(Foix, França, després 1305 – Catalunya, 1358)
Comtessa d’Empúries, Ribagorça i Prades. Filla del comte Gastó I de Foix i de Joana d’Artois.
Es casà a Castelló (1331) amb un fill del rei Jaume II, el comte Pere I d’Empúries.
Dels seus quatre fills, Alfons fou duc de Gandia i marquès de Villena, i Joan comte de Prades.
(Foix, Occitània, segle XIV – Catalunya, 1358)
Dama. Filla de Gastó I de Foix, i de la princesa Joana d’Artois.
Es casà amb l’infant Pere, fill del rei Jaume II el Just i germà d’Alfons III el Benigne. El seu marit, que fou gran figura durant el regnat de Pere III el Cerimoniós, era en casar-se comte d’Empúries, però canvià després aquesta possessió per la del comtat de Prades (1341).
N’hagué quatre fills: Alfons I de Gandia, primer comte de Dénia i duc de Gandia; Joan de Prades, que seria comte de Prades; Jaume de Prades, bisbe de Tortosa i de València, després cardenal; i Elionor de Prades, muller del rei Pere I de Xipre.
A la seva mort, el seu marit prengué l’hàbit franciscà el 1358.
(Catalunya, 1446 – Arbeca, Garrigues, 29 gener 1513)
Noble. Fill de Joan Ramon Folc III de Cardona i de Joana d’Urgell. Quart comte de Cardona i setè de Prades (1486-91), marquès de Pallars i primer duc de Cardona (1491-1513).
Lluita al costat de Joan II durant la guerra civil catalana, encara que el 1466 la Generalitat li oferí la corona després de la mort del conestable de Portugal. Restà empresonat durant tres anys (1467-70).
En acabar la guerra, fou nomenat diputat militar de la Generalitat (1473-76). Posteriorment lluità contra Hug Roger III de Pallars (1480) i els remences (1484-85).
Es casà amb Aldonça Enríquez i fores pares de Joan de Cardona, bisbe de Barcelona, i d’Antoni, Enric, Ferran I, Lluís, Pere i Teresa de Cardona i Enríquez.
(Catalunya, 9 gener 1418 – 18 juny 1486)
Quart comte de Cardona (1471-86), sisè comte de Prades i vescomte de Vilamur per renúncia dels seus pares, baró d’Entença, almirall d’Aragó i capità general de Catalunya.
Fill de Joan Ramon Folc II de Cardona i de Joana de Prades. El 1445 es casà amb Joana d’Urgell, filla de Jaume II el Dissortat.
Participà activament en les corts del 1449 al 1455. Al servei, a Itàlia, d’Alfons IV de Catalunya, fou ambaixador seu prop del papa. A l’inici de la revolució del 1461 fou membre del Consell del Principat i negociador de la proclamació del príncep Ferran com a primogènit, però la seva rivalitat amb el comte de Pallars, nebot seu, i la seva inclinació vers Joan II el Sense Fe l’apartaren del moviment i, poc abans de començar la guerra, es posà al costat del rei (maig 1462).
Capità general dels exèrcits reialistes, fou la màxima figura militar de la guerra civil catalana, i el seu nom va unit al de totes les grans accions favorables a Joan II: Rubinat, Calaf, Cervera, Berga, Sabadell, Sant Cugat, Martorell i la campanya empordanesa del 1472.
El 1467 casà el seu hereu, Joan Ramon Folc IV, amb Aldonça Enríquez, germanastra de la reina Joana.
Comte de Cardona (1471), com a marit d’Elisabet de Cabrera, la seva segona muller, ocupà les rendes dels vescomtats de Cabrera i de Bas en morir el seu sogre Bernat Joan de Cabrera (1466), bé que hagué de renunciar-hi per complaure Joan II, que les repartí entre Joan Sarriera i Bertran d’Armendaris per comprar llur defecció (1471). A canvi, el rei el féu un dels tres arrendataris de la generalitat.
