Arxiu d'etiquetes: crítics/ques

Romaguera i Ramió, Joaquim

2 Respostes

(Barcelona, 13 gener 1941 – 6 setembre 2006)

Crític cinematogràfic. Enginyer industrial, creà i dirigí diversos cineclubs, associacions i institucions cinèfiles. Exercí la crítica cinematogràfica en diaris i revistes (“Avui”, “Diari de Barcelona”, “Otro Cine”, “Imagen. Sonido”, “Fulls de Cinema”, etc).

A banda de coordinar obres de consulta com l’Enciclopedia Ilustrada del Cine (1968-71), el Diccionario de actores / actrices (1973), destacà sobretot com a pioner en la recerca sobre el cinema a Catalunya i també a l’estat espanyol, tant amb monografies i estudis historiogràfics, com ara Converses de Cinema a Catalunya (1981), “Cinematògraf”. Història de la Catalunya Cinematogràfica (1983-87), La Historia y el Cine (amb E. Riambau, 1983), Un mecenatge cinematogràfic. Vida i obra de Delmiro de Caralt (1987), Historia del cine documental de largo metraje en el Estado español (1988), Quan el cinema comença a parlar en català (premi d’Assaig Ciutat de Tarragona 1991), Magí Murià, periodista i cineasta (2002), com en obres de consulta i inventaris, entre els quals el Catàleg de films disponibles parlats o retolats en català (1988), El patrimoni cinematogràfic a Catalunya (1995) i un Diccionari del cinema a Catalunya (2005, premi Carles Duarte de la Crítica).

Roda i Pérez, Frederic

3 Respostes

(Barcelona, 15 gener 1924 – Bellaterra, Vallès Occidental, 1 març 2006)

Director teatral, actor i crític. Fill de Frederic Roda i Ventura. Impulsor de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, dirigí, entre altres, L’òpera de tres rals (1963), de B. Brecht, que ocasionà la suspensió governativa de l’Agrupació.

Promogué el premi Josep M. de Sagarra, per a obres teatrals inèdites, tot formant part del jurat. Exercí la crítica teatral en el setmanari “Destino” i fou sots-director de l’Institut del Teatre de Barcelona (1970-80). Vice-president de Pax Christi i fundador de l’Institut de Polemologia Víctor Seix. Sempre va distingir-se per la seva activitat en favor de la pau.

Puig i Grau, Arnau

Deixa un comentari

(Barcelona, 16 gener 1926 – 29 març 2020)

Crític i sociòleg de l’art. Llicenciat en filosofia a Barcelona, s’especialitzà en sociologia de la cultura i de l’art a la Sorbona (1956-61), a París, on fou influït per l’existencialisme.

Fou un dels fundadors de les revistes “Algol” (1946) i “Dau al Set” (1948), essent un dels teòrics del grup, a col·laborat i ha exercit la crítica en moltes altres publicacions. Fou president del Cercle Maillol de l’Institut Francès de Barcelona i formà part del grup italo-català Intrarealisme (1966-68).

Ha estat professor a la Facultat de Filosofia i Lletres i a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou un dels principals impulsors de l’art compromès a Catalunya a partir d’una conferència que donà al Club 49 (1955).

Ha publicat Síntesis de los estilos arquitectónicos (1961), Els pros i els contres de la pintura abstracta (1963), El pensament artístic actual (1967), Sociología de las formas (1979) i Escrits d’estètica i filosofia (1987), i ha col·laborat, amb l’estudi del Renaixement i el barroc, en la Història de l’art català (1970).

Povill i Adserà, Joan

1 Resposta

(Vilalba dels Arcs, Terra Alta, 7 octubre 1903 – Olesa de Montserrat, Baix Llobregat, 1 novembre 1985)

Crític, escriptor i dramaturg. Traslladat a Olesa de Montserrat d’infant, hi desenvolupà amb molta dedicació una important tasca cultural. Fundà una acadèmia (1931), a la qual dedicà pràcticament tota la vida. Mestre en Gai Saber (1929).

Publicà el recull Les flors de l’ànima (1923) i les novel·les Esclavitud (1928) i Vida nova (1930). Però fou el teatre la seva més ferma vocació: Poema d’odi i d’amor (1924), Santa Mare (1932), La tragèdia d’Antígona (1962) i Jesús, l’infant d’Israel (1962).

