a més d’obres de cavallet, és autor de murals, cartells, tapissos, escultures i decorats teatrals i vestuaris d’obres de García Lorca, Albertí i Lope de Vega.

Ha col·laborat amb arquitectes adaptant a les estructures funcionals elements pictòrics o escultòrics (edifici de Coderch a la Barceloneta). Premi Ciutat de Barcelona (1981), Premi Nacional d’Arts Plàstiques el 1982. El 1994 inaugurà a Agramunt l’Espai Guinovart, centre d’exposició i ajut per a artistes contemporanis.

Granyer i Giralt, Josep

1 Resposta

(Barcelona, 4 desembre 1899 – 21 gener 1983)

Escultor i dibuixant. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i aviat la seva personalitat artística assolí un estil plenament propi. S’acostà esporàdicament al cubisme (Autoretrats, 1920). La seva escultura, estilitzada i arcaïtzant, acusa la influència de Joan Rebull (L’home del gat, Guitarrista, Home llegint, Noia asseguda). S’especialitzà en escultures d’animals, tractats d’una manera humorística i concebuts sovint en actituds humanes.

Conreà amb encert el dibuix, el gravat i la il·lustració de llibres, entre els quals Bestiari, de Josep Carner (1963), Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, El col·loqui dels gossos, de Cervantes, Poemes de Nadal, de Joan Alavedra, etc.

Gargallo i Catalán, Pau

12 Respostes

(Maella, Matarranya, 5 gener 1881 – Reus, Baix Camp, 28 desembre 1934)

Escultor. Germà de Francesc. Freqüentà els ambients modernistes de Barcelona i la taverna Els Quatre Gats i participà en l’ambient literari i artístic del moment.

A partir de 1903 entrà en contacte a París amb l’avantguarda artística europea. D’aquesta època són els seus treballs al Teatre Principal de Terrassa i, a Barcelona, a l’Hospital de Sant Pau, al Palau de la Música Catalana i al Teatre del Bosc.

Impressionat per les propostes i les realitzacions del cubisme, la seva obra començà a reflectir una tensió entre un cert classicisme i una reestructuració de volums, mentre experimentava amb noves tècniques.

De les seves obres es destaquen especialment Noia de Casp (1919), El virtuós (1920), Bou basc (1930), Ballarina espanyola (1931), Marc Chagall (1932), El profeta (1933), etc.

Fuxà i Leal, Manuel

4 Respostes

(Barcelona, 2 setembre 1850 – 28 novembre 1927)

Escultor. Estudià a la Llotja de Barcelona, amb Rossend Nobas, a París, amb Carrière, i a Roma, sempre en ambients acadèmics, cosa que no priva la seva obra d’una certa densitat psicològica. De nou a Barcelona, fou professor (1896) i després director (1911-20) de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i presidí la Junta de Museus de la ciutat.

Fou un dels més prolífics autors de busts, mausoleus i monuments públics a Barcelona, així com d’escultures aplicades a l’arquitectura. Entre les quals sobresurten l’Escolà (1870, Museu d’Art Modern de Barcelona), els monuments a Aribau, Clavé, Rius i Taulet, etc, estàtues i relleus del monument a Colom, del Palau de Justícia, del convent de Pompeia, de l’Arc de Triomf, etc, l’Estalvi a la Caixa de Pensions, el Sant Jaume a la Caixa d’Estalvis Provincial, etc. Hi ha obres seves similars a Montevideo, Madrid, Ourense, Gijón i a diverses poblacions de Catalunya.

Ferrant i Vázquez, Àngel

4 Respostes

(Madrid, 1 desembre 1891 – 23 juliol 1961)

Escultor. Fill de Alexandre Ferrant i Fischermans. Estudià a Barcelona, Madrid i Viena. Cap al 1928 s’establí a Barcelona, on fou professor de l’Escola d’Arts i Oficis, de la qual anteriorment havia estat deixeble.

La seva primera exposició individual serví per a inaugurar la galeria Syra de Barcelona (1931). Fou membre dels grups d’avantguarda Els Evolucionistes i ADLAN.

La seva obra evolucionà des d’una escultura clàssica i naturalista vers una depuració progressiva de la forma (L’escolar, Dansarina negra). Després realitzà construccions metàl·liques completament abstractes, que el portaren a la creació dels mòbils a base de peces de fusta tornejades i pintades, susceptibles de suggerir varietat de formes.

Presentà aquestes obres per primera vegada al II Saló d’Octubre de Barcelona (1949), i guanyà el premi especial d’escultura a la XXX Biennal Hispanoamericana (Barcelona, 1955), juntament amb Pablo Serrano.

