Arxiu d'etiquetes: crítics/ques

Gimferrer i Torrents, Pere

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 juny 1945 – )

Poeta, crític literari i editor. Es donà a conèixer amb una obra en llengua castellana, Arde el mar (Premio Nacional de Poesía, 1966), amb influències d’Aleixandre i de Paz, i es convertí en el màxim representant de la poesia culturalista espanyola.

Reorientant la seva carrera literària, començà la producció en català a partir d’Els miralls (1970), amb influències d’Ausiàs March, el simbolisme i l’avantguardisme; Hora foscant (1972), Foc cec (1973), L’espai desert (1977), Aparicions (1981), El vendaval (1989, premi Nacional de Literatura), La llum (1992), Mascarada (1996), Dietari (1979-80 i 1980-82), col·lecció d’articles; les novel·les Fortuny (premi Ramon Llull 1983) i L’agent provocador (1998).

Com a crític és autor de La poesia de J.V. Foix (1974), Miró, colpir sense nafrar (1978) i Lecturas de Octavio Paz (1980). Fou membre de la Real Academia Española (1985) i premi Nacional de les Lletres el 1998.

Fàbregas i Surroca, Xavier

2 Respostes

(Montcada i Reixac, Vallès Occidental, 18 agost 1931 – Palerm, Itàlia, 10 setembre 1985)

Escriptor. Publicà inicialment en castellà. S’ha especialitzat en crítica teatral (“Serra d’Or”) i un muntatge d’obres vuitcentistes, com Balades del clam i de la fam (1967) i A l’Àfrica, minyons (1971).

Com a historiador en sobresurt l’obra Àngel Guimerà, les dimensions d’un mite (1971), ultra Teatre català d’agitació política (1969) i Aproximació a la història del teatre català modern (1972). En Catalans, terres enllà (1967) i Entre Catalunya i Aragó (1971) assaja amb èxit el tema de viatges. Fou director de la biblioteca de l’Institut del Teatre de Barcelona.

Elias i Bracons, Feliu

19 Respostes

(Barcelona, 8 octubre 1878 – 7 agost 1948)

“Apa”  Pintor, crític i historiador de l’art. Germà de Francesc i Lluís. Artista prolífic, va popularitzar el pseudònim d’Apa, amb què signava les seves caricatures a les millors publicacions catalanes del primer terç del s XX, com “Cu-cut!”, “Picarol”, “Mirador” o “Papitu”, la qual també va dirigir (1909-10).

Com a escriptor, sovint amb el pseudònim de Joan Sacs, publicà entre altres el llibre de contes Vida i mort dels barcelonins (1929). Va exercir també la crítica d’art i va escriure diverses monografies sobre altres artistes com Benet i Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Joan Brull (1924), Soler i Rovirosa (1931) i Xavier Nogués (1929). També publicà La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), L’escultura catalana moderna (2 volums, 1926-28), El moble de la Xina (1927), De l’ensenyament de les Belles Arts (1932), així com també el llibre de dibuixos Kameraden (1917), de caricatures de la Primera Guerra Mundial.

Com a pintor conreà una tècnica neorealista d’acurada factura.

Cònsul i Giribet, Isidor

Deixa un comentari

(Bellpuig, Urgell, 14 juliol 1948 – Badalona, Barcelonès, 27 agost 2009)

Crític literari. Estudià magisteri i filologia romànica. Ha exercit la crítica literària en diferents mitjans de comunicació i ha harmonitzat el seu treball sobre la literatura contemporània amb una tasca d’investigador de la literatura catalana del segle XIX.

És autor de diversos treballs sobre Verdaguer i coautor, amb Ramon Miró, de l’estudi Valeri Serra i Boldú, de la Renaixença al Noucentisme (1987) i de l’edició de l’inèdit Folklore de la pagesia (1987), de Serra i Boldú.

Membre del Consell Assessor de la Institució de les Lletres Catalanes i des del 1989 secretari de la secció catalana del Pen Club. Fou el coordinador de “L’Any del Tirant, 1990-91″ per la Generalitat de Catalunya i ha editat diversos llibres sobre aquesta commemoració. Assessor editorial de Proa, Pòrtic i del Grup 62.

Castellet i Díaz de Cossío, Josep Maria

4 Respostes

(Barcelona, 15 desembre 1926 – 9 gener 2014)

Editor, crític literari i assagista. Llicenciat en dret, ha col·laborat amb articles i assaigs en diverses publicacions d’arreu del món. Des del 1964 fou director literari d’Edicions 62.

