(Malla, Osona, 1843 – Vic, Osona, 1917)
Autor dramàtic. Impulsor del teatre catòlic, combaté el liberalisme i les tendències que intentaven impulsar una evolució social.
Autor de Misèries humanes (1886), Víctima del maçonisme (1888), Lo sufragi universal (1891), Fruïts anàrquics (1892), L’oncle Geroni (1910), etc.
(Barcelona, 25 juliol 1946 – )
Dramaturg. Guanyà dues vegades el premi Ignasi Iglésias amb Despertar glaçat de primavera (1982) i La ruta del salmó (1984). Ha escrit La representació teatral (1983), assaig de semiologia dramàtica.
El 1989 guanyà el premi Prudenci Bertrana amb la novel·la La dona sense atributs, escrita en col·laboració amb Jaume Melendres i Inglés. Posteriorment publicà assaigs com El trasllat de miralls (1990), La poesia escènica de Joan Brossa i el sentir de l’aventura contemporània (1994) o Drama (dins Teoria literària, 1997).
Responsable del departament d’escenificació i dramatúrgia de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona entre el 1995 i el 2003, ha continuat la tasca divulgativa i d’investigació a l’entorn del fet teatral.
Ha publicat estudis destacats, com Boal contra Boal (2001) o Els Joglars/Espais (2002), coincidint amb la celebració dels quaranta anys d’aquesta companyia.
(Berga, Berguedà, 8 maig 1882 – Barcelona, 5 maig 1952)
Dramaturg. Establert a Barcelona el 1905, es donà a conèixer com a periodista i publicà el llibre de prosa poètica L’ardent cavalcada (1909).
Intentà un tipus de peces teatrals modernistes, com Al florir els pomers (1910). És l’únic dramàturg català interessat per l’expressionisme alemany i el primer que conegué el teatre de Brecht.
Entre els intents expressionistes cal esmentar les obres de teatre Peter’s Bar (1930) i Racó de xiprers (1932). Escriví peces costumistes d’humor (Fornera rossor de pa, 1934) i un drama polític (Comiats a trenc d’alba, 1938), aixi com diversos estudis de teatre (De la tragèdia, 1908, i Teatre modern, 1929).
Exiliat a Amèrica el 1939, hi publicà la novel·la exòtica A la boca dels núvols (1946) i l’obra de teatre històric Pescador d’anguiles (1947).
(Barcelona, 18 juny 1959 – )
Dramaturg. Estudià psicologia clínica a la Universitat de Barcelona. Com a dramaturg es formà, a més de participar en seminaris i cursos de dramatúrgia, dins l’àmbit del teatre amateur i universitari. Ha realitzat guions radiofònics per a Catalunya Ràdio (1991), com Jocs abissinis i L’home de l’estrella.
L’any 1998, juntament amb Marta Guzmán i Robert Torres, formà la companyia Magma Teatre, amb la qual ha estrenat Cançons d’Alabama (1998) i Cansalada cancel·lada (1999). També ha realitzat adaptacions d’obres com La strada i Una parella oberta.
És autor d’obres inèdites (Mira abans de travessar, 1995; El pes dels núvols, 1996; i Numbert, 1998); i entre les seves publicacions cal esmentar Cansalada cancel·lada (premi SGAE de Teatre 1995), Magma (premi Born de Teatre 1997) i Carnaval de cendres 2001.
Ha realitzat una adaptació de l’obra de V. Nabokov Risa en la oscuridad (2000), i ha estrenat l’obra El somriure del guanyador (2002) al Sitges Teatre Internacional, dirigides ambdues per Robert Torres. Ha publicat El retratista (2002), escrita a quatre mans amb Jordi Barra. Ha traduït també Venècia (2005), de Jorge Accame, dirigida per Ever Blanchet.
