Arxiu d'etiquetes: dames

Centelles -llinatge-

28 Respostes

(Sant Martí de Centelles, Osona, segle XI – Catalunya-Aragó, segle XVI)

Llinatge noble. Té l’origen en el senyoriu del castell de Centelles. En el regnat de Jaume I el Conqueridor una branca es va establir a València. Les dues branques, catalana i valenciana, mantingueren forts lligams de parentiu, i ambdues és van extingir al segle XVI.

Els Centelles valencians prengueren part en les lluites partidistes, i foren els caps del bàndol aristocràtic i filo-aragonès que des de l’any 1396 s’enfrontà amb els Soler. La lluita entre ambdós partits portà a l’organització de veritables exèrcits. Els Soler venceren els Centelles a la batalla de Llombai (1404).

En morir el rei Martí I l’Humà (1410), els Centelles seguiren una política antiurgellista i es posaren a favor de Ferran I d’Antequera. Ajudats per les tropes castellanes, venceren a Morvedre (1412) l’exèrcit urgellista comandat pel governador de València, Arnau Guillem de Bellera, i els seus aliats, els Vilaragut i els Soler.

Cecília d’Urgell -s. XV/1460-

4 Respostes

(Catalunya, segle XV – Bellesguard, Barcelona, 1460)

Comtessa de Mòdica i vescomtessa de Cabrera. Filla del comte Pere II d’Urgell i de Margarida de Montferrat i germana, doncs, de Jaume II el Dissortat.

Fou una de les candidates (1409) en el segon matrimoni del rei Martí I de Catalunya, que preferí, però, Margarida de Prades.

Fracassat l’intent del seu germà (1413) de recusar la sentència de Casp amb les armes, empresonat aquest i confiscats els béns de la família, es refugià al monestir de Sixena, al costat de la seva germana Elionor.

Entre el 1414 i el 1415 acompanyà, però, la seva mare quan aquesta fou processada i reclosa al castell d’Olocau. Malgrat que ella no fou processada ni condemnada pel fet d’haver ajudat el seu germà, fou privada de tots els béns.

Rebutjat per la seva mare el matrimoni amb Joan Ramon Folc II de Cardona, fill del comte Joan Ramon Folc I, que havia estat el seu primer promès, perquè els Cardona havien abandonat la causa urgellista, es casà finalment (v1416) amb el vescomte Bernat IV de Cabrera, comte de Mòdica, del qual no tingué fills.

Cecília de Comenge

3 Respostes

(Comenge, França, segle XIV – Balaguer, Noguera, 16 juny 1384)

Comtessa d’Urgell. Filla del comte Bernat VIII de Comenge. El 1335 es casà amb el comte Jaume I d’Urgell, fill d’Alfons III de Catalunya.

Hereva del comtat de Comenge per mort del seu germà Joan I (1339), els seus drets foren usurpats, però, pel seu oncle Pere Ramon I de Comenge, davant la passivitat del seu cunyat Pere III de Catalunya, que no volgué enfrontar-se amb una guerra. No aconseguí tampoc de fer valer els seus drets sobre el comtat de Pallars (1343).

Vídua (1347), governà amb eficàcia el comtat d’Urgell durant la minoria d’edat del seu fill Pere II, i aconseguí de liquidar els deutes contrets pel seu marit per finançar el moviment de la Unió.

Caterina -dama, s. XV-

Deixa un comentari

(Catalunya, segle XV)

Dama. De llinatge desconegut. Es casà amb Llorenç de Montcada, el malaurat fill de Guillem Ramon (III de la branca d’Aitona).

Hom ha especulat sobre la possibilitat que el seu origen fos plebeu i que aquesta fos la causa de l’estrany i inexplicat desheretament del seu marit, a la mort de Guillem Ramon (1455).

El patrimoni d’aquesta branca dels Montcada anà a Orfresina, germana gran de Llorenç i al marit d’aquesta, que li era oncle, Mateu de Montcada. El cas produiria un litigi ple de violències.

Caterina tingué de Llorenç almenys dos fills: Pere i Guillem Ramon. Restà vídua el 1465.

Castellnou, Estel·la de

Deixa un comentari

(Rosselló, segle XIII – Catalunya, segle XIII)

Dama. El 1285, arran de la invasió francesa de Catalunya, amb la complicitat de Jaume II de Mallorca, es declarà fidel als interessos catalans de Pere II el Gran.

En un castell de la seva propietat organitzà una coratjosa resistència, tot i trobar-se en terra rossellonesa lliurada als francesos. Degué acabar perdent aquell castell.

Es traslladà aleshores al Principat, on visqué com a exiliada.

El 1290, Alfons II el Franc, successor del rei Pere, ordenà al seu favor el pagament d’una indemnització que la compensés dels béns perduts.

Carles i Tolrà, Emília

Deixa un comentari

(Cabrils, Maresme, 28 octubre 1848 – 4 març 1915)

Primera marquesa de Sant Esteve de Castellar.

Títol que li fou concedit el 1896 per consideració a diverses obres de caràcter benèfic fetes pel seu marit difunt, Josep Tolrà i Avellà, fundador de la indústria tèxtil coneguda amb el nom de Vídua de Josep Tolrà SA, que fou continuada pel seu nebot Emili Carles-Tolrà i Amat.

