Arxiu d'etiquetes: erudits/es

Alòs-Moner i de Dou, Ramon d’

3 Respostes

(Barcelona, 13 juny 1885 – 9 febrer 1939)

Bibliotecari i erudit. Va estudiar Ramon Llull, sobre el qual escriví treballs de bibliografia, com els Catàlegs (1918), i edità una selecció de poesies (1925) i una antologia de textos (1932).

Són importants les seves edicions de cronistes catalans (1932 i 1936), les publicacions sobre Arnau de Vilanova, i els estudis sobre Turmeda, els bestiaris i l’humanisme català. Mereix relleu el seu estudi sobre la influència de Dante en l’antiga literatura catalana.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres i secretari de l’Institut d’Estudis Catalans.

Aguiló i Miró, Àngel

2 Respostes

(Barcelona, 1874 – 1947)

Erudit, arxiver i bibliotecari. Bibliotecari de la Biblioteca Universitària de Barcelona.

S’encarregà de l’edició pòstuma d’algunes obres del seu pare, Marià Aguiló i Fuster, com Lo llibre de la Mort (1899), Lo llibre de l’Amor (1901), etc.

Deixà alguns treballs d’investigació i d’erudició.

Vinyeta i Leyes, Ramon

Deixa un comentari

(Torelló, Osona, 1914 – 2005)

Erudit i escriptor. Bon coneixedor dels pobles i de les tradicions sobretot de la Catalunya Vella, ha fet una tasca important de divulgació a través de nombroses conferències i projeccions. Ha fundat l’Editorial Celblau de Torelló.

Entre les moltes publicacions seves destaquen les guies muntanyenques i turístiques: Bellmunt (1949), Puigsacalm (1950), Les Gorgues (1954), Rupit (1970), L’Estany (1974), Sant Jaume de Frontanyà i l’alta vall del riu Merlès (1978), Llegendes de la vall del Ges (1979), etc, i, en col·laboració amb A. Pladevall, La vall de Torelló (1979).

Torres i Amat de Palou, Fèlix

14 Respostes

(Sallent de Llobregat, Bages, 6 agost 1772 – Madrid, 29 desembre 1847)

Eclesiàstic i erudit. Germà d’Ignasi. Estudià al Colegio de San Ildefonso de la Universidad de Alcalá de Henares. Fou un gran coneixedor de les llengües clàssiques i semítiques, sense deixar de banda, però, les romàniques.

Un cop acabats els estudis, guiat pel seu oncle Fèlix Amat, bisbe de Palmira i confessor del rei, començà els estudis a Tarragona, i es doctorà a la universitat dels Reials Estudis de Sant Isidre. L’any 1820 formà part de la junta de govern creada a Barcelona amb motiu dels fets esdevinguts al començament del Trienni Liberal.

La cúria romana el rebutjà com a bisbe de la diòcesi barcelonina i anà a Madrid, on va tenir cura de la impressió de la traducció de la Bíblia que havia fet a instàncies del rei Carles IV. Editada a despeses del govern, havia d’ésser origen de diverses controvèrsies entre el clericat, fet que es demostra per un article, publicat a París, titulat El amigo de la Religión.

Dins la història de la literatura catalana, ocupa un lloc rellevant per l’obra Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes (1836), començada pel seu germà Ignasi. Aquest diccionari donà a conèixer per primera vegada molts dels autors que havien contribuït a la literatura catalana, i arriba fins a la darreria del segle XVIII.

Va pertànyer a l’Acadèmia Científica de Barcelona, a la de Madrid, a la Societat d’Antiguitats de Copenhaguen i a l’Acadèmia de Bones Lletres.

Altres obres seves són: Disertación sobre la biblioteca de escritores catalanes: Salmos de David i Vida del Ilmo. Sr. D. Félix Amat, arzobispo de Palmira, el qual havia estat atacat de liberal i inclòs a l’Index romà i que Torres defensà aferrissadament en pastorals i llibres.

Se’l considera un dels precedents de la Renaixença.

Roca i Heras, Josep Maria

1 Resposta

(Barcelona, 23 març 1863 – 1 maig 1930)

Metge i erudit. Especialitzat en dermatologia i urologia. Fou president de l’Associació de Metges de Llengua Catalana, i vicepresident de l’Acadèmia i Laboratori de Ciències Mèdiques de Catalunya.

Publicà nombrosos treballs de tipus històrico-mèdic, circumscrits a l’edat mitjana i a l’antic Principat de Catalunya, sobretot durant els regnats de Joan I el Caçador i Martí I l’Humà, cosa que ha permès de conèixer les particularitats de l’exercici de la medicina en aquella època.

Obres principals: La sífilis: trascendental importancia de su tratamiento (1891), La lèpre en Catalogne, Un cas notable de syphilis maligne (1897), La syfilide e la storia (1912), De feminisme (1914), Una monja metgessa (1915), Lo regiment de pestilència y mortandats de Mestre Jaume d’Agramunt (1910), La medicina catalana en temps del rey Martí (1919) i Johan I i les supersticions (1922).

