Arxiu d'etiquetes: eclesiàstics

Vileta, Joan Lluís

3 Respostes

(Barcelona, segle XVI – 1583)

Filòsof i eclesiàstic. Fill del sabater barceloní Pere Vileta.

Mestre en arts (1546), fou catedràtic de filosofia des del 1547, ajudant de la càtedra de teologia de Damià Hortolà des del 1553 i, després de doctorar-se en teologia a Salamanca el 1555, catedràtic de teologia des del 1559 a la Universitat de Barcelona.

El 1561 anà al concili de Trento amb el bisbe Caçador, i aconseguí que fos revocada la inclusió de Ramon Llull a l’índex (1563). Fou recompensat al seu retorn a Barcelona amb la dignitat capitular de penitencier (1565) i amb la concessió vitalícia de la càtedra lul·liana de la Universitat de Barcelona.

Del 1567 al 1582 tingué cura de la biblioteca de la catedral, i el 1567 fou també nomenat per vida catedràtic de teologia de la universitat. El 1580 fou, amb Francesc Calçà, un dels jutges del certamen poètic celebrat a Barcelona.

És autor d’una Disputatio de communione (Venècia, 1562), que sostingué a Trento, i de Concio de divino Spiritu et Catholicae Ecllesiae (Pàdua, 1563). Edità a Barcelona l’Ars brevis de Ramon Llull (1565), que dedicà als patrons de l’escola lul·liana de Barcelona.

Seguint la línia dels humanistes florentins, intentà de conciliar Plató i Aristòtil en In Aristotelis philosophiam acromaticam (1569), i el 1582 publicà encara un Appendix defensionis D.R. Lullii doctrinae, amb molta documentació.

Reuní una biblioteca d’uns 400 volums.

Vileta, Ferran

Deixa un comentari

(Barcelona, segle XV)

Prelat.

En 1439-42 assistí al concili de Florència, celebrat amb el fi d’arribar a la unió de l’església llatina amb la grega. En el moment de celebrar-se el concili era ja cardenal.

Presentà una proposició, que no fou acceptada pels grecs delegats de Constantinoble.

Vilarrasa i Costa, Eduard Maria

Deixa un comentari

(Barcelona, vers 1825 – vers 1890)

Eclesiàstic i escriptor apologista. Estudià al seminari de Barcelona, i fou rector de la Concepció, i més tard oficial a la cúria del bisbat.

Per la seva posició, ortodoxa i conservadora, fou combatut i malvist pels liberals i els progressistes de l’època; en canvi, tingué la confiança dels bisbes, i és tradició que el rei Alfons XII el volia recompensar amb una mitra, a la qual ell renuncià.

Entre la seva abundant producció hi ha Palabras de un creyente a los gobiernos y al pueblo (1858), que és una refutació de les doctrines de F.R. De Lamennais, La dignidad, la educación, la fe y la economia (1865), Pío IX. Historia documentada de su vida (1871), Historia de las revoluciones sufridas por la Iglesia Católica (1878) i Sublimidades del cristianismo.

Vilaró, Ponç de

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XIII – Igualada, Anoia, 1306)

Eclesiàstic. Fou prepòsit de la canònica de Solsona des del 1265, on féu reconstruir el palau del prepòsit i la casa de la canònica.

El 1302 fou nomenat bisbe de Vic. Donà permís a les monges de Santa Margarida de Vila-seca per a establir el seu convent a Vic, i a les de Santa Llúcia de Rajadell per a fundar una casa a Cervera (1303).

Li calgué oposar-se a l’abat de Ripoll per conflictes de jurisdicció, i sobretot a Guillema de Bearn, que mantenia una guerra oberta amb la mitra de Vic.

Vilanova, Galceran de

1 Resposta

(Catalunya ?, segle XIV – la Seu d’Urgell, Alt Urgell, 15 abril 1415)

Eclesiàstic i polític. El 11 de març de 1388 fou elegit bisbe d’Urgell, com a successor de Berenguer d’Erill.

El 1396, en unió del seu germà Francesc, alçà gent armada i fou un dels qui més cooperaren a la defensa del país quan aquest fou envaït pel comte de Foix.