(Barcelona, 9 octubre 1839 – 4 juliol 1895)
“Serafí Pitarra” Comediògraf, dramaturg i poeta romàntic. Dedicat des de jove a la rellotgeria, va regentar un establiment del ram fins al 1880, a la rebotiga del qual fundà una tertúlia literària. Atret pel teatre, participà en funcions d’aficionats.
La guerra d’Àfrica (1859-60) va inspirar-li la comèdia bufa La botifarra de la llibertat (1860). Fou estrenada amb gran èxit en una societat familiar. L’estrena del drama La campana de l’Almudaina, a l’antic teatre de l’Odeon, va moure’l a escriure la sarsuela L’esquella de la Torratxa (1864), amb música del mestre Joan Sariols, representada amb gran èxit.
Aquell temps (1864), Frederic Soler i el mestre Sariols fundaren una societat anomenada La Gata i amb el nom de gatades foren designades les peces de Soler que s’hi representaren: Lo contador, Lo castell dels tres dragons, Lo punt de les dones, La vaquera de la piga rossa, Les carbasses de Mont-roig i d’altres, signades amb el pseudònim de Serafí Pitarra.
La celebritat de Pitarra s’afermà amb l’edició popular de les seves produccions en uns fascicles il·lustrats pel dibuixant Josep Lluís Pellicer i intitulats Singlots poètics. Frederic Soler, amb els pseudònims de Simó Oller i Jaume Giralt, col·laborà en tots els setmanaris i revistes catalanes publicats a Catalunya i a l’estranger.
L’any 1886 marcà una evolució en el seu estil, que passà a integrar-se dins el vessant culte, o jocfloralista, de la Renaixença. Soler estrenà amb gran èxit Les joies de la Roser, sobre la guerra del Francès.
L’any 1867 la societat La Gata es traslladà al Romea, on Pitarra fou gairebé l’autor i empresari exclusiu durant 25 anys.
Les obres teatrals de Soler són més d’un centenar, i les més remarcables, després de Les joies de la Roser, són: Lo Rector de Vallfogona, La dida, Lo ferrer de tall, Lo dir de la gent, La rondalla de l’infern i Sota terra. El premi de la reina regent Maria Cristina al millor drama estrenat a Espanya el 1887 fou atorgat a la seva obra Batalla de reines. Cal esmentar també, entre les més populars, Les Eures del mas, Lo plor de la madrastra, Lo Pubill, Lo Contramestre, Senyora i majora, L’apotecari d’Olot.
Mestre en Gai Saber, entre les composicions líriques són notables: Nits de lluna i Poesies catalanes, il·lustrades per Tomàs Padró (1875). Entre les poesies humorístiques: Gra i palla, Dotzena de frare, Qüentos de la vora del foc. És autor també d’Un viatge a l’Orient, Un barret blanc, Visites i de la novel·la L’any 35.
Entre les nombroses obres dramàtiques cal esmentar encara La creu de la masia, en col·laboració amb Manuel de Lasarte; Las francesillas, Lo timbal del Bruch, Los Segadors, Lo bressol de Jesús, Lo forn del rey, Cèrcol de foc, La banda de Bastardia, La ratlla dreta, Lo lliri d’aigua, La filla del marxant, amb la col·laboració de Josep Feliu i Codina; La falç o el cap de colla, en col·laboració amb Francesc Pelagi Briz; Lo monjo negre, Judas de Kerioth, Lo dring de l’or, Cent mil duros, Jesús, Lo Comte l’Arnau, Cafè i copa, Los cantis de Vilafranca, Cura de moro, Lo Jardí del general, La vivor de l’estornell, Un barret de rialles, Lo teatre per dins, Palots i ganxos, Un ciri trencat, Les píldores d’Holloway, Los estudiants de Cervera i La rambla de les Flors. Va publicar L’últim trencalòs, llegenda fantàstica i burlesca, i Poema en quatre plats a la mort de la Paloma.
Algunes de les seves obres foren traduïdes al castellà i ell hi va escriure directament els drames El Canceller y el Monarca i El cercado ajeno, i la novel·la històrica La batalla de la vida.