L’obra més ambiciosa d’extensió i qualitat és el drama sacre en vers La Passió i Mort de N.S. Jesucrist (1948), que substituí el text d’Antoni de Sant Jeroni en les representacions de l’espectacle popular de la Passió d’Olesa. Destacà també per les innovacions artístiques i escèniques de la Passió, considerades modèliques en el seu moment. Col·laborà en “La Nau” com a crític teatral.

Porter i Moix, Miquel

3 Respostes

(Barcelona, 10 maig 1930 – Altafulla, Tarragonès, 18 novembre 2004)

Crític cinematogràfic i escriptor. Fill de Josep Porter i Rovira. Paral·lelament a una prolongada activitat crítica, duta a terme sobretot a les revistes “Destino”, “Serra d’Or” i al diari “Avui”, ha estat un incansable animador de cineclubs i conferenciant. Fundà, l’any 1967, la Col·lecció Cinematogràfica Catalana.

Ha publicat els assaigs El cinema a Catalunya (1955), Cinema per a infants (1963), Historia del cine ruso y soviético (1967), Història del cinema català (1969), Las claves de la historia del cine (1988), Història del cinema a Catalunya: 1895-1900 (1992) i la novel·la Renoi, quina portera! (1985).

Fou també un dels iniciadors del Teatre Viu, així com un dels components de la nova cançó del grup Els Setze Jutges.

Membre d’ERC, a la legislatura 1980-84 fou diputat del Parlament de Catalunya i també cap del Servei de Cinematografia de la Generalitat. El 1992 va rebre el premi de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya.

Montsalvatge i Bassols, Xavier

7 Respostes

(Girona, 11 març 1912 – Barcelona, 7 maig 2002)

Músic. Deixeble de Ll. Millet, E. Morera i J. Pahissa al Conservatori Municipal de Barcelona. Exercí com a crític musical a “La Vanguardia” i a “Destino”, revista de la qual fou director (1969-74), tot i que la seva activitat principal ha estat la composició.

En la seva obra, eclèctica i contemporània, tenen gran importància els ritmes i temes antillans, bé que ha evolucionat cap a un major rigor estructural i la utilització d’elements tècnics de procedència diversa, com ara la tonalitat i la tècnica dodecafònica.

Destaquen entre les seves obres: Tres divertimentos (1942), Cinco canciones negras (1946), Cuarteto indiano (1952), Concierto breve (1952), Poema concertante (1953), Calidoscopio (1954), Partita (1958), Cant espiritual (1958), Sonatina (1962), i les òperes Una voz en off (1962) i Babel 46 (1967, no estrenada fins al 1994).

Posteriorment ha escrit Cinco invocaciones a Jesús Crucificado, Hommage à Manolo Hugué (1971), Serenata à Lydia de Cadaqués (1972), Reflexus-Obertura (1973), Concierto del Albaicín (1977), Música per a un diumenge (1983), Quadriví per a tres Stradivarius (1984), Calidoscopi (1990), Sortilegis (1992), Bric-à-brac (1993), Elegía a Maurice Ravel (1994) i Folía daliniana (1996).

El 1991 publicà les memòries Papers Autobiogràfics. El 1998 va ser nomenat membre honorari de l’Academia de San Fernando de Madrid. Ha estat guardonat amb el premi de Composición Reina Sofia (1992) pel conjunt de la seva obra, la medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (1992) i la medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Enllaç web:  Associació Xavier Montsalvatge

Montoliu i de Togores, Manuel de

8 Respostes

(Barcelona, 30 abril 1877 – 18 maig 1961)

Crític i historiador de la literatura. Fill de Plàcid-Maria de Montoliu i de Sarriera i germà de Cebrià.

Format a Barcelona, estudià filologia a la universitat de Halle. Fou lector de castellà i català a Hamburg, director de l’Institut de Filologia de Buenos Aires (1925) i professor de la universitat i d’altres centres de Barcelona, com les Oficines Lexicogràfiques de l’IEC.

montoliu_togores1

La millor part de la crítica literària que publicà a “El Poble Català”, “La Vanguardia” (1910-16) i “La Veu de Catalunya” fou recollida en el Breviari crític (1926-31, 4 vols). Com a crític demostrà una notable preparació filològica i literària. Influït per De Sanctis, Vossler i els positivistes, fou autor de treballs monogràfics, com Estudio de literatura catalana (1912), Manual d’història crítica de la literatura catalana moderna (1922) i el recull dels seus articles sobre Pin i Soler, Maragall, la influència de Goethe a Catalunya, Aribau i el seu temps i els estudis sobre Yxart i Víctor Català.