De la seva obra, molt abundant, destaca Notas sobre la literatura española contemporánea (1955), La hora del lector (1957), L’evolució espiritual d’Ernest Hemingway (1958), Veinte años de poesía española 1939-1959 (1960), Poesia catalana del segle XX (1963, en col·laboració amb Joaquim Molas), Poesia, realisme, història (1965), Lectura de Marcuse (1969), Nueve Novísimos (1970), Qüestions de literatura, política i societat

Autor també dels estudis fets sobre Salvador Espriu (Introducció a la lectura de Salvador Espriu, 1971), Josep Pla (Josep Pla o la raó narrativa, 1978, premi Josep Pla, i Pla, un esboç biogràfic, 1981) i les memòries Els escenaris de la memòria (1988, que obtingué entre d’altres el Premi Joanot Martorell, 1987, el premi de la Literatura Catalana de la Generalitat, 1989, i el premi Crítica Serra d’Or, 1989).

Ha estat president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. El 1983 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.

Casellas i Dou, Raimon

4 Respostes

(Barcelona, 7 gener 1855 – Sant Joan de les Abadesses, Ripollès, 1 novembre 1910)

Crític d’art, periodista i escriptor. Estudià al seminari de Barcelona i, morts els seus pares, el 1874 es féu càrrec de la tintoreria familiar, que abandonà en dedicar-se a les lletres. Col·laborà a “L’Avenç” (1891), en la seva segona època, a “La Vanguardia” (1892), com a crític d’art, des d’on defensà i fou un dels iniciadors del modernisme català.

Intervingué en les Festes Modernistes de Sitges (La damisel·la santa, 1895, premi de prosa poètica). El 1899 entrà com a redactor en cap a “La Veu de Catalunya”, on esdevingué el crític d’art més influent del seu temps. Dirigí un quant temps la revista “Hispania” i col·laborà en d’altres publicacions de Barcelona i en revistes estrangeres.

L’obra més representativa de la seva escassa producció és Els sots feréstecs (1901), novel·la naturalista. És també autor de les narracions curtes Les multituds (1906) i Llibre d’històries (1909). La seva obra és influenciada pel naturalisme francès; però Casellas creà un naturalisme rural, mentre que en el francès predominaren els temes ciutadans.

Predecessor del noucentisme, moviment amb el qual col·laborà des del 1906 amb la Pàgina Artística de La Veu, que creà el 1909 i dirigí fins que se suicidà, víctima del desequilibri psìquic iniciat arran de la Setmana Tràgica.

Com a crític d’art és autor dels estudis La pintura gótica catalana del siglo XV (1892) (conferència a l’Ateneu Barcelonès), Història documental de la pintura catalana, treball inèdit de grans ambicions, premiat el 1905 per la Societat Econòmica d’Amics del País, i que amplià posteriorment, Orígens del Renaixement barceloní (1907), Les troballes escultòriques a les excavacions d’Empúries (1909-10) i de les importants Etapes estètiques, recull de crítiques d’art, que deixà inèdit i que fou publicat parcialment per Eugeni d’Ors el 1916. Cal esmentar els seus estudis dedicats al segle XVIII, així com la seva activitat com a membre de la Junta de Museus.

Capdevila i Balanzó, Josep Maria

1 Resposta

(Olot, Garrotxa, 14 juny 1892 – Banyoles, Pla de l’Estany, 3 gener 1972)

Crític i assagista. Llicenciat en dret, passà pels Estudis Universitaris Catalans. Deixeble d’Eugeni d’Ors, fou un dels fundadors de la Societat Catalana de Filosofia, dirigí (1925) “La Paraula Cristiana” i fou fundador (1929) i director del diari catòlic “El Matí” i cofundador del Taller-Escola d’Art de Tarragona. Exiliat el 1939, fou professor de literatura i filosofia a la universitat de Popayán (Colòmbia) i després al Liceo Benalcázar de Calí. Retornà a Catalunya el 1965 i s’instal·là a Banyoles.

Influït per Ramon Llull i els escolàstics, fou un crític en la línia de De Sanctis. Publicà Poetes i crítics (1925), Les cent millors poesies de la llengua catalana (1925), Amics i terra amiga (1932), En el llindar de la filosofia (1960), Eugeni d’Ors. Etapa barcelonina (1965), Estudis i lectures (1965) i Del retorn a casa (1971), i d’altres obres, assaigs i articles sobre filosofia, sociologia i literatura. D’un estil elegant i diàfan, influí molt en el moviment de renovació cristiana.

Fou el pare de Francesc Capdevila i Muntaner  (Catalunya, 1922 – Barcelona, 1944)  Escriptor. Publicà la novel·la Alló que la història d’Abbot Farm no explica (1951), d’estil directe i irònic.