Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Erill i de Sentmenat, Francesc d’

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XVI – Barcelona, 6 gener 1640)

Eclesiàstic. Essent abat de Sant Cugat del Vallès (des del 1618), pretengué la cancelleria de l’Audiència de Barcelona (1621), però trobà l’oposició del virrei duc d’Alcalà, motiu pel qual fou el dirigent de la campanya contra la continuació del seu virregnat. Nomenat, tanmateix, canceller de l’Audiència, més tard (1631) restà fidel als designis de Felip IV.

El 1634 es manifestà contra el Consell de Cent en les negociacions de l’impost del quint, i el 1639 desfermà una onada de terror damunt Barcelona d’acord amb el virrei de Santa Coloma, que havia de dur, l’any següent, a la Guerra dels Segadors.

Erill i de Pallars, Berenguer d’

4 Respostes

(Catalunya, segle XIV – Roma, Itàlia, 1388)

Eclesiàstic. Fill d’Arnau (II) d’Erill i de Mur, i germà d’Arnau (III). Monjo i prior de Montserrat i abat de Gerri (1365).

Bisbe de Barcelona (1369-71), s’hagué de comprometre a respectar certs drets de la ciutat.

Traslladat a la seu d’Urgell (1371), féu reformes al seu palau i a l’església i impulsà la construcció d’un pont a Collegats.

Fou neutral durant el Cisma, i obeí Climent VII només exteriorment i per temor del rei.

Fixà el dia de la festa de sant Ot, el 7 de juliol.

Eixamús, Arnau d’

2 Respostes

(Valls, Alt Camp, segle XIV – Poblet, Conca de Barberà, 1361)

XXXIV Abat perpetu de Poblet (1348-61). De família noble.

Ja en 1334, havent acompanyat l’abat Ponç de Copons a la coronació del papa Benet XII, es féu remarcar d’aquest pel seu talent. El pontífex el recomanà especialment a l’abat.

Fou elegit per a l’abadiat el 1348, després de la mort consecutiva, víctimes de la pesta, dels abats anteriors Copons i Bernat de Palau, el darrer dels quals només governà vuit dies. Hagué d’esmerçar-se inicialment a refer el monestir dels terribles efectes de l’epidèmia. Bastant més de mitja comunitat hi havia trobat la mort.

El 1350 assistí a les Corts de Perpinyà, on fou decidit el canvi de cronologia de l’Encarnació per la de la Nativitat de Jesús. Aleshores batejà l’infant Joan (el futur Joan I el Caçador), fill de Pere III el Cerimoniós.

Mostrà gran energia en qüestions de règim interior. Assolí un alt nivell en la disciplina dels seus subordinats.

Durant el seu temps, en estret contacte amb el rei Pere, s’ocupà de fer avançar les obres dels sepulcres reials. Foren construïdes les arcades del suport del conjunt.

Fou succeït per Guillem d’Agulló.

Duran, Pau

2 Respostes

(Esparreguera, Baix Llobregat, 31 desembre 1582 – Arenys de Lledó, Matarranya, 18 febrer 1651)

Eclesiàstic. Féu estudis eclesiàstics i jurídics a Salamanca, i fou vicari general del bisbat de Mallorca i ardiaca de la seu de Barcelona.

Home ambiciós i fidel a Felip IV, fou nomenat bisbe d’Urgell (1634), on secundà la política reial a Catalunya.

La tradicional independència dels canonges i les exaccions tributàries del nou bisbe provocaren constants dissensions contra ell, dirigides pel canonge Pau Claris, amb el suport del jurista Joan Pere Fontanella.

Proposat canceller de l’Audiència (1640), no pogué ocupar el càrrec per l’oposició a la seva actitud reialista.

En esclatar la guerra dels Segadors (1640) fugí a l’Aragó. Nomenat arquebisbe de Tarragona (1641), però la situació bèl·lica no li permeté de prendre’n possessió.

Domènech i Veciana, Miquel

Deixa un comentari

(Reus, Baix Camp, 1816 – Tarragona, 1878)

Eclesiàstic. Ingressà, a Madrid, en l’orde de Sant Vicenç de Paül.

Pel fet de no voler-se sotmetre al decret del govern que obligava a prendre les armes als religiosos de la seva edat no ordenats in sacris, el 1874 emigrà a París.

El 1837 passà a les missions dels EUA, on dos anys després rebé dispensa per ésser ordenat capellà.

El 1859 fou consagrat bisbe de Pittsburgh, i el 1870 assistí al concili Vaticà I, on opinà contra la infabil·libilitat del Sant Pare; al cap de pocs mesos renuncià al bisbat. No acceptà l’arquebisbat de Califòrnia ni el cardenalat que li oferí Pius IX.

El 1877 es retirà a Reus.

Domènech, Carles

Deixa un comentari

(Barbens, Pla d’Urgell, segle XVI – Lleida, 21 octubre 1582)

Prelat. Fou abat de Vilabertran i el 1580 fou consagrat bisbe de Lleida, després d’un temps de seu vacant que seguí a la mort del seu antecessor Miquel Tomàs.

La seva governació fou curta, i fou succeït a la seu per fra Benet de Tocco.

Díez de Aux de Armendáriz, Luis -bisbe Urgell-

Deixa un comentari

(Quito, Perú, 1571 – Barcelona, 3 gener 1627)

Bisbe d’Urgell (1622-27).

Fou lloctinent interí de Catalunya (maig 1626) després del fracàs de les corts del 1626; proposat a l’arquebisbat de Tarragona, morí abans de prendre’n possessió.

Díaz de Valdés y García Argüelles, Pedro

Deixa un comentari

(Gijón, Astúries, 8 setembre 1740 – Barcelona, 15 novembre 1807)

Bisbe de Barcelona (1798-1807). Fou rector d’Agramunt i canonge i provisor d’Urgell.

Partidari de la regeneració del clericat i de l’ensenyament, com a fonament de canvis econòmics i socials, doctrina il·lustrada que posa en pràctica a Barcelona des del seu càrrec d’Inquisidor, de membre de l’Acadèmia de Ciències (1788), i en el govern de la diòcesi, on es distingí, a més, pel seu regalisme.

Deudonat

1 Resposta

(Catalunya, segle X – 1028)

Bisbe de Barcelona. Fou successor del coratjós prelat Aeci, mort en combat durant l’expedició a Còrdova (1010).

Assistí al concili provincial d’Urgell (1011). Dotà la canonja barcelonina amb l’església i les possessions de Sant Adrià de Besòs (1013).

Gaudí de la confiança de la comtessa Ermessenda de Carcassona quan aquesta governà Barcelona durant la minoritat de Berenguer Ramon I el Corbat.

Fou succeït a la diòcesi per Guadall Domnuç.

Desvilar, Ponç

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII)

Eclesiàstic. Fou sagristà de la seu de Barcelona, almenys entre 1203 i 1211. Del 1214 al 1231 fou ardiaca de la mateixa seu.

Assistí a la gran assemblea del 1228 en què fou preparada l’expedició de Jaume I de Catalunya per conquerir Mallorca. En el seu parlament prometé al rei d’anar-hi amb deu cavallers i dos-cents peons. Per a aquesta empresa fou croat de la mà de Joan Halgrin, cardenal de Santa Sabina i legat pontifici.

Participà efectivament a l’empresa mallorquina. Li foren donades 106 cavalleries del botí pres als sarraïns.