(Vilafranca del Penedès, Alt Penedès, 1936 – Barcelona, 10 febrer 2024)
Crític teatral i periodista. S’inicià com a crític de teatre en “El Correo Catalán” (1966-79), tasca que continua, d’ençà del 1985, en “La Vanguardia” amb rigor i agudesa.
Entre el 1979 i el 1983 fou delegat dels Serveis de Cultura de l’ajuntament de Barcelona i des del 1986 dirigí la revista “Barcelona Metròpoli Mediterrània”.
(Barcelona, 21 setembre 1958 – )
Escriptor i crític literari.
Destaca per la seva obra narrativa (Neguit, 1988; Càlida nit, 1990, Noms a la sorra i Alfons XIV. Un crim d’Estat, finalistes del premi Sant Jordi 1994 i 1996; El fil de plata, 1998) i per la dramàtica (Històries negres, 1987; Frenopàtic, 1988; El pont de Brooklyn, 1995).
És també divulgador dels clàssics catalans i traductor.
(Juneda, Garrigues, 29 juliol 1874 – les Borges Blanques, Garrigues, 20 juny 1956)
Crític i historiador de la literatura. Estudià dret i lletres a Barcelona i es doctorà a Madrid. Notari a Vilassar i després a les Borges Blanques.
Escriví articles de crítica literària, jurídics i bibliogràfics, i col·laborà al “Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana”.
(Barcelona, 27 març 1862 – 31 març 1908)
Compositor. Estudià piano amb Carles G. Vidiella i composició amb Anselm Barba, Antoni Nicolau i Felip Pedrell.
Escriví Sis melodies per a cant i piano (1887) amb versos de Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Francesc Matheu i Apel·les Mestres. Publicà un recull de Cançons populars catalanes (1891) harmonitzades, amb un pròleg de Felip Pedrell, i algunes peces de piano.
Exercí la crítica musical a “El Poble Català” (1905-06).
Fou un dels principals iniciadors del renaixement musical català; gràcies a ell, la cançó popular catalana s’introduí en els ambients de la burgesia barcelonina.
(Tarragona, 10 setembre 1852 – 25 maig 1895)
Crític literari. Va cursar el batxillerat a Tarragona, i la carrera de dret a la Universitat de Barcelona, que va exercir poc temps, ja que es va dedicar fonamentalment a la crítica i, esporàdicament, a la poesia.
És com a crític que va merèixer una gran fama de testimoni i jutjador de la vida intel·lectual de la Renaixença catalana. L’interessava especialment la crítica teatral. Va ésser mantenidor dels Jocs Florals de Barcelona els anys 1885 i 1886.
Va dirigir la “Biblioteca de Arte y Letras”, de la casa editora Domènech i Cia -on va publicar una traducció dels drames de Schiller (1883), Las mujeres de Goethe de P. de S. Víctor (1884), Tres poesies (1983) i un assaig biogràfic crític de Marià Fortuny (1881)- i la “Biblioteca Clásica” de Cortezo i Cia, on va fer pròlegs de diversos escriptors castellans. En El arte escénico en España (1893) va reunir les crítiques fetes a “La Vanguardia”.
Els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1879 van premiar-li un estudi magistral titulat Lo teatre català. Son passat, present y pervenir, del qual el setmanari “La Miscelània”, li havia publicat, el 1874, un esbós. Del 1886 al 1890 va publicar 5 volums titulats El año pasado, on passava revista als esdeveniments intel·lectuals de l’època a Barcelona.
Essent president de l’Ateneu Barcelonès, hi va inaugurar el curs acadèmic de 1885-86, amb una conferència titulada La crítica literària contemporània.
Les poesies figuren col·leccionades en les seves Obres catalanes, prologades per Joan Sardà.
(Mataró, Maresme, 3 desembre 1864 – Barcelona, 21 febrer 1929)
Escolapi, humanista i crític. Ingressà a l’orde el 1880, i féu els estudis a Moià (Bages) i a Lleó. Exercí el magisteri a Catalunya fins al 1901, que passà a Roma com a arxiver i cronista de l’orde i director de les Ephemerides Calasanctianae.
