(Reus, Baix Camp, 11 febrer 1868 – Barcelona, 18 setembre 1938)
Empresari. Agent de duanes a Tarragona i a Reus, s’instal·là després a Barcelona, on va fundar, amb Eduard Recasens i Mercadé, la banca Fàbregas i Recasens (1917), la qual, tres anys després, passà a ésser el Banc de Catalunya. Fàbregas en fou president i director.
Regalà l’edifici social al Centre de Lectura de Reus i finançà els inicis del grup teatral de Josep Canals (1917).
(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1832 – Barcelona, 26 març 1902)
Empresari teatral. El 1862 posà en funcionament un teatret als Jardins del Tívoli de Barcelona; el 1864 millorà el local, on representà gatades de Frederic Soler i un gran nombre d’obres catalanes.
El 1875 inaugurà el nou teatre Tívoli. Féu construir els teatres del Prat Català (1864) i Novetats (1885), dels quals fou empresari.
(Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 27 febrer 1921 – Barcelona, 11 juliol 1999)
Enginyer de camins i empresari. Executiu del Banco Urquijo a Catalunya, presidí i dirigí un gran nombre d’empreses de projecció pública (Hidroelèctrica de Catalunya, Maquinista Terrestre y Marítima, Hispano-Francesa de Energía Nuclear, Catalana de Gas), les quals sotmeté a un important procés de modernització.
Promotor de la introducció de l’energia nuclear (central de Vandellòs) i del gas natural, fou president del holding Gas Natural (1992-97).
Fou una figura capdavantera en l’evolució industrial de Catalunya des de la dècada 1940-50.
(Barcelona, 1 novembre 1822 – 1901)
Empresari i autor teatral.
Féu la primera temptativa d’autor amb La nit de Sant Joan (1848). El 1851 passà, amb l’obra Una nit de Carnestoltes, al teatre Odeón, del qual fou empresari durant 22 anys.
Fundà, amb M. Angelon i Víctor Balaguer, el Conservatori Barcelonès, primer centre d’art dramàtic a Barcelona, i, amb Frederic Soler, la societat La Gata.
El seu teatre en llengua catalana, en un moment en que la burgesia secundava el teatre castellà, representà el corrent popular de l’escena catalana, amb l’acceptació d’un públic d’obrers i menestrals.
En són obres conegudes: Les tres roses (1855), La festa dels Ignoscents (1856), En Pauet i la Pepeta o la reixa de la llibertat (1857), Set morts i cap enterro (1860), La festa major (1869), De rebot (1877).
Moltes de les seves obres són bilingües, per imposició del govern (1867), que prohibia les escrites estrictament en català.
(Barcelona, 1958 – )
Entitat. Fundada per un grup de joves empresaris, amb l’ajut de l’historiador Jaume Vicens i Vives.
Des del primer moment entrà en contacte amb economistes i professors d’universitat (especialment amb Fabià Estapé) que també s’hi incorporaren. També es mantingué un contacte permanent amb tècnics de l’administració central, amb la qual s’establí sempre un diàleg sobre la situació i perspectives de l’economia espanyola.
A través de les seves publicacions de conferències-col·loqui i de l’organització de les Reunions Costa Brava, té influència, des d’un punt de vista europeista i avançat, sobre el conjunt de la societat espanyola.
Han participat activament en les seves juntes directives importants personalitats polítiques i econòmiques dels Països Catalans.
Enllaç web: Cercle d’Economia
(Barcelona, 22 juny 1916 – 9 juliol 1986)
Empresari, polític i promotor cultural.
Va ser clau en el finançament de l’Institut d’Estudis Catalans i participà en la creació de Banca Catalana (1960), d’Òmnium Cultural (1961), de la Fundació Enciclopèdia Catalana (1980), a més de diversos premis literaris (Sant Jordi, Carles Riba).
Va crear el partit Llibertat i Democràcia Social, origen d’Esquerra Democràtica de Catalunya.
(Barcelona, 1853 – 11 novembre 1921)
Pintor, crític d’art, cantant i empresari teatral. Es formà a l’Escola de Llotja. Exposà per primera vegada l’any 1877 a Girona i, després (vers el 1880), viatjà per Itàlia i es relacionà amb el també pintor Antoni Fabrés.
El 1882 fou estrenada a Barcelona una comèdia seva –Infanticid!– fet que marca l’inici de la seva relació amb el món del teatre. Com a cantant d’òpera entre el 1886 i el 1889 recorregué Itàlia formant part de diverses companyies d’aquell país.
De retorn a Barcelona estrenà dues noves obres i realitzà treballs d’il·lustració per a editorials i revistes. Els primers anys del segle XX exercí com a crític d’art del diari “La Publicidad”.
No perdé el contacte amb l’ambient operístic, de manera que féu tasques molt diverses al Liceu (director d’escena, traductor d’òperes a l’italià, etc) del qual esdevingué, el 1911 i per una temporada, empresari titular.
Posteriorment, deixada l’activitat teatral, retornà a la pintura participant en diverses exposicions i col·laborà amb el taller Renart d’arts sumptuàries.
Excel·lí com a dibuixant amb treballs nets i precisos i apunts que mantenen la vivor del natural.
(Barcelona, 1876 – 13 setembre 1935)
Empresari teatral. Destacà molt per les seves iniciatives.
Actuà durant la dècada 1920-30 als teatres Romea i Novetats. Des de llurs escenaris imposà un teatre català de categoria, obert a les tendències més diverses, equilibrant la presentació d’autors joves amb la dels consagrats i també amb excel·lents traduccions.
(Mataró, Maresme, 24 novembre 1789 – 2 abril 1848)
Armador i empresari. S’establí a Veneçuela (1810), on lluità en els rengles reialistes durant la guerra de la independència americana, i després a Cuba, on féu una gran fortuna i tingué notícia de la construcció dels primers ferrocarrils.
Novament a Catalunya, fundà una fàbrica de filats impulsada per vapor. També constituí i dirigí una societat, amb tècnics anglesos, que es proposava construir un ferrocarril de Barcelona a Mataró. L’any 1843 fou obtinguda la concessió de l’obra, que començà el 1845 i el 1848 fou acabada la línia, primer trajecte ferroviari construït a la Península i el desè establert al món.
(Molins de Rei, Baix Llobregat, 1850 – Barcelona, 20 agost 1911)
Empresari teatral.
Als divuit anys era ja empresari del teatre Novetats, de Barcelona, i després del Principal, en el qual utilitzà l’electricitat ja l’any 1874, i on formà una companyia dramàtica amb Teodora Lamadrid, Elisa Boldum, Rafael Calvo i Emili Mario.
De resultes d’haver-se incendiat el teatre Principal (1876), se n’anà a l’Havana i a Mèxic.
En retornar a Barcelona (1882) es féu càrrec de l’empresa del Liceu i amb breus interrupcions la regí fins a la mort. Hi donà a conèixer òperes d’Isaac Albéniz i d’Enric Morera; introduí la major part del repertori wagnerià i, per primera vegada, la tetralogia completa Der Ring des Nibelungen (1910).
Dades dels Països Catalans 