La seva prolífica producció representa l’èxit dins les capes populars d’un teatre costumista, satíric, històric o sentimental.
(Barcelona, 25 febrer 1861 – Aranjuez, Madrid, 13 juny 1931)
Autor dramàtic, narrador, pintor i col·leccionista. Després dels primers estudis treballà en el negoci de teixits del seu pare, però va deixar el negoci en mans del seu germà Albert, i trencà amb la tradició industrial de la família.
Inicialment autodidacte en art, fou deixeble del dibuixant Tomàs Moragas i es formà en el Centre d’Aquarel·listes de Barcelona, del qual fou un dels fundadors. Les primeres pintures tenen punts de contacte amb les de Joaquim Vayreda.
Els que porten condecoracions són com les botigues de poc gènere que tot ho exhibeixen a l’aparador. (Santiago Rusiñol)
Després d’un viatge a París (1889), on va viure a Montmartre amb Ramon Casas i després amb Zuloaga, la seva pintura adoptà tons grisos i subtils vaguetats, a la manera de Whistler, clarament influenciada pels impressionistes. Els quadres d’aquella època són paisatges, temes urbans, composicions simbòliques d’inspiració modernista i retrats. Després d’un viatge a Andalusia (1896-97), començà a pintar jardins.
Establert a Barcelona, fou un dels principals animadors del primer moviment modernista, Els Quatre Gats, que agrupava artistes i escriptors d’avantguarda. Adquirí una casa a Sitges, on va fundar el Cau Ferrat i organitzà les famoses Festes Modernistes.
Més popularitat aconseguí com a escriptor. Ja des de París col·laborà a “La Vanguardia” amb els escrits Desde el molino (1894) i Impresiones de arte (1897), impressions després aplegades en Fulls de la vida (1898). Formà part del grup de “L’Avenç”, portaveu del moviment modernista.
Enganyar els homes d’un en un és bastant més difícil que enganyar-los de mil en mil. Per això l’orador té menys mèrit que l’advocat o el curandero. (Santiago Rusiñol)
Anant pel món (1896) fou el primer llibre que publicà en català; hi recull records d’infantesa, impressions de viatges per Espanya i de l’estada a París. És remarcable Oracions (1897), original i personalíssima contribució al modernisme, comentada per Unamuno.
La seva aportació al teatre català, iniciada amb L’home de l’orgue (1890), aconseguí un veritable èxit amb L’alegria que passa (1898), estrenada en sessions del Teatre Íntim. Satiritzà temes candents de l’època en les comèdies de costums, com L’hèroe (1903), paròdia del desastre del 98, Els Jocs Florals de Canprosa (1902), divertida caricatura de les innúmeres solemnitats floralesques, Els savis de Vilatrista (1907), ridiculització de l’ambient pseudo-intel·lectual de províncies, i Gente Bien (1917), crítica de la societat barcelonina dels nous rics que, mancats de cultura, s’entesten a no parlar la llengua del país.
La seva obra més representativa, L’auca del senyor Esteve, en la doble versió novel·lística (1907) i teatral (1917), és un elogi amable i àcid de la menestralia barcelonina, promotora del creixement de la ciutat.
Al romanticisme modernista i fins decadent pertanyen El místic (1903), El pati blau (1903) i La mare (1907). Entre les obres dramàtiques cal esmentar El jardí abandonat (1900), Cigales i formigues (1901) i La nit de l’amor (1905), de modernisme simbolista.
En les narracions i novel·les sobresurten l’enfilall d’acudits, el llenguatge pintoresc, la presència individualitzada del paisatge on s’endevina l’empremta del pintor impressionista, tot això bastit sobre la gran o petita anècdota de gènere costumista. Exemples principals d’això són El català de “La Mancha”, En Josepet de Sant Celoni, a més de L’auca del senyor Esteve. Notables capacitats de percepció i de descripció palesen els mig assaigs, mig llibres de viatges El poble gris (1902) i L’illa de la calma (1920), sobre Mallorca.
