(Vic, Osona, 24 agost 1857 – Barcelona, desembre 1905)
Enginyer industrial. Llicenciat en ciències. Es dedicà a l’agronomia i a l’enologia.
La diputació provincial de Barcelona el pensionà per a estudiar a l’estranger i l’envià al Congrés Vitícola de Montpeller (1883).
Publicà opuscles com Caracteres de la enfermedad causada por la filoxera… (1891).
(Barcelona, 1714 – 1768)
Mestre veler i fabricant d’indianes.
Fou un dels primers industrials catalans que filà el cotó en la seva fàbrica, amb caràcter clarament competitiu respecte al que venia important-se fins aleshores de Malta.
Demanà exempció de franquícia per a la importació de cotó en floca d’Amèrica, i sol·licità de la Junta de Comerç dues naus per importar cotó de Veracruz, projecte que fou aprovat el 1768.
La seva iniciativa donà nou impuls a la indústria cotonera catalana.
El seu nebot i hereu fou Joan Canaleta i Font.
(Barcelona, 4 desembre 1827 – Madrid, 22 novembre 1902)
Enginyer i publicista. Pare de José Canalejas Méndez. Estudià a Madrid i a Lieja. Per encàrrec del famós banquer José de Salamanca va construir algunes línies fèrries.
Milità al partit liberal i fou diputat i senador. Director de la companyia del ferrocarril de Ciudad Real, a Badajoz. Dirigí la revista “El Eco Agrícola”, i col·laborà a “El Ingeniero Industrial”.
És autor, entre altres treballs, d’un Anuario de los progresos tecnológicos de la industria y de la agricultura (1861) i Estudio de la situación moral y material de los reclusos de la casa municipal de corrección de Barcelona (1860).
(Cervera, Segarra, 7 octubre 1843 – Barcelona, 16 desembre 1911)
Enginyer industrial. Estudià a Barcelona. Fou cap d’estadística de la província de Cadis (1870).
De retorn a Cervera (1872), dugué a terme un projecte de fortificació de la ciutat i en dirigí les obres (1874), durant la Tercera Guerra Carlina.
Des del 1876 fou catedràtic de construcció de màquines a l’Escola d’Enginyers Industrials de Barcelona.
Publicà diversos treballs sobre cinemàtica, astronomia, tormodinàmica i geologia en revistes especialitzades.
(Figueres, Alt Empordà, 13 desembre 1857 – Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà, 6 gener 1939)
Enginyer industrial. Fou catedràtic de mecànica a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona.
Publicà un Diccionario Industrial. Artes y oficios de Europa y América (1888), de ciències aplicades, en sis volums.
(Barcelona, 1862 – Catalunya, segle XIX)
Enginyer agrònom. Fill de Domènec Call i Franquesa. Estudià a Madrid i a Lovaina.
Interessat pels problemes dels regadius i els nous conreus de fibres tèxtils, va treballar quatre anys a Veneçuela.
Publicà Memorándum sobre el pasado, el presente y el porvenir de la Sociedad Canal de Urgel (1887), Crisi agrícola: remeis (1888), Des agaves et de la possibilité de leur culture en Espagne (1883) i Bases para los proyectos de colonización y explotación del ramio en Venezuela (1888).
(Mataró, Maresme, 23 octubre 1957 – )
Dramaturg, enginyer i guionista de televisió. Format en el teatre independent amb el grup Xaloc de Mataró.
D’ençà de la seva primera obra es mostrà interessat per la tecnologia i la cibernètica.
La primera estrena professional arribà amb Estrips.
(Besalú, Garrotxa, segle XIX – Almeria, Andalusia, 1855)
Enginyer de mines. Treballà a diverses companyies mineres de l’estat espanyol, així com a la Compañía Peninsular Azucarera, també estatal.
Per aquesta organitzà a Almeria una de les primeres explotacions de canya de sucre d’Espanya, que batejà amb el nom de Montserrat.
(Martorell, Baix Llobregat, 13 abril 1818 – Madrid, 1 març 1879)
Enginyer i metge. Ocupà a Barcelona la càtedra d’agricultura, ciència que conreà amb singular competència en diversos escrits i assenyalades realitzacions.
(Tortosa, Baix Ebre, 26 desembre 1848 – Madrid, 13 maig 1900)
Enginyer i polític. Milità en el grup conservador de Romero Robledo i fou senador per Madrid, director d’establiments penals i ministre de foment (1895). Havia estat alcalde de Madrid el 1885 i el 1891, però la seva gestió fou molt combatuda.
El nomenament ministerial ocasionà una manifestació d’uns 60.000 madrilenys, que motivà la seva dimissió.
Publicà una Colección de discursos políticos (1889) i Manual de astronomía popular (1896).
Dades dels Països Catalans 