Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Carnicer i Batlle, Ramon

1 Resposta

(Tàrrega, Urgell, 24 octubre 1789 – Madrid, 17 març 1855)

Compositor. Germà de Miquel. Deixeble de l’organista Carles Bagué. Durant la Guerra del Francès visqué a Maó, on fou organista.

Després d’una estada a Itàlia dirigí orquestres i masses corals a Barcelona, reorganitzà la vida operística de la ciutat, hi introduí Rossini i impulsà l’òpera italiana al teatre de la Santa Creu, on el 1816 contractà una companyia de música italiana i a partir del 1918 dirigí el teatre esmentat, on estrenà àries, duets i tercets que hom intercalava a les òperes de Rossini.

Escriví una obertura per a Il barbiere di Siviglia. Autor de la música de l’himne nacional de Xile i de nombroses òperes: Adele di Lusignano (1819), Elena e Constantino (1822), Don Giovanni Tenorio (1822).

El 1827 s’encarregà de la direcció dels teatres de Madrid, on estrenà amb èxit Elena e Malvina (1829), Cristoforo Colombo (1831), Eufemio di Messina (1832) i Ismalia (1838).

Ensenyà composició al Conservatori de Música de Madrid (1830-54).

Capell i Hernández, Josep

Deixa un comentari

(Almacelles, Segrià, 3 novembre 1914 – Barcelona, 15 agost 1994)

Pianista i compositor. Inicià els estudis de música als sis anys. Als quinze es traslladà a Mollerussa i seguint els consells del seu mestre Felicià Valls, de Lleida, es matriculà al Conservatori del Liceu de Barcelona. Des del 1930 fins al 1951, que es traslladà definitivament a Barcelona, realitzà una important tasca en l’àmbit de la música ballable, fundant diverses orquestres i com a instrumentista, arranjador i compositor. S’incorporà a la cobla orquestra Barcelona com a trombonista, pianista i director.

Com a compositor cal destacar els nombrosos guardons obtinguts en concursos musicals, entre els quals destaquen sengles primers premis en el concurs “Joaquim Serra” de RNE (1982 i 1984), per les seves sardanes Amor meu i Impetuosa. També assolí una gran popularitat entre els sardanistes amb títols com ara La meva saltirona o Sardanes a Mollerussa.

Camp i Oliveras, Manuel

Deixa un comentari

(Manresa, Bages, 20 abril 1947 – )

Pianista i compositor. Estudià piano al Conservatori Superior de Música de Barcelona i composició contemporània i orquestració amb Joan Guinjoan. Féu també estudis de llenguatge i metodologia del jazz. El 1970 creà, amb Santi Arisa, Martí Brunet i el seu germà Jordí Camp, el grup Fusioon, de música progressista, amb el qual enregistra nou discs i féu nombrosos concerts arreu del país i al Brasil.

Quan el grup es dissolgué (1975), centrà la seva activitat en la composició i els arrenjaments musicals per a Lluís Llach, Raimon, Maria del Mar Bonet, La Trinca i altres membres de la Nova Cançó. Llavors es dedicà a l’ensenyament de la música moderna, creà el taller de jazz L’Esclat, de Manresa, i entrà a l’equip de professors de l’Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona, que el 1987 passaria a dirigir. El 1982 creà el Manel Camp Trio, que més tard esdevingué quartet i posteriorment septet. El 1994 creà l’Acústic Jazz Quintet, amb el trompetista Matthew Simon.

Ha compost la banda sonora d’una desena de films i, des del 1984, ha enregistrat onze discs i ha realitzat nombroses actuacions amb el seu grup, en solitari o duet, participant en diversos festivals de jazz. Entre els seus enregistraments cal destacar: Minoria Suite (1975), Escàndols (1988), Viu (1989), Ben a prop (1989), Diàlegs (1992), Ressorgir (1993), Duets (1994) i Coratge (1995).