Oscil·lant entre l’humor amable i la melangia trista, com una mica desencantat de la vida, combinà els aspectes de pintor, de dramaturg, de novel·lista i de celebritat popular quasi mítica sobretot per l’aspecte bohemi, de casa benestant, que deixà un extens i original anecdotari.
(Vilalba dels Arcs, Terra Alta, 7 octubre 1903 – Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1 novembre 1985)
Crític, escriptor i dramaturg. Traslladat a Olesa de Montserrat d’infant, hi desenvolupà amb molta dedicació una important tasca cultural. Fundà una acadèmia (1931), a la qual dedicà pràcticament tota la vida. Mestre en Gai Saber (1929).
Publicà el recull Les flors de l’ànima (1923) i les novel·les Esclavitud (1928) i Vida nova (1930). Però fou el teatre la seva més ferma vocació: Poema d’odi i d’amor (1924), Santa Mare (1932), La tragèdia d’Antígona (1962) i Jesús, l’infant d’Israel (1962).
L’obra més ambiciosa d’extensió i qualitat és el drama sacre en vers La Passió i Mort de N.S. Jesucrist (1948), que substituí el text d’Antoni de Sant Jeroni en les representacions de l’espectacle popular de la Passió d’Olesa. Destacà també per les innovacions artístiques i escèniques de la Passió, considerades modèliques en el seu moment. Col·laborà en “La Nau” com a crític teatral.
(Barcelona, 21 abril 1917 – 23 febrer 2008)
Poeta, assagista i dramaturg. Fill del pintor Josep Palau i Oller. Féu estudis de lletres, que deixà inacabats, i ja de jove es revelà com a poeta amb Balades amargues (1943) i L’aprenent de poeta (1943), alhora que esdevingué un promotor de la cultura catalana clandestina dels anys quaranta. A partir d’aquest període reactivà els “Amics de la Poesia”, crea la revista “Poesia” i formà part del grup fundador d’“Ariel”.
La seva obra forma un cas aïllat dins el tipus de poesia catalana de la postguerra, diferenciada per la violència d’expressió com a exemple de rebel·lió. Poeta lúcid, admirador de Rimbaud i Baudelaire, ha bastit una poesia basada en l’experiència de l’alquímia, prenent com a exemple a autors medievals de la literatura catalana, com ara Arnau de Vilanova i Ramon Llull.
Ha residit a París (durant més de quinze anys), on a més d’entrar en relació amb els escriptors francesos contemporanis, féu el seu descobriment de Picasso, a qui ha dedicat diferents estudis: Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso (1965), Picasso a Catalunya (1967), Picasso per Picasso (1970), L’extraordinària vida de Picasso (1971), Picasso i els seus amics catalans (1971), El “Guernika” de Picasso (1979), Picasso vivent (1881-1907) (1980), El secret de les Menines de Picasso (1981), Picasso i cubisme 1907-1917 (1990) i Lorca-Picasso (1996).
En narrativa destaquen els volums Contes despullats (1983) i La tesi doctoral del diable (1985). Fou president de la secció catalana del Pen Club Internacional (a partir de 1977). El 1988 va rebre la Creu de Sant Jordi, i el 1999, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
(Sant Andreu de Palomar, Barcelona, 19 agost 1871 – Barcelona, 9 octubre 1928)
Dramaturg. D’origen humil, es va sentir atret de molt jove pels ideals socialistes i es va relacionar amb el grup de “L’Avenç”. Va començar a escriure teatre molt aviat, amb temes que reflectien les preocupacions de la gent senzilla del seu entorn.
Estrenà a Lleida, on es va educar, la primera comèdia, La força de l’orgull (1888). Després s’establí al poble natal, on fundà la companyia L’Avançada, que serví de fonament al seu teatre ideològic.