La seva fortuna li permeté de fer prèstecs freqüents al monarca. Acabada la guerra, acompanyà el príncep de Girona, Ferran, a la campanya del Rosselló (1473) i fou ambaixador, amb Bernabé Assam -que li dedicà el seu Tractat de cavalleria-, prop de Lluís XI de França; aquest, faltant als pactes, retingué els ambaixadors fins el 1475.
Fou una gran figura de les corts del 1475 al 1477, any que passà a Itàlia acompanyant la infanta Joana, i fou fet virrei de Sicília (1477-79), on dirigí la repressió de la revolta de Lleonard Alagó i d’Arborea a Sardenya.
El 1479 tornà a Catalunya i fou l’home de confiança del nou rei Ferran II, el qual acompanyà uns quants anys per Castella i Extremadura. El 1484 el rei li confià la direcció, com a capità general, de la campanya contra el comte de Pallars, i després dirigí també la lluita contra els remences de Pere Joan Sala. A les negociacions de la sentència de Guadalupe representà la tendència més reaccionària.
(Arbeca, Garrigues, 1400 – 1471)
Tercer comte de Cardona (1442-71) i comte consort de Prades. Dit també Celdoni Ermenter. Fill de Joan Ramon Folc I de Cardona, i de Joana de Gandia. El 1404 el seu pare li cedí el vescomtat de Vilamur.
El 1418, fallit el seu projecte de casament amb Cecília d’Urgell, germana de Jaume II el Dissortat, es casà amb Joana de Prades, germana de la reina Margarida. La seva muller heretà el comtat de Prades i la baronia d’Entença, per sentència reial del 1425. D’aquesta manera adquirí una categoria nobiliària superior a la de Cardona.
Com a comte de Prades intervingué activament en la vida parlamentària del seu temps, sempre al costat del seu pare. A la mort d’aquest (1442) renuncià al vescomtat de Vilamur i el comtat de Prades a favor del seu fill, el futur Joan Ramon Folc III, el 1445, i es retirà a Cardona.
Malgrat la seva actitud abstencionista, en esclatar la guerra civil catalana del 1462 el comtat de Cardona fou un dels reductes de Joan II el Sense Fe, raó per la qual les autoritats catalanes declararen el comte enemic del Principat (1462).
(Catalunya, segle XVI – 1572)
Duc de Cardona. Fill d’Alfons d’Aragó, del casal de Trastàmara, i de Joana I de Cardona, pubilla del casal d’aquest nom.
Heretà dels seus pares els títols de duc de Cardona i de Sogorb, marquès de Pallars, comte d’Empúries i de Prades i vescomte de Vilamur. Morí sense successió.
Els títols passaren a la seva germana gran Joana Folc, muller de Diego Fernández de Còrdova. Entre els successors d’aquella prevalgué sobre els altres el cognom de Cardona, a vegades sota la variant de Folc de Cardona.
Sembla que és aquest personatge el qui, en la seva joventut, destacà a la defensa del Rosselló contra els francesos quan encara vivia el seu avi Ferran I de Cardona.
(Catalunya, segle XIV – 7 octubre 1419)
Filla de Bernat III de Cabrera i de Margarida de Foix. Es casà, devers el 1385, amb Pere de Prades. N’hagué almenys cinc filles: Joana, Margarida, Timbor, Elionor i Isabel. Restà vídua devers el 1395.
El rei Martí I l’Humà la protegí i la instal·là a la Cort, amb les dues filles grans, donant-los plaça de dama d’honor de la reina Maria de Luna, a la mort de la qual (darreria de 1408) s’instal·laren a les seves possessions de Falset.
Prosseguí en tot cas el tracte amistós amb el monarca, el qual elegí per segona muller a Margarida de Prades, filla segona de Joana. El casament fou el 17 setembre 1409. El 31 maig 1410 moria el rei Martí i el 1414 moria també el sogre de Joana, i n’heretà el comtat de Prades la seva filla gran, Joana de Prades.
Dades dels Països Catalans 