Arxiu d'etiquetes: compositors/es

Massià i Prats, Joan

16 Respostes

(Barcelona, 22 febrer 1890 – 11 juny 1969)

Violinista, pedagog i compositor. Es formà a Barcelona, i més tard al conservatori de Brussel·les (1902), on fou deixeble de Marchot i on guanyà el premi Van Hal (1906). Residí a París i actuà amb èxit a França, a Itàlia i als Països Catalans. Col·laborà amb la pianista Blanca Selva des del 1924.

Fou professor de violí i de música de cambra a l’Escola Municipal de Barcelona. Juntament amb la seva muller, la pianista Maria Carbonell i Mumbrú, fundà l’Associació d’Amics i Deixebles de Joan Massià i Maria Carbonell i que celebra periòdicament concerts públics. Fundà l’Orquestra de Cambra Joan Massià i la dirigí.

Compongué cançons, música de cambra i peces per a piano d’una remarcable qualitat.

Masifern i Marcó, Ramon

Deixa un comentari

(la Bisbal d’Empordà, Baix Empordà, 8 setembre 1862 – Barcelona, 1936)

Escriptor i compositor. Era rellotger d’ofici i dirigí les publicacions periòdiques “El Bisbalense”, “L’Olotí”, “El Menestral” i la revista tècnica “La Voz del Género de Punto”, que ell mateix havia fundat.

Poeta de ploma fàcil, floralesc, bucòlic i verdaguerià, publicà Notes del cor (1900), La vida al camp (1910), editat set vegades i traduït a cinc llengües, i Coses de l’Empordà (1916). Escriví dos llibres en castellà i edità Els Jocs Florals, En defensa de mossèn Jacint Verdaguer, Dictats del bon català i Manifest del bon sentit.

Fou compositor de cançons i sardanes que esdevingueren populars.

Martínez i Izquierdo, Ernest

Deixa un comentari

(Barcelona, 11 juny 1962 – )

Compositor i director d’orquestra. Es formà al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on estudià composició i direcció amb Antoni Ros i Marbà. L’any 1985 fundà el grup Barcelona 216, especialitzat en el repertori contemporani, amb el qual ha estrenat nombroses partitures de nous creadors catalans i ha enregistrat obres de Robert Gerhard.

Entre el 1985 i el 1987 fou assistent de direcció de la Joven Orquesta Nacional de España i el 1988 obtingué el mateix càrrec a l’Orquesta Nacional de España. Un any més tard, convidat per Pierre Boulez, treballà com a assistent de direcció de l’Ensemble Intercontemporaine.

Ha dirigit i treballat amb diverses orquestres europees i conjunts de cambra especialitzats en música contemporània, i ha actuat als principals festivals del continent. L’any 1996 assumí la direcció de l’Orquesta Pablo Sarasate de Navarra i el 2002 es convertí en director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) en substitució del nord-americà Lawrence Foster, càrrec que renovà fins a la temporada 2004-2005, i en el qual fou substituït per Eiji Oue.

És autor de partitures com Música per a deu violoncels i orquestra (1992) i Norte-Sur (1993). L’any 2000 li fou concedit el premi Ciutat de Barcelona.

Llach i Grande, Lluís

7 Respostes

(Verges, Baix Empordà, 7 maig 1948 – )

Intèrpret i autor de cançons. Incorporat el 1967 als Setze Jutges, destacà ràpidament entre els cantautors de la Nova Cançó pels seus temes lírics, sovint d’inspiració literària i per les cançons de contingut social i reivindicatiu. Durant la dictadura, temes com L’estaca esdevingueren símbols de la lluita antifranquista. Oferí un primer recital multitudinari al Palau de la Música Catalana el 1969, i després d’un concert a Madrid, el règim li prohibí actuar a Espanya fins al 1974.

Sense deixar l’actitud social i políticament compromesa, la seva música ha evolucionat cap a un tipus de cançó de més complexitat, incorporant elements de la tradició mediterrània i realitzant sovint treballs amb una certa unitat conceptual.

Ha editat nombrosos discs: Ara i aquí (1970), Viatge a Ítaca (1975), I amb el somriure, la revolta (1982), etc. A Un pont de mar blava (1993) i Porrera (1995), col·laborà amb el poeta Miquel Martí i Pol.

Lligat al moviment independentista català, s’ha distingit també en la defensa de les llibertats dels pobles oprimits, en favor dels quals ha ofert sovint actuacions benèfiques.

Enllaç web: Fundació Lluís Llach

Lamote de Grignon i Bocquet, Joan

10 Respostes

(Barcelona, 7 juliol 1872 – 11 març 1949)

Compositor i director d’orquestra. Professor al Conservatori del Liceu i a l’Escola Municipal de Música.

Fundà l’Orquestra Simfònica de Barcelona (1911), de la qual fou director, com ho fou també de la Filharmònica i la Blütner-Orchester, ambdues de Berlín. Dirigí la Banda Municipal de Barcelona del 1914 al 1939.

Reintegrat a l’activitat musical després d’un llarg parèntesi, dirigí l’Orquestra Municipal de València d’ençà del 1943 fins al 1949.

De la seva producció destaquen Cançons catalanes (1899), La nit de Nadal (1906, oratori), Poema romàntic i Hispàniques (trilogia per a orquestra), l’òpera Hespèria (1907) i Violetes (1904, dotze cançons per a cant i piano).