De la seva producció, influïda sobretot pel modernisme i, en algunes obres, per la dramatúrgia nòrdica, destaquen L’Àngel de fang (1892), Els inconscients, sortint de l’ou (1892), L’esclau del vici (1893), Fructidor (1897), Els invencibles (1898), La mare eterna (1902), El cor del poble (1902), Els vells (1903) -considerada la millor de les seves obres-, Les garses (1906), Foc nou (1909), La noia maca (1911), Flors de cingle (1912), L’home de palla (1913), L’alosa (1913), La senyora Marieta (1919), La nostra parla (1920) i La llar apagada (1926), estrenada per Enric Borràs.
Algunes d’aquestes obres han estat traduïdes al francès, a l’italià i al castellà, i tingué èxits a l’Amèrica del Sud. Com a poeta escriví Ofrenes (1902) i Soleiades (1909).
(Santa Cruz de Tenerife, Canàries, 6 maig 1845 – Barcelona, 18 juliol 1924)
Dramaturg i poeta. Als vuit anys la seva família s’establí al Vendrell. Va fer els estudis de segon ensenyament al col·legi dels Escolapis de Barcelona. Mort el pare (1872), que l’havia posat al capdavant del negoci familiar, es dedicà exclusivament a la literatura i al periodisme.
Començà escrivint poesia en castellà i passà tot seguit a escriure en català, amb la poesia El rei i el conseller, publicada a “La Gramalla”. Fou director de “La Renaixença”. Amb exaltat patriotisme va concórrer als Jocs Florals de Barcelona, on va presentar Indíbil i Mandoni (1875). El 1877 es consagrà com a líric amb tres premis ordinaris dels jocs florals pels poemes Cleopatra, L’any mil i El darrer plant d’En Claris, de tema i estructura netament romàntica, i fou proclamat mestre en gai saber.
D’afiliació política catalanista, l’any 1874 entrà a formar part de La Jove Catalunya, i el 1892 fou un dels ponents que redactaren les Bases de Manresa, on llegí el discurs sobre l’autonomia de Catalunya. El 1884 fou elegit president de la Unió Catalanista i, el 1895, nomenat president de l’Ateneu Barcelonès. En reconeixement dels seus mèrits, Barcelona el proclamà fill adoptiu en un acte d’homenatge de tot el país. Fou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans.
Els volums de poemes foren publicats amb els títols Poesies (1887), Cants a la Pàtria (1906) i Segon llibre de poesies (1920). Atret pel teatre i tenint en compte els intents del seu predecessor Frederic Soler, intentà renovar l’escena amb un teatre romàntic en el moment en què Europa es decantava cap a un teatre de tipus naturalista: Gal·la Placídia (1879), fou la primera obra, tragèdia història, i després escriví Judit de Welp (1883), El fill del rei (1886) i Mar i cel (1888), obres d’intenció diversa amb les quals passà a ésser una de les figures universals de la Renaixença, no sols per la categoria, sinó també per la difusió que assolí enllà de les fronteres.
La seva obra dramàtica, un cop admesa l’agonia del drama romàntic, s’incorporà a les tècniques del naturalisme i passà al drama rural, on, amb una visió entre romàntica i realista, donà al públic drames d’ambientació actual. Són representatives d’aquesta època de plenitud Maria Rosa (1894) i Terra baixa (1897), traduïda a diversos idiomes i donada a conèixer a tots els escenaris d’Europa. Dins aquest corrent hi ha també La festa del blat (1896), La filla del mar (1900) i Aigua que corre (1902).
Considerant-ne de manera cronològica la trajectòria dramàtica en la darrera època, experimentà un canvi de propòsits i retornà a drames de sentit tràgic, emparentat amb el teatre d’idees, aleshores en boga, que es desenvolupà amb el simbolisme. D’aquest darrer destaquen Jesús que torna (1917), L’ànima és meva (1919) i Joan Dalla (1921). També escriví comèdies.
Dades dels Països Catalans 