Són també de molt interès els seus escrits, com el llibre La esencia humana de las formas.

Fenosa i Florensa, Apel·les

1 Resposta

(Barcelona, 16 maig 1899 – París, França, 25 març 1988)

Escultor. Deixeble d’Enric Casanovas. Després de l’estada que féu a Madrid (1919), es traslladà a París (1921), on establí contacte amb diversos artistes, va fer la seva primera exposició individual (1925) a la galeria Percier. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936), i el 1939 es va establir definitivament a París, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya.

Exposà individualment a les galeries Zborowsky, Jacques Dubourg, de París, a la Hannover Galerie de Londres, a la Paul Rosenberg de Nova York, a Tòquio, a Madrid, etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí i a la Sala Gaspar. Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània, le Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques.

Va treballar sobretot el bronze, i féu petits retrats de diversos personatges (Cocteau, Colette, Mercè Rodoreda, Josep Carner, etc). La seva obra comprèn també figures i grups femenins, de mides reduïdes, tractats amb solidesa i lleugeresa (Dona ajaguda, La llibertat, Dona amb braços aixecats), així com diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945); l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel (París, 1973); el de Pau Casals (Barcelona, 1982); el baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977), etc.

Fabrés i Costa, Antoni

2 Respostes

(Gràcia, Barcelona, 27 juny 1854 – Roma, Itàlia, 23 gener 1938)

Pintor i escultor. Format a l’Escola de Llotja de Barcelona, fou pensionat a Roma el 1878, aviat excel·lí en la pintura a l’oli i en l’aquarel·la. Treballà per a la casa Goupil, de París, i per a la Toot, de Londres. Col·laborà en la revista barcelonina “Arte y Letras”.

Després de residir un temps a Barcelona (1886-94), s’establí a París, i més tard, cridat per Porfirio Díaz, anà a Mèxic (1903), on reorganitzà l’ensenyament de la pintura. El 1926 tornà a Barcelona. Posteriorment s’establí a Tànger i, finalment, a Roma.

Fou un dels artistes més premiats oficialment. La seva obra fou adquirida per importants museus d’Europa i d’Amèrica. Malgrat la seva inicial preferència per l’escultura, fou eminentment un pintor, anecdotista i de tècnica minuciosa i perfecta, seguint la influència de Fortuny (Una almoina, per caritat) o Romà Ribera. Donà bona part de la seva obra als museus d’art de Barcelona el 1926.

Deessa

2 Respostes

(Catalunya, 1909)

Escultura de Josep Clarà. Intitulada en un principi Enigma, que representa un nu femeni mig agenollat. La versió presentada al Salon de la Société Nationale de París del 1909 li valgué el títol de sociétaire d’aquell saló.

Amb la variant del 1910 (en guix, al Museu Clarà de Barcelona, i al Museu dels Agostins, de Tolosa, Llenguadoc; en marbre, de 1914-15, al Museo de Arte Moderno de Madrid) aconseguí primeres medalles a Madrid i a Brussel·les (1910), un homenatge popular a Barcelona (1911) i medalla d’or a Amsterdam (1912).

Significà la concreció del classicisme de l’artista. La reinterpretació que en féu el 1928, que es caracteritza per una major depuració formal, fou col·locada, en marbre, a la plaça de Catalunya de Barcelona. L’any 1984 fou substituïda per una còpia i l’original passà al Museu Clarà de Barcelona.

Cusachs i Xivillé, Manuel

Deixa un comentari

(Mataró, Maresme, 18 agost 1933 – 14 febrer 2019)

Escultor. Estudià dibuix i pintura (1941-50) i, al mateix temps, s’inicià en l’escultura pel seu compte, gènere cap al qual s’ha decantat. El 1962 féu la primera exposició individual. Impulsà el cicle d’exposicions Volta a Catalunya d’un escultor (1976-83).

Destaquen els nombrosos retrats i monuments dedicats a personatges il·lustres. Realitzà també la Nova verge de Meritxell, de Canillo (1980), i les sèries d’escultures que il·lustren poemes d’El caminant i el mar, de Salvador Espriu (1979-89) i Dotze senyes de Catalunya (1983), amb texts de Joan Fuster.

Esculpí també els retrats que decoren vuit dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell (1987), les peces monumentals Mataró (1991), L’abat Oliba (1993, a Montserrat), el Monument a l’11 de setembre de 1714 (1995, a Granollers) i el conjunt de petit format L’interludi dels bibelots (1993).

Ha exposat a Boston, Estrasburg i Roma, entre altres ciutats, i ha conreat també el dibuix i la pintura.