Bou i Geli, Vicenç

Deixa un comentari

(Torroella de Montgrí, Baix Empordà, 19 gener 1885 – 6 gener 1962)

Músic de cobla i compositor de sardanes. A 15 anys començà a tocar el trombó a la cobla de La Lira, i als 18 anys ingressà a la cobla Els Montgrins, de Torroella de Montgrí, i en fou director a partir del 1909.

A les seves primeres sardanes, de melodia agradable i ingènua Esperança i Cants de maig, seguiren les cèlebres L’anell de prometatge, Llevantina, El Saltiró de la sardina, Angelina, Girona aimada, Continuïtat, La sardina encara salta, Torroella vila vella, Record de Calella, etc, totes de retenció fàcil.

La seva tècnica elemental i la simplicitat de les melodies el convertiren en el compositor de sardanes més popular i alhora més discutit, a causa del discret valor musical de la seva obra. Deixà escrites 105 sardanes.

Bonastre i Bertran, Francesc

Deixa un comentari

(Montblanc, Conca de Barberà, 20 abril 1944 – Barcelona, 20 setembre 2017)

Musicòleg i compositor. Féu estudis musicals amb Francesc Tàpies, a Tarragona. Es llicencià a la Universitat de Barcelona el 1967 amb la tesi Estudis sobre la verbeta, per la qual obtingué el primer Premio Nacional de Musicologia (1976) i fou publicada a Tarragona el 1982.

Professor d’història de la música a la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1968 i director de l’Institut de Musicologia Josep Ricart i Matas, de la mateixa universitat (1980).

Ha publicat Música y parámetros de especulación (1977), Felip Pedrell. Acotaciones a una idea (1977), De l’organologia musical i els aspectes crítics (1980) i les edicions crítiques d’obres de Lluís V. Gargallo, Francesc Soler i B. Bertran.

De la seva obra com a compositor cal esmentar el poema simfònic per a cobla Sant Ramon de Penyafort (1964), que obtingué el primer premi Joaquim Serra, les cantates Joglaresques (1967) i Cançons d’estudiant (1970) i l’oratori Canticum Trium Puerorum (1981-82).

Blancafort i de Rosselló, Manuel

6 Respostes

(la Garriga, Vallès Oriental, 12 agost 1897 – Barcelona, 8 gener 1987)

Compositor. Deixeble de Joan Lamote de Grignon. Les seves primeres obres daten del 1915. Influït pels impressionistes, compongué la suite per a piano Parc d’atraccions (1920-24), estrenada a París, per part de Ricard Viñes, amb la qual es donà a conèixer mundialment. Seguiren obres diverses, entre les quals Matí de festa a Puiggraciós, estrenada al Liceu el 1929, i Les ombres perennes, interpretada al XIV Festival de la SIMC (Barcelona, 1936).

Després del 1940 abordà, amb igual fortuna, la gran forma simfònica: Concerto omaggio (1944), Concert ibèric (1946), Simfonia en mi (premi Barcelona, 1950), Rapsòdia catalana (1953, premi Ciutat de Barcelona 1966), Evocaciones (1969).

És autor d’un gran nombre de cançons amb acompanyament de piano o altres instruments i de dos quartets de corda. Amb la Cantata a la Verge Maria (sis estampes simfònico-vocals, guanyà el primer premi de l’Orfeó Català (1965), que l’estrenà el 1968.

Fou el pare d’Albert i de Gabriel Blancafort i París.

Enllaç web:  Fundació Manuel Blancafort

Benguerel i Godó, Xavier

4 Respostes

(Barcelona, 9 febrer 1931 – 10 agost 2017)

Compositor. Fill de Xavier Benguerel i Llobet. Inicià els estudis de música a Santiago de Xile. A Barcelona (1954) rebé lliçons de Cristòfor Taltabull, encara que la seva formació és marcadament autodidacta. La seva música arrenca del dodecafonisme i de les tècniques contrapuntístiques.