Rico i Manrique, Francesc

Deixa un comentari

(Barcelona, 28 abril 1942 – )

Erudit i investigador literari en castellà. Catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona, s’ha especialitzat en la literatura espanyola medieval i l’humanisme.

Entre les seves obres destaquen La novela picaresca y el punto de vista (1970), El pequeño mundo del hombre (1970), Alfonso el Sabio y la “General Estoria” (1972), Vida y obra de Petrarca (1975), Nebrija frente a los bárbaros (1978), Primera cuarentena y tratado general de literatura (1983), Los problemas del Lazarillo (1987), Texto y contextos: estudios sobre la posía española del siglo XV (1991), Figuras con paisaje (1994) i El sueño del humanismo (1998).

Ha publicat també notables edicions crítiques del Guzmán de Alfarache (1987), del Lazarillo de Tormes (1989 i de Don Quijote de la Mancha (1998). Membre de la Real Academia Española des del 1986.

Miquel i Planas, Ramon

4 Respostes

(Barcelona, 7 agost 1874 – 26 juliol 1950)

Bibliòfil i erudit. Va desplegar una intensa activitat cultural com a editor de textos antics: Novel·lari català dels segles XIV-XVIII (1908-16), Històries d’altre temps (1905), Nova Biblioteca catalana (1908), Bibliografia (1911-22), Nova Col·lecció artística catalana (1905) i Pequeña colección del Bibliógrafo, que arribà a tenir 14 volums.

Fou president de l’Institut Català de les Arts del Llibre i de l’Associació de Bibliòfils, així com secretari de l’Acadèmia de la Llengua Catalana i de l’Ateneu Barcelonès, membre de l’ABLLB i mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona. Va dirigir “Revista d’Ex-Libris” i “Bibliofília” i va exercir la crítica literària a “Joventut” i a “Revista Catalana”.

De la seva obra de creació, molt crítica amb l’estètica noucentista, destaca la novel·la La llegenda del llibreter assassí de Barcelona (1928).

Massó i Torrents, Jaume

17 Respostes

(Barcelona, 9 novembre 1863 – 11 setembre 1943)

Editor, erudit i escriptor. A divuit anys, formà part del grup fundador de “L’Avenç”, revista de la qual fou director i on exposà les idees del modernisme. També ho féu a través de l’editorial del mateix nom. Fou amb la peça teatral La fada (1897) que es mostrà com un representant d’aquest moviment. Estudiós de la literatura catalana antiga, pertanyia a l’escola de Milà i Fontanals, i es dedicà a la poesia trobadoresca en relació amb la catalana.

Edità, entre altres, la traducció catalana del Decameró i de Gesta Comitum, la “Revista de Bibliografia Catalana” i escriví treballs d’importància capital per a l’estudi de la literatura, com ara la Bibliografia dels antics poetes catalans (1914), base del monumental Repertori de l’antiga literatura catalana (1923). En són altres estudis L’antiga escola poètica de Barcelona (1922) i La cançó provençal en la literatura catalana (1923).

En el camp de la història adquirí relleu com a tractadista d’història medieval amb la Historiografia de Catalunya en català (1906). Una part de la seva obra queda reflectida en el llibre de memòries Cinquanta anys de vida literària (1934). Com a creador publicà Croquis pirinencs (1896), els poemes Llibre de cor (1888) o la novel·la Desil·lusió (1904).

Políticament fou del Centre Català, la Unió Catalanista i del Centre Nacionalista Republicà. Fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans.

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Caresmar i Alemany, Jaume

9 Respostes

(Igualada, Anoia, 10 octubre 1717 – Barcelona, 1 setembre 1791)

Eclesiàstic i erudit. Doctor en filosofia i teologia. Ingressa el 1742 i fou abat del convent de Bellpuig de les Avellanes (1754-57, 1766-69) i en classificà i ordenà l’arxiu. Treballà també en els arxius de diversos monestirs del país, i en el de la catedral de Barcelona. Es va dedicat a la investigació històrica, bé que molts dels seus grans projectes no van poder ésser realitzats.

Entre els seus treballs, destaca la Disertación histórica sobre la antigua población de Cataluña en la Edad Media, anomenada generalment Carta al barón de la Linde. Aquesta obra, escrita el 1780 i publicada el 1821, és una descripció històrico-geogràfica del Principat en la qual analitza els factors econòmics i demogràfics de la decadència de Catalunya a partir del segle XV. Una altra obra del mateix estil que l’anterior és l’anomenada Agricultura, comercio e indústria y consistencia y estado en que se halla cada partido de los que componen el Principado de Cataluña, que restà inèdita.

Altres obres importants són: Sobre el primado de la Iglesia de Tarragona (editada en català el 1924) i Sanctus Severus episcopus et martyr (Vic, 1764); també col·laborà a l’España sagrada d’E. Flórez; i com a obres no publicades hi ha un complement a la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, una història dels monestirs catalans, un episcopologi general, un comentari dels concilis sagrats celebrats a Catalunya i un estudi dels monuments eclesiàstics catalans.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.