Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Codina i Augeroles, Bonaventura

Deixa un comentari

(Hostalric, Selva, 3 juny 1785 – Las Palmas de Gran Canaria, Canàries, 18 novembre 1857)

Bisbe de Canàries (1847-58). Sacerdot secular de la congregació de la Missió de Sant Vicent de Paül, fou director de les filles de la caritat d’Espanya.

Emigrat a França durant la Primera Guerra Carlina, fou professor de teologia dogmàtica a Châlons-sur-Marne. En tornar-ne (1841), fou nomenat bisbe de Canàries, on creà diverses parròquies i restaurà l’hospital de San Martín.

Autor d’Expositio ascetico-moralis pontificalis romani tit. de Collatione sacramenti ordinis (1845).

Cisneros, Garcia Jiménez de

1 Resposta

(Cisneros, Castella, 1455/56 – Montserrat, Bages, 27 novembre 1510)

Eclesiàstic reformador.

Fou prior (1493) i abat (1499-1510) de Montserrat. La va anar distanciant de la de San Benito de Valladolid per les seves exigències econòmiques i centralitzadores, i el 1510 sostragué temporalment Montserrat de l’obediència a l’abat de Valladolid.

Escriví constitucions per a les cinc seccions de la seva comunitat (monjos, ermitans, preveres, donats i escolans) i un cerimonial monàstic adaptat a les tradicions del santuari.

El seu gradual arrelament al país es també palès per una carta adreçada en català als consellers d’Igualada.

Construí una nova biblioteca i montà una impremta al monestir, on, entre altres coses litúrgiques i ascètiques, féu estampar el seus Directorio de las horas canínicas i Exercitatorio de la vida espiritual (1500) en doble versió, castellana i llatina, que foren uns dels primers llibres impresos en castellà a Catalunya.

Cesari

9 Respostes

(Catalunya, segle X – 981)

Fundador. Abat de Santa Cecília de Montserrat. Figura per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Cecília (945), on fou facultat per erigir-la en monestir.

Home ambiciós, volgué equiparar el nou monestir amb els de Ripoll i Sant Cugat. Anà a Reims i aconseguí el precepte reial (951) per al monestir.

L’any 956 assistí a un concili a Compostel·la i aconseguí d’ésser investit metropolità de la província Tarraconense. Però, en tornar, trobà l’oposició absoluta dels bisbes de les seus catalanes, i, sobretot, la de l’arquebisbe Aimeric de Narbona, i hagué de limitar-se al domini sobre les terres del Bages.

Castells i Cuyàs, Nicolau

Deixa un comentari

(Barcelona, 1799 – Mardin, Mesopotàmia, 1873)

Arquebisbe missioner. Caputxí des del 1820, el 1835 era vicari del convent de Martorell (Baix Llobregat). Exiliat arran de l’exclaustració, residí a Verona.

Fou un dels missioners més destacats de l’orde a la seva època. Fou nomenat arquebisbe titular de Marcianòpolis. L’any 1841 s’embarcà cap a Mesopotàmia en companyia d’altres missioners caputxins, on es lliurà a una actuació missionera intensíssima. El 1863 fou nomenat delegat apostòlic de Mesopotàmia, Kurdistan, Armènia i Persia.

Escriví diverses lletres i relacions, algunes parcialment estampades, com Les hérésies et les missions catholiques en Mésopotamie (1863-65), Lettre… au sujet de la reprise du Synode chaldéen (1866), Origine della missione dei pp. Cappuccini in Mesopotamia.

Cardona, Pere de -eclesiàstic, s. XIV-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIV)

Eclesiàstic. Era un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de la concubina d’aquest Flor de Pontiac.

El 1319 era canonge de la seu de Barcelona. Administrà el 1317-22 la pabordia vacant de Solsona, que era pretesa pel seu germà Berenguer. Tenia dominis a la Figuerosa.

Sostingué litigis amb el bisbe de Vic, fet que li atragué, arran del concili de Tarragona (1330), una excomunió que no li seria alçada sinó quatre anys després.