Obres: Cantata d’Amic i Amat (1959) -estrenada a Colònia el 1960, i que el donà a conèixer internacionalment-, Concert per a dues flautes i cordes, Nocturn dels avisos, Concert per a violí i orquestra, Simfonia per a un Festival, Simfonia per a petita orquestra, Paraules de cada dia (1967), Concert per a orgue (1970), Concert per a guitarra (1971), Concert per a violoncel (1977), Raíces Hispánicas (1978), Astral (1979), Tempo (1983), Quasi una fantasia, Arbor, Destructio, Concert per a perversió, Stella splendens.

La seva òpera Spleen (1981), estrenada a Barcelona el 1984, constituí un esdeveniment pel fet d’ésser una òpera totalment catalana. El 1977 obtingué el premi Luigi Dallapícola. Gran part de la seva extensa obra ha estat enregistrada en disc.

Balada i Ibáñez, Lleonard

Deixa un comentari

(Barcelona, 22 setembre 1933 – )

Compositor. Feu estudis musicals al Conservatori del Liceu i a la Juilliard School of Music, a Nova York. Ha escrit concerts (Música tranquil·la, Concert per a piano i orquestra, Concert per a guitarra i orquestra), peces diverses de cambra, l’oratori Maria Sabina (1969) i música incidental per a teatre i cinema, i el 1982 li fou estrenada l’òpera còmica Botxi! botxi!, i el 1989 Cristobal Colón, estrenada al Liceu de Barcelona.

Fou cap del departament de música de l’Escola de les Nacions Unides (1963-70) i catedràtic de composició a la Universitat Carnegie-Mellon, de Pitssburgh (Pensilvània). Participa activament en el Festival Internacional de Música de Torroella de Montgrí.

Arnella i París, Jaume

Deixa un comentari

(Barcelona, 5 maig 1943 – )

Cantant i instrumentista. La seva carrera professional començà el 1967 amb el Grup de Folk, formació amb la qual enregistrà dos discs. Posteriorment formà part de grups emblemàtics de l’escena de la música popular catalana com Els Sapastres, la Cobla Cotofluix i l’Orquestrina Galana.

El 1973 inicià la seva carrera en solitari col·laborant assíduament amb el pianista Rafael Sala. A partir del 1987 s’ha dedicat a cantar romanços tradicionals i de composició pròpia.

De la seva àmplia discografia cal destacar Cançons de vi i de taberna (1975), Eròtica monàstica (1995) i La raó al desig (1997), sobre texts de poetes catalans contemporanis. El 1991 rebé el Premi Nacional com a Intèrpret de Música Tradicional.

Enllaç web:  Jaume Arnella

Albéniz i Pascual, Isaac

16 Respostes

(Camprodon, Ripollès, 29 maig 1860 – Cambo, Lapurdi, França, 18 maig 1909)

Músic i compositor. Des que era jove fou, a París, deixeble de Marmontel i efectuà llargues sortides per Europa i Amèrica. Després prosseguí els seus estudis a Leipzig i Brussel·les i rebé els consells de Liszt. Durant aquesta època escriví un nombre considerable de petites obres de caire romàntic. Després tornà a París, on continuà perfeccionant-se de mica en mica. A aquest període pertany la seva celebrada Rapsòdia espanyola.

L’any 1896, a Barcelona, compongué l’òpera còmica Pepita Jiménez. El 1899 estrenà a París el poema simfònic per a orquestra Catalònia. Seguiren diverses peces per a piano: Serenata espanyola, Granada i Sevilla, entre d’altres. La seva última producció fou Ibèria, que conté 12 peces, entre les quals destaquen: Corpus a Sevilla, Triana i Màlaga.

La música d’Albéniz s’inclou dins l’escola espanyola, equiparable a d’altres moviments semblants en diversos països europeus. S’hi troben elements post-romàntics (Liszt) i impressionistes.

Fou el pare de la pintora Laura Albéniz i Jordana.