Arxiu d'etiquetes: erudits/es

Marès i Deulovol, Frederic

8 Respostes

(Portbou, Alt Empordà, 18 setembre 1893 – Barcelona, 16 agost 1991)

Escultor, col·leccionista i erudit. Estudià a l’Escola de Llotja i practicà al taller d’Eusebi Arnau. Fou pensionat a París, Brussel·les i Itàlia.

És autor de nombroses escultures, realitzades per a llocs públics i privats de Barcelona (diversos grups de la plaça de Catalunya, monuments a l’escenògraf Soler i Rovirosa i a Francesc Layret, retrat de Aureli Capmany, etc), d’altres ciutats de l’estat espanyol, com Maó, Saragossa i Eivissa, i de l’estranger (monument a Salvador Brau, a Puerto Rico), així com de nombrosos retrats.

Aquestes obres tenen les característiques típiques de l’academicisme de la primera meitat del segle XX. Fou molt important la tasca que portà a terme en la reconstrucció de les estàtues jacents del panteó del monestir de Poblet (1946), molt deteriorades des del 1835, i destacà també com a encunyador de medalles.

Com a col·leccionista, realitzà la meritòria labor de recuperació d’objectes d’art, que, centralitzats en una institució que en porta el seu nom (Museu Frederic Marès), cedí a la ciutat de Barcelona; el museu guarda, entre altres peces, una riquíssima sèrie de talles medievals policromades.

Fou professor (1914), catedràtic (1943) i director (1946-64) de l’Escola de Belles Arts, president de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi des del 1960 i acadèmic de San Fernando.

Publicà Dos siglos de enseñanza artística en el Principado (1964), Port de la Selva. Notas históricas (1972) i Informes sobre los monumentos catalanes (1984).

Caresmar i Alemany, Jaume

10 Respostes

(Igualada, Anoia, 10 octubre 1717 – Barcelona, 1 setembre 1791)

Eclesiàstic i erudit. Doctor en filosofia i teologia. Ingressa el 1742 i fou abat del convent de Bellpuig de les Avellanes (1754-57, 1766-69) i en classificà i ordenà l’arxiu. Treballà també en els arxius de diversos monestirs del país, i en el de la catedral de Barcelona. Es va dedicat a la investigació històrica, bé que molts dels seus grans projectes no van poder ésser realitzats.

Entre els seus treballs, destaca la Disertación histórica sobre la antigua población de Cataluña en la Edad Media, anomenada generalment Carta al barón de la Linde. Aquesta obra, escrita el 1780 i publicada el 1821, és una descripció històrico-geogràfica del Principat en la qual analitza els factors econòmics i demogràfics de la decadència de Catalunya a partir del segle XV. Una altra obra del mateix estil que l’anterior és l’anomenada Agricultura, comercio e indústria y consistencia y estado en que se halla cada partido de los que componen el Principado de Cataluña, que restà inèdita.

Altres obres importants són: Sobre el primado de la Iglesia de Tarragona (editada en català el 1924) i Sanctus Severus episcopus et martyr (Vic, 1764); també col·laborà a l’España sagrada d’E. Flórez; i com a obres no publicades hi ha un complement a la Bibliotheca Hispana de Nicolás Antonio, una història dels monestirs catalans, un episcopologi general, un comentari dels concilis sagrats celebrats a Catalunya i un estudi dels monuments eclesiàstics catalans.

Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Batllori i Munné, Miquel

3 Respostes

(Barcelona, 1 octubre 1909 – Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental, 9 febrer 2003)

Historiador i erudit. Jesuïta (1928) i sacerdot (1940). Llicenciat en història i dret a la Universitat de Barcelona (1928), on fou deixeble de Jordi Rubió. A la dissolució de la Companyia de Jesús dins l’estat espanyol, passà a Avigliana (Torí), on estudià filosofia; tornà el 1939 i es llicencià en teologia a Oña (Castella). El 1940 fou ordenat sacerdot a Barcelona; l’any següent presentà a Madrid la seva tesi doctoral, Francisco Gustá, apologista y crítico.

Assistent assidu als congressos internacionals de ciències històriques i als d’història de la Corona d’Aragó, formà part del Comitè Internacional de Ciències Històriques i fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres, i doctor honoris causa de la Universitat de València (1974), de la Facultat de Teologia de Barcelona (1978), la UNED de Cervera (1992) i la Universitat de les Illes Balears (1994). Des de 1952 fou professor de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma. Ha estat director de la revista “Archivum Historicum Societatis Iesu” (1951-69).

La seva obra, publicada en diverses llengües, supera els dos-cents títols, a part crítiques i recensions, i se centra en la història eclesiàstica i cultural. El mètode emprat, basat en una recerca exhaustiva de fons, ha permès una nova interpretació de personatges i èpoques. Ha publicat obres sobre autors medievals: Arnau de Vilanova (Obres Catalanes d’Arnau de Vilanova, 1947), de Ramon Llull (Obres literàries de Ramon Llull, 1948; Obres essencials de Ramon Llull, 1957); dels Borja (Alejandro VI y la casa real de Aragón, 1958; La correspondència d’Alexandre VI amb els seus familiars i amb els Reis Catòlics); de Jaume Balmes (Balmes i Casanovas, 1959); també ha estudiat l’humanisme als Països Catalans (Il pensiero della Rinascenza in Spagna e Portogallo, 1964), els jesuïtes (La cultura hispano-italiana de los jesuitas expulsos, 1966), el grup il·lustrat valencià i l’escola cerverina (Documents per a la història cultural de Catalunya el segle XVIII, 1970). Ha fet, encara, estudis sobre homes de Mallorca -fruit de la seva llarga estada a l’illa-, com Costa i Llobera (La trajectòria estètica de Miquel Costa i Llobera, 1955), el bisbe Joan Jubí, Jeroni Nadal, etc.

Un bon recull d’articles seus fou publicat amb el títol de Vuit segles de cultura catalana a Europa (1958-59), obra seguida posteriorment per Catalunya en l’època moderna (1971), Galeria de personatges, de Benedetto Croce a Jaume Vicens i Vives (1975) i A través de la història i la cultura (1979), amb que guanyà la Lletra d’Or (1980). Li han estat dedicades miscel·lànies internacionals. Cal assenyalar, també, els estudis sobre Amèrica. El 1993 hom inicià la publicació de la seva obra completa.

Ha rebut nombrosos guardons: Creu d’Alfons X (1984), Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1985), Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1990), Lluís Guarner (1991) i premi Príncep d’Astúries (1995).