Uns altres estudis són El alma de España y sus reflejos en la literatura del Siglo de Oro (1942) i una història de la literatura catalana en volums monogràfics sobre els trobadors, Llull i Arnau de Vilanova, les quatre grans cròniques, Eiximenis i Bernat Metge, poesia i novel·lística dels segles XIV i XV, Ausias March, Aribau, la Renaixença i els Jocs Florals i Verdaguer.

Miquel d’Esplugues

8 Respostes

(Esplugues de Llobregat, Baix Llobregat, 10 juliol 1870 – Barcelona, 1 octubre 1934)

(Pere Campreciós i Bosch)  Religiós, crític i pensador. Ordenat el 1893, fou nomenat provincial dels caputxins d’Aragó i Catalunya. Dirigí inicialment la Fundació Bíblica Catalana.

Fou fundador i director de les revistes “Estudis Franciscans” i “Critèrion” (1925), i col·laborador d’altres publicacions. Ha deixat una nombrosa producció literària, tant en llibres com en articles doctrinals.

Estudis remarcables són: Sant Francesc de Sales: estudi, esperit i màximes (1904), Semblances. En Maragall, el cardenal Vives i Tutó, el bisbe Torras i Bages (1916), Nostra Senyora de la Mercè (1920), estudi de psicologia etnicoreligiosa de Catalunya, El Pare Nostre (1921-23), veritable monument de doctrina apologètica, i Recomencem i aprofitem-nos (1921), entre molts d’altres.

Melendres i Inglès, Jaume

Deixa un comentari

(Martorell, Baix Llobregat, 18 juliol 1941 – Manresa, Bages, 18 novembre 2009)

Escriptor. Llicenciat en ciències econòmiques, visqué una temporada a París, on amplià estudis, col·laborà en grups teatrals i, juntament amb F. Salvaing i J.-P. Dougnac, féu una adaptació del miracle medieval Robert le diable.

Es va donar a conèixer amb alguns llibres de poemes (La doble espera de l’aigua i tu, 1967, premi Salvat-Papasseit 1963) i de narracions (El cavall no és de cartró, 1973; Cinc mil metres papallona, 1973; La dona sense atributs, 1990). El 1966 va guanyar el premi Josep M. de Sagarra de teatre amb Defensa india de rei, estrenada el 1971, també escriví Meridians i paral·lels (1972, premi Josep Aladern 1970), El collaret d’algues vermelles (1979, premi Ciutat de Granollers 1978 i premi Crítica Serra d’Or 1979), en col·laboració amb Joan Abellan, Un avió damunt els vidres (1981, premi Treball 1981).

Després ha guanyat altres premis, de teatre i de novel·la, ha traduït, adaptat i dirigit diverses obres, així com guions per a la televisió, com ara L’adulteri blanc  (1979) i l’estudi Terror i misèria del primer franquisme (1984). Ha exercit també la crítica teatral i fou professor de l’Institut del Teatre.

Lorda i Alaiz, Felip Maria

Deixa un comentari

(Almacelles, Segrià, 5 juliol 1918 – Barcelona, 23 agost 1992)

Crític literari i polític. Llicenciat en filologia clàssica (1945) i doctor en filologia romànica (1968), fou professor de llengua i literatura catalanes i castellanes a la universitat d’Amsterdam. Membre fundador de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, organitzà el segon col·loqui internacional sobre el català (Amsterdam, 1970).

Traduí prop d’un centenar de llibres de caràcter literari i d’assaig, i es dedicà especialment a les literatures catalana, castellana i anglesa contemporànies, dins la tradició crítica d’inspiració marxista.

Militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, el 1977 fou elegit diputat al congrés per Lleida, i fou diputat al Parlament de Catalunya a les legislatures del 1980 i el 1984 per la circumscripció de Barcelona.