Cardona i de Luna, Antoni de

12 Respostes

(Catalunya, vers 1380 – Sicília, Itàlia, 1439)

Senyor de Maldà, Maldanell i Oliana, tronc d’una línia dels Cardona a Sicília. Tercer fill del comte Hug II de Cardona i de Beatriu de Luna, germana del cèlebre Antoni de Luna, que fou probablement el seu padrí.

El seu primer casament amb Elionor de Villena li permeté d’ampliar els dominis amb la vall d’Aiora, a País Valencià. Combaté a Sanluri (1409), manà un estol el 1410 i, durant l’interregne, fou partidari decidit i conseller de Jaume II d’Urgell.

Sembla que no se sotmeté als Trastàmara fins després de la mort del rei Ferran I d’Antequera. El 1418 Alfons IV el Magnànim l’envià a Sicília en qualitat de covirrei. S’hi establí i s’hi casà (1421), en segones núpcies, amb Margarida de Peralta, comtessa de Caltabellotta i vídua d’Artal de Luna. Fou també virrei de Sicília el 1436.

Fou el pare de Pere i d’Alfons de Cardona i de Villena, i foren besnéts seus:

Artau de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – segle XVI) Noble. Comte de Collessano. Fou conestable de Sicília.

Antònia de Cardona i de Gonzaga  (Sicília, Itàlia, segle XV – 1545) Dama. Darrera representant de la línia dels comtes de Collessano, que havia succeït al seu germà Artau. Muller d’Antoni d’Aragó, duc de Montalto.

Foren oncles d’ambdós:

Hug de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Gaeta, Itàlia, 1505)  Noble. Morí en el setge de Gaeta.

Joan de Cardona i de Ventimiglia  (Sicília, Itàlia, segle XV – Ravenna, Itàlia, 1512)  Noble. Virrei de Calàbria, comte d’Avellino. Morí de les ferides rebudes a la batalla de Ravenna.

Cardona, Joana Folc de

5 Respostes

(Catalunya, segle XVI)

Filla d’Alfons d’Aragó i de Portugal i de Joana I de Cardona.

Per mort del seu germà Francesc, ella heretà el considerable patrimoni d’Alfons i, també, el vast conjunt de títols i possessions que corresponien a la seva mare. Per aquesta causa fou sempre anomenada Joana Folc de Cardona, usant, amb valor de composició al cognom, un segon nom amb molts precedents a la família.

Per aquest temps, els seus altres parents també s’anomenen Folc de Cardona, creant una deformació del cognom familiar, que esdevindrà definitiva.

Es casà amb Diego Fernández de Córdoba, definint ja un procés de descatalanització del seu llinatge.

Cardona, Ermessenda de -vàries-

6 Respostes

Ermessenda de Cardona  (Catalunya, segle XI – segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Ramon Folc I de Cardona, i d’Ermessenda. Es casà amb Deudonat Bernat de Claramunt. Per haver mort amb poc temps de diferència el seu pare i el seu germà Bremond II de Cardona, el vescomtat de Cardona correspongué, després d’una regència del seu oncle Folc II de Cardona, al fill d’Ermessenda, Bernat Amat de Claramunt, dit després, com els seus successors, de Cardona.

Ermessenda de Cardona  (Catalunya, segle XII)  Dama. Era filla del vescomte Bernat Amat de Claramunt i d’Almodis. Es casà amb Guillem Ramon de Montcada, el Gran Senescal, al qual degué donar la major part dels fills coneguts d’aquell personatge. Quan morí el 1180 el vescomte Ramon Folc II de Cardona, germà d’Ermessenda, fou intentat a favor dels fills d’aquesta l’heretatge de part dels béns del difunt. En aquest intent actuà de negociador el seu cunyat Ot de Montcada.

Ermessenda de Cardona  (Catalunya, segle XIII)  Dama. És esmentada com a filla del vescomte Ramon Folc II de Cardona i de Guillema de Melgar. Probablement ha de ser distingida de l’homònima anterior, que podia ser tia seva.

Cardona -llinatge-

57 Respostes

(Catalunya, 1062 – segle XVIII)

Llinatge vescomtal, un dels més antics i poderosos de la noblesa catalana.

Té l’origen en els vescomtes d’Osona, posseïdors de l’antic castell de Cardona, que a partir de Ramon Folc I de Cardona (mort el 1086) s’anomenaren vescomtes de Cardona.

L’explotació de les salines i els extensos dominis, incrementats al llarg dels anys, els convertiren en una de les primeres famílies del país, almiralls d’Aragó des del segle XIV. El 1375 el vescomtat fou convertit en comtat i en ducat el 1491.

Al segle XVII l’heretatge passà als ducs de Medinaceli, que mantenen el títol i l’arxiu.

De la línia principal sortiren: els senyors de Torà, els barons de Mazzarone, els barons de Bellpuig, després ducs de Soma i Sessa i comtes de Palamós, els comtes de Collesano, els de Chiusa, els marquesos de Guadalest i els de Castellnou i els barons de Sant Mori.