Granados i Campiña, Enric

40 Respostes

(Lleida, 27 juliol 1867 – Canal de la Mànega, 24 març 1916)

Compositor i pianista. Estudià piano i composició a Barcelona i completà la seva formació a París amb Bériot. Inicià la seva activitat com a concertista a Barcelona. Fundà la Societat de Concerts Clàssics (1889) i l’Acadèmia Granados (1901), on donà classes de piano.

El primer èxit el tingué a Madrid amb l’òpera Maria del Carmen (1898). Aviat començà a col·laborar amb músics famosos com Casals, Thibaud o Saint-Saëns. El 1911 estrenà a Barcelona la seva obra mestra Goyescas, que li proporcionà un gran èxit a París (1914). Autor d’òperes (Gaziel, 1906), suites per a piano i orquestra (La noche del muerto), peces per a piano (Capricho español), música de cambra (Quintet per a piano) i obres simfòniques.

Morí quan tornava de Nova York, on havia assistit a l’estrena de la versió escènica de Goyescas. El seu vaixell fou torpedinat per un submarí alemany.

Gerhard i Ottenwaelder, Robert

5 Respostes

(Valls, Alt Camp, 25 setembre 1896 – Cambridge, Anglaterra, 5 gener 1970)

Músic i compositor. Germà de Carles. Deixeble de Felip Pedrell i de Enric Granados (a Barcelona) i de Schönberg (a Viena i a Berlín), d’aquest aprengué la tècnica atonal dodecafònica, de la qual fou l’introductor i principal representant a Espanya.

Interessat en la música hispànica antiga, bé que allunyat del nacionalisme musical, a partir del 1931 fou nomenat professor de música de l’escola normal de la Generalitat catalana. El 1939 s’exilià a Gran Bretanya, on col·laborà en la secció de música del King’s College.

De la seva producció inicial destaca L’infantament meravellós de Scheherezade (1918), per a veu i piano, i el ballet Ariel (1936), que comptà amb la col·laboració de J.V. Foix i Joan Miró. A la postguerra passà per una etapa d’orientació hispànica, sense renunciar a les novetats tècniques (Don Quijote, 1940; Sinfonía homenaje a Pedrell, 1941; Alegrías, 1942; Seis tonadillas, 1943) i, més tard, es dedicà plenament a la tècnica serial: Concert per a violí i orquestra (1950), Simfonia (1953), Nonet (1957), Hymnody (1963), Gemini (1966), Libra (1968) i Leo (1970).

Composà també l’òpera The Duenna (1949) sobre la comèdia de Sheridan i, en el camp experimental, Collage (1961), obra per a orquestra i cinta magnetofònica, així com també una cantata, La peste (1964), sobre la novel·la d’A. Camus, i música per a adaptacions radiofòniques de peces teatrals.

Fou també important la seva activitat com a musicòleg (transcriptor i editor).

Gato Pérez

1 Resposta

(Buenos Aires, Argentina, 11 abril 1951 – Caldes de Montbui, Vallès Oriental, 18 octubre 1990)

(Xavier Patricio Pérez Álvarez)  Cantant i compositor. El 1966 es traslladà a Barcelona, on s’inicià en grups de rock i de jazz i fundà el segell discogràfic “Zeleste”.

A la meitat dels anys 1970 es dedicà plenament a recuperar i popularitzar la rumba catalana i la dotà de contingut social i d’una nova imatgeria.

D’entre la seva obra destaquen: Carabruta (1978), Romesco (1979), Altaia (1981), Prohibido maltratar a los gatos (1982), Flaire de Barcelona (1982), Música (1983), Gato por gato (1986) i Ten (1990, premi de la Crítica).

Garreta i Arboix, Juli

6 Respostes

(Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 12 març 1875 – 2 desembre 1925)

Músic i compositor. Rellotger de professió. De formació autodidacta i forta arrel popular.

El 1912, encoratjat per Pau Casals, compongué música orquestral i peces per a diversos instruments, entre les quals destaquen Impressions simfòniques (1907), Scherzo (1915), Preludi mediterrani (1918), Suite empordanesa (1921), Pastoral (1922), Sonata en do menor (1922), Sonata per a violoncel i piano (1923), estrenada per Pau Casals, Les Illes Medes (1925).

Escriví unes 80 sardanes, les quals dotà d’una forma apta a l’execució concertant, i contribuí a la renovació de la dansa; entre les quals excel·leixen Pastoral i Juny.

Fou una figura remarcable del renaixement musical català contemporani.

Ferrer i Fitó, Rafael

Deixa un comentari

(Sant Celoni, Vallès Oriental, 22 maig 1911 – Barcelona, 26 març 1988)

Violinista i compositor. Estudià a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on el 1950 aconseguí el premi extraordinari de composició. Deixeble d’Eduard Toldrà, de Lluís Millet i d’Enric Morera. Fou concertino i sots-director (1944-62) i director interí (1962-67) de l’Orquestra Municipal de Barcelona i sots-director de l’Orquestra Ciutat de Barcelona (1967-78). Fou assessor musical de Radio Nacional de España (1948-76) i catedràtic de música de cambra del Conservatori Municipal de Música de Barcelona (1969-81).

De les seves composicions destaquen especialment Suite Mediterrània (1951), el ballet Romance de la fragua, estrenat a París el 1952, Concert per a violí i orquestra en si menor (1958), la suite Una nit de Nadal (1960), La tarde, la noche y el amanecer (1962), premi Itàlia de la RAI 1962, Mediterrània-3 (1976), De la terra, del mar, Cant a Barcelona sobre un poema de M. Costa i Llobera (1980) i Erols (1982). Orquestrà peces de piano d’Enric Granados i n’enregistrà en disc dirigint l’Orquestra del Conservatori de París.