Durant l’interregne que seguí a la mort de Martí l’Humà sostingué lluites contra el comte Arnau Roger de Pallars, malgrat els esforços pacificadors del Parlament de Catalunya.

Era membre de la comissió elegida pel desembre de 1411 com a òrgan executiu del Parlament. Fou ambaixador d’aquest el 1412, amb Guillem de Montcada, prop del comte Jaume d’Urgell, per tal de persuadir aquest d’acceptar de bon grat la sentència de Casp.

Fou succeït per Francisco de Tovía.

Vilamur i de Pallars, Ponç de

5 Respostes

(Catalunya, vers 1299 – vers 1324)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (V) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Ponç de Vilamur. El 1299 tenia béns a Perarnau, i el 1307 apareix com a ardiaca de Benasc i ensems canonge de Girona.

Era batxiller en dret canònic, i residí a la cort d’Avinyó, on tenia la consideració de capellà del papa. Des del 1320 era ardiaca major de Lleida.

Fou elegit bisbe de Lleida el 1322, càrrec que confirmà el papa, a petició del rei. Poc després de l’elecció retornà a Avinyó, i deixà a Lleida dos vicaris generals. Féu l’obra del claustre i edificis annexos i féu celebrar un sínode el 1323.

Morí molt aviat. El jurista Guillem de Montlauzun li dedicà una obra.

Vilamur, Ponç de

3 Respostes

(Catalunya, vers 1196 – vers 1257)

Eclesiàstic. Era fill del vescomte Pere (IV) de Vilamur i nebot del bisbe d’Urgell Bernat de Vilamur i del de Lleida Berenguer d’Erill.

Entre el 1212 i el 1226 fou sagristà de Lleida i ardiaca de Tremp, càrrec que rebé dels seus oncles bisbes, que l’havien fet canonge quan tenia cinc anys escassos (1202).

Fou elegit bisbe d’Urgell el 1230, encara diaca, i confirmat el 1231. Tota la seva vida com a bisbe d’Urgell fou remarcada per la seva oposició al comte de Foix i a un grup de canonges que el denunciaren a Roma de greus crims i vicis (1248).

És difícil de veure-hi clar, en tal assumpte, car s’hi barregen interessos feudals i lluita contra els heretges. El papa encarregà a Ramon de Penyafort de pronunciar el litigi (1252). Sembla que fou deposat del càrrec i que era home violent i tumultuós.

Deixà hereu el seu nebot Bernat de Vilamur.

Vilamur, Bernat de -bisbe Girona-

1 Resposta

(Catalunya, segle XIII – 1312)

Prelat. Fou bisbe de Girona del 1292 al 1312.

Fou succeït a la diòcesi pel seu possible nebot:

Guillem de Vilamur  (Catalunya, segle XIII – Girona, 1318)  Prelat. Durant l’episcopat de Bernat degué situar-se bé al capítol de Girona. Mort Bernat el 1312, Guillem en fou el successor al bisbat gironí, fins a la seva mort.

Vilamur, Bernat de -bisbe Urgell-

3 Respostes

(Catalunya, vers 1175 – vers 1203)

Eclesiàstic. Era canonge sagristà del capítol d’Urgell.

Fou elegit bisbe de la diòcesi el 1199, succeint a Bernat de Castelló. Hagué de vèncer una situació econòmica molt difícil.

Li succeí Pere de Puigverd.

Vilamitjana i Vila, Benet

3 Respostes

(Sant Vicenç de Torelló, Osona, 4 octubre 1812 – Tarragona, 3 setembre 1888)

Eclesiàstic. Fou canonge magistral de la Seu d’Urgell.

Del 1862 al 1879 fou bisbe de Tortosa, on governà amb molt d’encert. El 1879 fou nomenat arquebisbe de Tarragona, succeint a Constantí Bonet.

El 1888 fou publicada una selecció dels seus sermons i després de la seva mort aparegué l’edició de les seves pastorals. També havia escrit un resum d’història medieval usat com a text als seminaris.

Li succeí a l’arxidiòcesi Tomàs Costa.