Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Manrique de Lara, Pedro

(Crotona, Itàlia, vers 1553 – Saragossa, Aragó, 7 juny 1615)

Eclesiàstic. Bisbe de Tortosa (1600-11) i lloctinent de Catalunya (1610-11).

Nomenat per a la seu de Tortosa, impedí que fossin deportats molts moriscs de la seva diòcesi, especialment els de Flix, Garcia, Móra d’Ebre, Riba-roja, Tivissa i Vinebre i una part dels de Tortosa.

Com a lloctinent de Catalunya combaté el bandolerisme, però aplicà mètodes humanitaris. Assolí la detenció de Perot Rocaguinarda i la seva quadrilla, i els atorgà el perdó, en canvi de servir a l’exèrcit d’Itàlia durant deu anys.

Manrique y Maldonado, García Gil de

(El Pobo de Dueñas, Guadalajara, Castella, 1575 – Madrid, 1651)

Eclesiàstic. Bisbe de Girona (1628-32) i de Barcelona des del 1632, convocà els sínodes de 1634, 1635, 1636 i 1638.

Amb els bisbes de Vic i Urgell, evità que amb el Corpus de Sang (1640) els revoltats cremessin el palau del lloctinent, però el seu consell que aquest, comte de Santa Coloma, no abandonés la ciutat, va ocasionar la seva mort.

En morir també el successor, duc de Cardona, va ésser nomenat lloctinent el bisbe Manrique, la qual cosa va provocar que fos expulsat de Barcelona el 1642, seu que restà vacant fins al 1656.

Malla i Call, Ramon

(la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 4 setembre 1922 – Lleida, 18 abril 2014)

Bisbe de Lleida (1968-99). Rebé l’ordenació sacerdotal l’any 1948 i l’episcopal el 1968.

En l’etapa final del seu pontificat es produí el traspàs de 111 parròquies de la Franja de Ponent, on viuen 70.000 persones, a la diòcesi de Barbastre, que passà a anomenar-se Barbastre-Montsó.

Presentà recurs al tribunal de la Signatura Apostòlica contra el decret de Lajos Kada, nunci del Vaticà a l’estat espanyol, que l’obligava a tornar a l’Aragó més d’un centenar d’obres d’art de les parròquies de la Franja segregades de la diòcesi de Lleida, que es conserven al Museu Diocesà de Lleida.

Malla, Felip de

(Barcelona, 1380 – 12 juliol 1431)

Teòleg, polític i eclesiàstic. Estudià a les universitats de Lleida i de París, on explicà lletres sagrades; des del 1403 fou canonge de la seu de Barcelona, i des del 1407, rector de Santa Maria del Pi.

Intervingué decisivament en el problema de la successió de la corona a favor de Ferran d’Antequera i en la liquidació del Cisma d’Occident, i dugué a terme eficaces gestions per a la sostracció a l’obediència de Benet XIII. El 1417 intervingué en el concili de Constança, on, digueren, obtingué tres vots per a la tiara pontifícia.

Fou diputat de la generalitat (1425). Residia a l’edifici anomenat actualment Casa de l’Ardiaca, on tenia la seva magnífica biblioteca.

Fou primordialment un brillant predicador, culte i retòric, d’estil pompós i solemne, amb citacions llatines sagrades i profanes, molt escaient a la cort, on tot sovint predicà, i en ambients intel·lectualitzats.

Se’n conserven una vintena de sermons, datats entre el 1408 i el 1414, i els dos parlaments que pronuncià a la festa de la gaia ciència de Barcelona, el 1413, davant el rei Ferran.

La seva obra de més volada fou el tractat ascètic Lo pecador remut.

Malla, Arnau de

(Malla, Osona, segle XI – Catalunya, segle XII)

Eclesiàstic. Nom amb què és conegut Arnau Ènnec. Fou abat d’Amer (1051-1102) i bisbe de Vic (1102-09).

La seva elecció tingué lloc després d’una llarga seu vacant i de la deposició del bisbe intrús Guillem Berenguer (1100-01).

Erigí la canònica augustiniana de Manlleu, consagrà les esglésies de Sant Miquel d’Ordeig i d’Aiguafreda i redactà un codi de sinodals vigatanes.

Magarola i Fontanet, Pere de

(Vallromanes, Vallès Oriental, 7 octubre 1571 – Lleida, 20 desembre 1634)

Eclesiàstic. Fou prior de la col·legiata de Santa Anna de Barcelona (1618-22) i, successivament, bisbe d’Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida.

Del 1623 al 1626 fou també president de la Generalitat de Catalunya.

Deixà dues obres de pietat mariana i unes Constitucions sinodals de Vic (1628).

Magarola i de Sarriera, Ramon Maria de

(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1830 – Barcelona, 1899)

Eclesiàstic. Fou rector del seminari de Barcelona i de l’església de Sant Pau del Camp.

Promogué la restauració d’aquesta i del seu claustre, mostres excel·lents de l’art romànic, que des d’aleshores s’han salvat de la ruïna i de les adulteracions que les posaven en greu perill.

Magarola i de Castellví, Benet de

(Barcelona, 1768 – Canovelles, Vallès Oriental, 1823)

Eclesiàstic i erudit. Fill de l’oïdor de l’audiència de Catalunya Miquel Joan de Magarola i de Clariana.

Fou catedràtic de filosofia a Cervera. Membre de l’Acadèmia de Bones Lletres, des del 1793, en fou secretari i hi presentà múltiples estudis històrics de Catalunya, perduts durant l’ocupació napoleònica.

Només ens n’ha pervingut un dietari (1808-14), que usà Ramon Ferrer en la redacció de la seva Barcelona cautiva.

Loris, Joan Dimas

(Barcelona, segle XVI – 8 agost 1598)

(o Lloris)  Prelat.

En 1568 era arxiprest de Santa Maria de Mataró. Posteriorment fou abat de Sant Feliu de Girona.

Promogut a bisbe d’Urgell (1572), ocupà diversos càrrecs polítics, com el de canceller de Catalunya i president del Consell Suprem d’Aragó. Per aquest motiu no anà a la seva diòcesi fins al 1574 i encara proveït d’un permís d’abstenir-se durant sis mesos de cada any.

En 1576 fou consagrat bisbe de Barcelona. Durant la seva governació fou establert el seminari tridentí. Promogué les causes de canonització de sant Oleguer i de sant Ramon de Penyafort.

És autor d’un Manual de manaments i advertències pels sacerdots, confessors, rectors i curats.

Lorenzana-Butrón e Irauregui, Tomás de

(Lleó, Castella, 2 abril 1727 – Girona, 20 gener 1796)

Bisbe de Girona (1775-96), on fou el promotor de la il·lustració. Amplià l’hospici (1776), on creà càtedres de gramàtica, retòrica i dibuix.

Fundà l’hospici d’Olot, amb escoles per al poble. Féu construir la capella neoclàssica de Sant Narcís, a l’església de Sant Feliu.

Enriquí el seminari amb una biblioteca, amb noves càtedres i amb el dret (des del 1795) de concedir graus acadèmics.