Veure> Calbó, Bernat (eclesiàstic i sant català, 1180-1243).
(Illueca, Aragó, 25 novembre 1328 – Peníscola, Baix Maestrat, 23 agost 1423)
(Pero Martines de Luna) Papa (1394-1417), considerat antipapa, fou anomenat el Papa Luna.
Fou prebost de València, consagrat bisbe i nomenat cardenal per Gregori XI (1375), prengué part en l’elecció del seu successor, Urbà VI; però, considerant nul·la l’elecció, s’uní a Anagni als cardenals dissidents que elegiren papa Climent VII, el qual s’instal·là a Avinyó (Cisma d’Occident, 1378), a la mort del qual (1394), els mateixos cardenals dissidents elegiren a Benet XIII.
La Corona catalano-aragonesa li fou sempre fidel, puix que Martí I l’Humà li jurà acatament el 1396 i li donà ajut militar quan França li havia retirat l’obediència i assetjava Avinyó. Després de ser deposat pel Concili de Pisa (1409), seguí considerant-se l’únic papa legítim i, malgrat veure’s abandonat de tothom, es refugià a Peníscola amb quatre cardenals que li romanien fidels, i des d’allí envià diverses excomunions.
Vinculat als interessos castellans, féu costat decisivament a la candidatura de Ferran d’Antequera en el compromís de Casp (1412), a través dels seus agents sant Vicent Ferrer i Berenguer de Bardaixí. Posteriorment arribà a concedir indulgència plenària als qui morien combatent els partidaris de Jaume II d’Urgell.
Així i tot, un cop dominada la situació, Ferran I no dubtà d’abandonar-lo, que, tot i ésser declarat cismàtic en el concili de Constança (1417), no renuncià mai a les seves reclamacions sobre el pontificat.
Ramon de Barberà (Catalunya, segle XI) Magnat. Destacà a la cort del comte Berenguer Ramon II de Barcelona. Mostrà gran enemistat envers el Cid, del qual es burlà públicament en algunes ocasions. La seva actitud causà part dels ressentiments que inclinarien el Cid a combatre el comtat de Barcelona.
Ramon de Barberà (Reus, Baix Camp, segle XIII – Catalunya, segle XIII) Eclesiàstic i canonista. Nebot del bisbe Guillem de Barberà, fou ardiaca de la catedral de Lleida. Alfons II de Catalunya li confià una ambaixada a Roma per a negociar la pau amb el papa. Li són atribuïts uns comentaris a Gracià i uns escolis al Digest.
Ramon de Barberà (Catalunya, segle XIV) Cavaller. Participà a la campanya per desposseir Jaume III de Mallorca, el 1344. Un cop ocupada la vila de Cotlliure, Pere III el Cerimoniós el nomenà cap de la nova guarnició de la plaça.
(Matadepera, Vallès Occidental, segle XVI – Roma ?, Itàlia, segle XVI)
Escriptor i eclesiàstic. Fou canonge del capítol de Barcelona i prior de l’església de la Mare de Déu de Montserrat, a Roma.
Deixà inèdita l’obra titulada De les dones més famoses de la Història.
(València, segle XIV – Atenes ?, Grècia, 1414)
Arquebisbe d’Atenes i de Càller. Era un dels qui prepararen amb delit la reconeixença explicita de la sobirania de Pere III el Cerimoniós a la Grècia catalana. La seva actuació política resultà important.
Fou el germà de Pere Ballester (València ?, segle XIV – Grècia, segle XIV) Baró de la Grècia catalana. Senyor de Kapraina i de Petra, a la Beòcia. Els seus dominis foren perduts el 1379, a la invasió de les companyies navarreses a sou de Jaume de Baux. Fou un dels partidaris de transferir a Pere III el Cerimoniós la sobirania dels ducats d’Atenes i de Neopàtria.
(Camarasa, Noguera, segle XVII – Malta, 1663)
Religiós. Pertanyia a l’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.
Fou nomenat prior i bisbe de Malta en 1634.
Forma castellanitzada en que fou conegut el canonge tarragoní Martí Batlle (segle XVI).
(Isona, Pallars Jussà, 1865 – Tarassona, Aragó, 1926)
Prelat. El 1913 fou nomenat bisbe titular d’Ascaló i auxiliar de Toledo. El 1917 rebé la mitra de Tarassona.
Veure> Arnau d’Amalric (abat de Poblet i arquebisbe de Narbona, segles XII-XIII).
Veure> Claret i Clarà, Antoni Maria (eclesiàstic i sant català, 1807-70).
Dades dels Països Catalans 