Recorregué totes les províncies de l’orde, i és autor de tres volums sobre escriptors de l’orde (Roma 1908-11) i d’un inventari de documents de l’arxiu general de l’orde.
Renuncià el càrrec i es retirà a Barcelona, on traduí al llatí l’Atlàntida de Jacint Verdaguer (editada el 1929), un volum de poesies llatines, Carminum libri quattuor (1924), Versiones latinas de poesías hispánicas (1927) i altres obres, en especial traduccions del llatí.
(Barcelona, 11 juny 1922 – 12 gener 1999)
Actor, crític i historiador cinematogràfic. Llicenciat en farmàcia, professió que exercí esporàdicament, es formà com a actor a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Participà en el teatre professional com a component de diverses companyies, entre les quals el Teatre Lliure, el Talleret de Salt i el Teatre Nacional de Catalunya.
Treballà de crític cinematogràfic a Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya, on el 1956 fundà, amb Esteve Bassols, els premis Sant Jordi de cinematografia.
Com a actor de cinema fou dirigit, entre d’altres, per J.M. Nunes, J.A. Bardem, J.M. Forn (Companys, procés a Catalunya, 1979), F. Bellmunt, G. Herralde (La febre d’or, 1992), Bigas i Luna (Bilbao, 1978), A. Abril (L’home de neó, 1988) i Pilar Miró.
Promogué sessions de cinefòrum i publicà articles i estudis periodístics sobre cinematografia, entre els quals destaca la sèrie Viajes sentimentales por los cines de Barcelona a “La Vanguardia”, iniciada el 1965, i l’obra publicada pòstumament Somnis de reestrena (1999). També féu teatre i sèries de televisió a TVE-Catalunya i a TVC.
L’any 1989 fou guardonat amb el premi extraordinari de cinematografia de la Generalitat, i el 1995 li fou concedida la Creu de Sant Jordi.
(Barcelona, 15 març 1963 – )
Poeta i crític literari. Llicenciat en filologia catalana, és autor de diverses traduccions.
Immers, des de molt jove, en la poesia, el 1984 fou finalista del premi Carles Riba amb el recull de poemes Pel viure extrem, el qual guanyà el 1988 amb Agenda i el 1989 amb Final de festa, també a escrit El rastre de l’animal lliure (1994), i a estar curador de diverses antologies poètiques. Ha codirigit Doble sentit. Poesia catalana d’avui (DR-ROM 1996).
Com a narrador ha escrit No som perfectes (1992), Per a què serveix un escriptor? (1998) i Suomenlinna (2000) i l’estudi Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) (2000).
Ha format part del col·lectiu Joan Orja, que publicà el volum Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent (1989).
(Barcelona, 10 setembre 1940 – 6 octubre 1993)
Narrador i crític literari. Inicià els seus estudis en un seminari i treballà en diferents oficis.
La seva novel·lística, que es basteix com una alternativa al realisme, s’inicià a Laberint sense (1978), La prova del mirall (1981) i Camil i Adelf (1981), obres que incideixen en les coordenades més característiques d’una literatura imaginativa i lúdica, a frec sempre de l’experimentació. La seva obra a continuat a Una furtiva llàgrima (1983, premi Ciutat de Palma), a Cambra de bany (1985, premi Prudenci Bertrana), etc.
Ha conreat també la narrativa juvenil: A una sola veu (1992, premi Víctor Català 1991). Autor de nombrosos guions radiofònics.
Fou membre del col·lectiu Ofèlia Dracs.
(Sant Quintí de Mediona, Alt Penedès, 1851 – Barcelona, 4 desembre 1898)
Crític literari. Escriví sobretot a “Lo Gay Saber”, “L’Avenç”, “La Veu de Catalunya”, “La Renaixença”, “La España Regional”, “La España Moderna”, etc. Fou un dels crítics més brillants de l’època.
Publicà Estudi necrològic de don Pau Piferrer (1880), Necrologia de don Josep Yxart (1894) -del qual fou íntim amic- i El catalanismo y la literatura catalana (1888). Les seves obres escollides foren publicades el 1914: un volum en català i dos en castellà. Fou un hàbil traductor al català de poetes llatins, francesos i italians.
Fou el pare del dibuixant Francesc Sardà i Làdico.
Dades dels Països Catalans 