Cardona, Berenguer de -eclesiàstic-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – segle XIV)

Eclesiàstic. Un dels fills legitimats del vescomte Ramon Folc VI de Cardona i de l’amistançada Flor de Pontiac.

El 1317, essent només sots-diaca, ja tenia la dignitat de canonge de Tarragona. Tot i això, emparat per la mare i els germans, pretengué aleshores la pabordia de Solsona, que un dels germans, Pere, administraria durant cinc anys.

Sense persistir gaire en l’intent se n’anà a Itàlia, devers el 1319, a fer la guerra als enemics del papa secundant el seu parent Ramon de Cardona. Visqué uns deu anys en terres italianes, i fins s’hi casà.

Tornat el 1329, renuncià voluntàriament al canonicat que tenia a Tarragona.

Carbó i Florensa, Ignasi

1 Resposta

(la Riba, Alt Camp, 29 setembre 1810 – el Palau d’Anglesola, Pla d’Urgell, 3 desembre 1852)

Eclesiàstic. Ingressà el 1828 al monestir cistercenc de Poblet. En temps de l’exclaustració del 1835 tenia ordes majors.

Refugiat a la Riba, intentà la restauració de l’orde a Poblet i a Santes Creus, però, tot i que després d’un viatge a Roma fou nomenat prior de Poblet (1847), la restauració monàstica no fou possible.

Col·laborà amb Antoni Maria Claret, quan aquest fundà l’orde dels claretians (1849), predicant per diverses poblacions catalanes.

Deixà inèdits un Diari i unes Breves biografías de personalitats que havia conegut.

Capmany i Casamitjana, Josep

Deixa un comentari

(Sabadell, Vallès Occidental, 6 març 1920 – Madrid, 20 abril 1995)

Eclesiàstic. Bisbe auxilliar de Barcelona (1968). Fou professor de teologia del seminari de Barcelona.

És autor de “Miles Christi” en la espiritualidad de san Cipriano (1956), tesi doctoral a la universitat gregoriana de Roma, i Espiritualitat del sacerdot diocesà (1962).

Canyelles, Vidal de

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XIII – Osca, Aragó, 1252)

Eclesiàstic i jurista. S’educà a l’escola de la catedral de Barcelona i estudià a Bolonya, potser amb Ramon de Penyafort, de qui fou amic.

Fou paborde de la seu de Barcelona i bisbe d’Osca (1236-52) i un dels principals consellers de Jaume I, del qual era parent. Participà en la conquesta de València (1238) i formà part de la comissió encarregada del repartiment dels territoris conquerits.

Del 1239 al 1249 assistí a diversos concilis de la Tarraconense, i el 1244 consagrà l’església de Xàtiva. El 1250 prengué part a les Corts d’Alcanyís, on dictà la concòrdia entre Jaume I i el seu fill Alfons.

Fou el principal redactor del Fur de València i el compilador exclusiu del Codi d’Osca, promulgat el 1247. Autor d’una compilació de dret aragonès: Compilatio maior o In excelsis Dei thesauris.

Calixt III

39 Respostes

(la Torreta de Canals, Costera, 31 desembre 1378 – Roma, Itàlia, 6 agost 1458)

(Alfons de Borja)  Papa (1455-58). Successor de Nicolau V.

Fou canonge de Lleida i Barcelona, bisbe de Vic (1423) i de València (1429). Fou també ambaixador d’Alfons IV de Catalunya a la cort papal, i membre del consell reial a València. L’any 1444 fou nomenat cardenal i el 1455 elegit per ocupar el soli pontifici.

Predicà la croada per fer front a la invasió turca i, encara que la idea no fou acceptada, els hongaresos reeixiren a posar fi a l’expansió otomana a Belgrad l’any 1456. Rehabilità la memòria de Joana d’Arc mitjançant un nou procès (1456).

Tanmateix, donà proves de nepotisme en concedir molts càrrecs i privilegis als membres de la seva família, singularment al seu nebot Roderic de Borja, el qual més endavant va ésser elegit papa amb el nom d’Alexandre VI. Canonitzà Vicent Ferrer.